AMLO és AMLO

Quan Humala va assumir la presidència del Perú no van ser pocs els que van assegurar que el militar seria una nova versió de Chávez en ple exercici del poder per a aquell llavors. Des del seu origen colpista fins a la seva condició de militar i esquerrà auguraven per al país sud-americà altre viratge al totalitarisme. Va resultar que el peruà va fer poc del que s'esperava i, per contra, poca simpatia li tenien des de Miraflores amb el seu govern de centre i moderat. Amb AMLO passa una cosa similar, molts analistes i soldats del teclat ja auguren un terrible govern per a Mèxic. Massa pessimisme al meu entendre, segurament el asteca en coneixement en el que es va transformar l'assaig revolucionari 'Caracas made' ja li ha demanat als seus experts una versió del que seria un manual de supervivència a esquerres infantils o revolucions inútils.

La alarmes primerenques les produeixen les 100 propostes inicials anunciades en la seva presa de possessió. Em semblen, en general, estupendes, és la poesia que fa que la política tingui sentit, que generi esperances i que reconciliï un país que li va donar un vot de confiança. Sí que és demagògia la tragèdia. La seva experiència de govern com un relatiu èxit alcalde de Ciutat de Mèxic, ho farà manejar amb prudència, esperem, les seves opcions reals de gestió pública i que, sens dubte, passarà per millorar el que està bé i concentrar-se en el que realment és prioritari dins d'una visió coherent de l'exercici del poder. Que hi hagi convidat a Maduro no ho fa chavista, igual és una tradició protocolar. Calderón va convidar Chávez i Fidel Castro, i ningú va assenyalar una agenda fosca. AMLO no prové del militarisme, ha lluitat pel vot i la transparència.

Si el seu llenguatge sona a esquerra és perquè això és, un home d'esquerra, el que aspirem és a que sigui honest amb les seves idees i les transformi en bona gerència pública.

Que esmenti a Hidalgo, Juárez, Bolívar i Martí li queda bé ja que allà hi ha la font discursiva històrica d'Amèrica Llatina. Que vengui l'avió presidencial és potser un gest d'austeritat, el greu seria que d'aquí a sis mesos en compri un de més gran. Que no visqui al palau presidencial i no carregui a coll tropes prussianes de guardaespatlles no és un desmèrit, Pepe Mujica ho va practicar, amb honestedat i principis. Que li doni prioritat als pobres és un mèrit, l'important és que les mesures econòmiques que prengui no siguin a compte de destruir l'aparell productiu que sumaria més gent a la marginalitat i a la pobresa. Que destaqui el deute històric amb les comunitats indígenes és un deure, el terrible és que genera una lluita de classes per un discurs demagògic cap a aquestes comunitats. Que vulgui lluitar contra la corrupció i vulgui un govern d'austeritat és un deure universal, un canvi total a l'estratègia per atendre el problema de la inseguretat i la violència, ni seguirà endeutant el país i augmentarà el devaluat salari mínim, són polítiques coherents. Que no robi i no deixi robar serà el seu deure moral.

Va assegurar increments salarials a mestres, infermeres, metges, policies, soldats i altres servidors públics, i la pensió a adults majors augmentarà el doble a tot el país. Molts somnis i objectius que la realitat anirà donant causi i viabilitat. Cal reposar i apostar al fet que la seva gestió sigui reeixida. Com bé em deia l'ambaixador Font, un excel·lent diplomàtic mexicà, "si no existís AMLO caldria inventar-lo, en aquesta etapa del país, Mèxic ho necessita".