Alfonso Orantes

Recordo de nen una gran discussió entre Oscar i el seu germà Alfonso aquí a la Cinquena Guatemala. El meu pare per aquell temps era capità de l'exèrcit, assignat a un Teatre d'Operacions Antiguerriller, l'oncle Alfons, el menor dels seus germans era estudiant de psicologia. Rosa, la senyora que treballava a la casa, li va explicar al meu pare en un dels seus visites a la família, que de vegades quan netejava la cambra d'Alfons trobava camins d'una pols estrany que arribaven fins el seu llit. Quan indago es va trobar amb un arsenal que l'oncle guardava ni més ni menys que la casa d'un oficial de l'exèrcit. Estava Ponchito, com li dèiem afectuosament, a la militància comunista i mare problema li va poder portar al meu pare. Només la complicitat de germans es va tancar el capítol, es va mudar de la casa i al poc temps va acabar detingut.

En dies passats va morir a Barcelona, Espanya, se'n va anar de Veneçuela als 80 anys, la precarietat per a un ancià malalt va obligar els seus fills a emportar-se'l. Ens va colpejar la seva partida, era el meu únic familiar proper que opinava que el chavisme era una cosa bona. Abans de morir li va explicar a uns dels seus fills que es penedia d'haver cregut que el seu somni de joventut era a les mans d'un militar, com també ho va ser el seu germà. Em va donar molta alegria veure que els seus companys de la APUC, Direcció de l'Escola de Psicologia i xarxa Ucevista el van recordar amb una amable esquela que en part subratllen que va ser gran un gran professor ucevista; "guatemalenc d'origen, va arribar al país a primerenca edat i va adquirir la nacionalitat veneçolana. Sent molt jove liceista, va participar activament en la resistència contra Pérez Jiménez. Va ser fet pres i torturat i va estar empresonat a Guasina, una de les presons més tenebroses d'aquell temps. A la dècada dels seixanta el van detenir nou. A ell i a la seva esposa també professora universitària Maria Rosa els van prendre la nacionalitat veneçolana i els van expulsar del país en condició d'apàtrides. Van estar a Espanya i França, sense poder romandre en cap d'aquestes nacions". Així va ser.

L'oncle va tornar després de viure a Anglaterra i va tenir una extraordinària carrera acadèmica a la docència i investigació. Li apassionava viatjar i tenia obsessió contra la corrupció en els nostres països. Era un home suau i educat qui hagués volgut estar enterrat en aquestes terres de la mateixa manera que el seu germà. Vam ser propers. En el personal el Estranyaré, la veritat és que va ser un bon home i que va arribar a aquesta nació que va fer seva en els anys quaranta de la mà del seu pare qui fos l'Ambaixador de Guatemala. Per aquests bufs de la vida i de la història es van quedar per fer una família veneçolana, que dècades després va trobar el desterrament i també va haver de buscar una altra pàtria tota vegada aquests temps tan convulsionats.