Dissensions a la 'república' catalana

Encara que en alguns edificis públics, carrers i places s'exhibeixen encara cartells anunciant i saludant a la invisible 'república', la veritat és que la majoria de la població presta escassa atenció a aquests exhibicions de malbaratament pressupostari dels ajuntaments, i cada vegada són més els catalans que donen per fet que la fantasia va acabar el 27 d'octubre de 2017, just en el mateix instant en què el Parlament de Catalunya va aprovar la seva constitució. Després d'escoltar als seus líders repetir-los una i altra vegada "ara és l'hora" i tot està "a punt", els ciutadans esperaven que Puigdemont premés en aquest instant el botó vermell i activés la 'llei de transició jurídica i fundacional de la república' (aprovada amb aquesta fi el 8 de setembre de 2017), per substituir la Constitució i l'Estatut per la nova legalitat republicana i posar en marxa les tan esbombades estructures d'estat: els consells d'electes i de la república, l'agència tributària, el banc central i l'agència de protecció social. Però els promotors del engendro van acceptar mansament la seva destitució pel Govern: uns van sortir fugint al seu 'exili' daurat a Bèlgica o Suïssa; altres van deixar els seus càrrecs i despatxos gairebé sense dir ni piu i van comparèixer puntuals davant els jutges instructors; l'heroïna Forcadell va arribar fins i tot a excusar-se, dient que la cosa anava de mentida i ella no va proclamar res. Descoratjador espectacle per als republicans de bona fe que potser 'haberlos haylos'.

Després dels mesos d'impàs i desconcert per l'aplicació del 155, la batalla pel poder entre ERC, l'embrionària Crida-JXC de Puigdemont i les restes del naufragi de CDC (PDeCAT) ha tornat a intensificar, un cop recuperat el control del govern de la Generalitat i del Parlament de Catalunya. Els que defensem la igualtat de tots els espanyols i rebutgem el federalisme mal entès, en deixar buida de competències les institucions federals, no podem oblidar que tots els partits secessionistes comparteixen dos objectius: continuar desacreditant la democràcia espanyola, dins i fora de les nostres fronteres, i continuar impulsant el procés secessionista a Catalunya. Difereixen tan sols en com han d'administrar la seva doble fracàs: com rapinyaires administradors i pèssims governants, i com conspiradors fracassats.

Torra, malgrat la seva verborrea radical, plena amb picades d'ullet als CDR i a la via eslovena, passarà a la història com un 'botifler' meliflu, incapaç de satisfer les expectatives dels que esperaven veure el nou president de la 'república' presentar-se en Lledoners , no a llançar improperis contra l'Estat que ell representa a Catalunya, no a compadir a uns presos segons ell injustament empresonats, sinó a dir-los 'sou lliures' i obrir-los personalment les portes de les seves cel·les. Com ningú li impedeix fer-ho, Torra s'ha convertit en còmplice necessari dels jutges que els van enviar a la presó. Encara Puigdemont viu a cos de rei a la seva mansió republicana de Waterloo a costa dels contribuents -em temo que més del Regne que de la 'república'-, contempla amb neguit com el pas dels dies va diluint el seu halo de 'playmobil' revolucionari. La seva última ocurrència ha estat requerir al seu sol·lícit emissari 120.000€ porta Torra dilapidats en viatges 'oficials' per visitar a pròfugs- ja JXC que proposin per enèsima vegada la seva investidura telemàtica, no perquè cregui que té alguna possibilitat de ser investit, sinó per recuperar protagonisme i posar en problemes als seus compares d'ERC que, encara que amb la boca petita, han avalat a Puigdemont com a president legítim.

Per la seva banda, els republicans d'Esquerra reconeixen que la foguera de pols i palla que ells van mantenir viva, fins i tot quan Puigdemont semblava inclinar-se a convocar eleccions, es va apagar el 27-O. El seu objectiu primordial en aquesta nova fase és mantenir l'agitació durant el judici a Junqueras, però sense arriscar-se a perdre el control de la màquina de fer independentistes que és la Generalitat. Amb capacitat legislativa i 38.061.000 de pressupost consolidat en 2017, el seu control és vital per aixecar barreres que impedeixen a la resta d'espanyols accedir a les administracions catalanes, per adoctrinar impunement en escoles i instituts públics (i concertats), per alimentar falsedats ('Espanya ens oprimeix', 'Espanya ens roba') i desafecció des dels potents mitjans públics (i subvencionats) de comunicació, i per injectar recursos a l'entramat associatiu compromès amb el dret a decidir, on al costat de ANC i Òmniun, estan Foment, Cocet i Pimec, el Consell General de Cambres, organitzacions sindicals com CC.OO. i UGT, i un dens entramat d'associacions culturals i socials (associacions per la llengua, Plataforma per la llengua, Consell escolar de Catalunya, FC Barcelona i un llarguíssim etcètera).

La qüestió clau per als que estem compromesos amb la defensa de la igualtat dels espanyols és com hem d'afrontar els propers mesos i anys. En una entrevista publicada fa uns dies, Molina, investigador del Reial Institut Elcano, afirmava que "l'independentisme ha de passar el dol, vindrà la depressió i l'acceptació". No comparteixo, en absolut, aquest pronòstic. Tot i que és cert que els que van organitzar el cop d'Estat eren conscients de la debilitat de les seves cartes, la veritat és que les van jugar amb gran habilitat fins al final i van sortir pràcticament indemnes de l'embat: tot just sis mesos després recuperaven el timó de la Generalitat i el entramat administratiu-mediàtic-associatiu seguia intacte. Si a més els secessionistes obtinguessin de Sánchez, com sembla suggerir amb aprovació Molina, concessions com ara "plasmar la pluralitat de l'Estat (per exemple en el terreny de la llengua)" i millorar l'autogovern i el repartiment del poder amb les minories 'nacionals' , la conclusió que podrien extreure és que encara que el 27-O no van aconseguir la independència, van sortir enfortits i estan millor proveïts per lliurar la propera batalla. Un error majúscul.