Un segle sense Georg Simmel

D'aquí a uns dies, al desembre, es complirà un segle de la mort de George Simmel, un dels forjadors de la Sociologia. Cal destacar que va fundar amb Max Weber l' Associació Alemanya de Sociologia, però curiosament no va aconseguir ser professor titular d'universitat fins als 56 anys d'edat, quatre abans de morir; ho va aconseguir en la d'Estrasburg. Ortega i Gasset va ser alumne seu, el valorava i el va qualificar com "una espècie d'esquirol filosòfica". Acaba de publicar La cantidad estética (Gedisa), uns assajos seus de filosofia de l'art que fins avui romanien inèdits en espanyol. Jo vull destacar l'afany del professor berlinès per fer de la vida una obra d'art; per a ell, la vida consisteix precisament en ser més que vida.

Es feia ressò d'un pensament del poeta i dramaturg Friedrich Schiller: "l'home només és plenament home quan juga", és a dir, quan el nostre fer només dóna voltes en si mateix. Així anava a la investigació de les lleis internes de l'art, perseguint la veritat i l'efecte de la realitat que produeix.

Georg Simmel era un home que pretenia respirar l'aire de la realitat.

Es fixava en què el retrat aspira a oferir la cohesió dels trets d'un rostre. I que la fotografia també va més enllà de si mateixa, "l'obra d'art té lloc només en l'àmbit de la seva respectiva aparició òptica, acústica, dramàtica".

A propòsit de 'L'últim sopar', de Leonardo da Vinci, destaca que l'acció esdevé en instants diferents del temps real. La frase "un de vosaltres em trairà" recau sobre cadascun dels dotze deixebles asseguts a taula, i provoca la manifestació de la seva singularitat individual. I tot succeeix al marge de l'ordre que el temps real imposa. Ell va reunir en aquesta obra de maduresa el més significatiu que es va produir en aquell grup, així va obtenir "plena llibertat interna de les personalitats" i el Renaixement va superar la cohibició de l'home medieval.

La llibertat, expressió de la realitat íntima, passava a ser clau de futur i una incitació a la qual la resta es supedita.

Simmel considerava que la veritat de l'obra d'art no és sinó la veracitat de l'artista, qui configura cap a fora la seva visió interna de la veritat.