El fill com un altre i no com un igual

La diferència generacional entre pares i fills sempre ha donat de què parlar. En altres temps es posava l'accent crític en els pares que volien ser o fer com els seus fills joves, anar-se'n de copes i de festa amb ells. Pares-col·legues que semblaven pretendre rejovenir amb els seus fills, en una mena de transformació en el contrari de la constatació el pas dels anys.

En els vincles entre pares i fills en les actuals estructures familiars la igualació sembla centrar-se més en un moviment invers: els fills són com adults. És una variant de la negació de la diferència adult-menor d'edat, en la qual el nen i l'adolescent s'igualen a l'adult, és tractat com a tal. Això té diferents vessants, diferents cares, com la que fa a la minva d'autoritat dels pares i del seu lloc com valedors de la llei; als excessos de consultes als fills a l'hora de prendre decisions; a la manca de filtres amb la qual es fa partícips a nens i nenes de tota mena de situacions de la vida del món dels adults; a la pèrdua d'especificitat de l'adolescència en tant moment per l'experiència pròpia, per la transgressió, per l'idealisme.

Tot això no implica que els pares renunciïn a influir i a governar la vida dels seus fills, sinó que des d'aquests posicionaments els recursos que es fan servir tenen característiques diferents. Els raonaments i les explicacions dels pares passen a ocupar un lloc fonamental; els ideals i els valors han de convèncer i guiar els comportaments i les actituds dels fills; la racionalitat i el pragmàtic han de comandar el seu funcionament personal. És una maniobra més envoltant que de confrontació, que promou una única manera de pensar i de veure les coses, que poc lloc deixa per a les diferències i les discrepàncies, per la diversitat i la particularitat. És un moviment que tendeix a igualar i a homologar, que universalitza, que poc marge deixa per a la separació, perquè hi hagi altres posicions possibles. És una tessitura parental en la qual es tendeix a substituir l'acceptació del fill dels mandats dels seus pares per una comprensió racional de les bondats del plantejo.

On són? Quins són els límits de la potestat que tenen els pares de dirigir i comandar la vida i l'ésser dels seus fills? Potser es podria dir que en el dret a la llibertat per ser un mateix, el dret a tenir una subjectivitat i una identitat pròpia. Una llibertat que es fonamenta en l'existència d'una diferència: el fill no és igual al pare ni la mare. El fill és un altre, un altre subjecte, una altra persona.

Els nens tenen la seva manera de ser i de pensar, només pel fet de ser nens: estan travessats per la fantasia, la imaginació i la creativitat. El mateix es pot dir dels adolescents, encara que ells i elles més centrats en la seva identitat, en la seva manera de pensar i d'experimentar a niveen l'ambit social. Perquè nens i adolescents puguin reconèixer-se com a tals, necessiten del reconeixement de l'altre, de la mirada de l'altre i de l'escolta de l'altre. D'un altre adult, inicialment i principalment dels seus pares, però també el d'altres adults i fins dels seus iguals. Al seu torn, aquest reconeixement rebut facilita el reconeixement i l'acceptació per part del fill o de la filla dels plantejaments i dels desitjos parentals.

Quan els pares reconeixen al fill en la seva particular manera de viure les coses, en les seves formes de processar les situacions, en les maneres que té per a incorporar el que se li demana, en els temps en què les realitza, segurament estan també coneixent el seu fill. Un coneixement que alhora s'acosta a una major comprensió i acceptació de les característiques personals del fill, de cada fill.

Segurament la diferència que hi ha entre un adult i un menor sigui de les més bàsiques que es puguin establir, però no per això més evident ni menys gràvida en conseqüències. Que l'adult es reconegui com a adult és també una condició perquè aquesta diferència operi, tant en el marc familiar com en l'escolar-social.