La reivindicació de la tristesa i altres afectes

En aquests temps de crisi global i d'excepcionalitat es fan evidents coses que ja estaven presents abans, com és la sensació de vulnerabilitat. Aquesta vulnerabilitat que sempre ha existit, que és consubstancial a totes les formes de vida, i particularment a l'Homo sapiens sapiens. El que sap ja des de la infància que es morirà, que els seus pares es van a morir, moment important en l'estructuració psíquica de l'infant. Aquest descobriment fa que en moments com els que estem vivint els nens puguin témer per la mort dels seus pares i per la seva pròpia.

Freud deia que la primera defensa dels animals és la fugida, escapar, allunyar-se de l'amenaça i del perill extern. Però davant els perills i les amenaces internes, les que experimenta l'aparell psíquic, no hi ha fugida possible. Per això Freud va conceptualitzar un mecanisme de defensa psíquica: la negació, per la qual la funció racional es separa del procés afectiu. És un mecanisme simple i aparentment efectiu que consisteix a posar un no davant: no em moriré, no em passa res.

Amb la pandèmia de COVID-19 i el confinament, la fugida (dels altres) no és possible. D'altra banda, l'impacte traumàtic col·lectiu i individual fa més difícil i inoperant la negació de les emocions. Com negar el sofriment i l'afectació dels que ens envolten, de ciutadans i col·lectius fràgils? Com negar les expressions d'afectació dels fills i la pròpia afectació?

Els nens viuen i expressen les seves emocions i sentiments de forma diferent a la de l'adult. La tristesa, la pena, el dolor, els temors, s'obren camí en el llenguatge infantil. Un llenguatge que incorpora paraules amb certa precarietat, però també fa participar al cos, a les fantasies, als dibuixos i al joc. D'aquesta manera no només expressen sinó que intenten comprendre, reconèixer, elaborar, processar les situacions que els afecten a ells i als qui els envolten. Una capacitat expressiva que l'adult -amb tot el domini del llenguatge- no sempre encerta a enunciar ni a reconèixer. En circumstàncies normals els nens també ho traslladen a l'escenari social, a les relacions amb altres adults i amb altres nens. En les actuals tot queda a casa.

Els intents de l'infant per expressar i representar les seves emocions i ideacions no sempre troba l'acceptació i la comprensió dels seus pares. La intensitat amb la que viuen els sentiments de vegades els espanta i els estranya. L'expressió de la tristesa, la verbalització de temors, les manifestacions de ràbia de l'infant són interpretades de vegades com a símptomes o patologies: crisi d'angoixa, depressió, violència. Segurament és dolorós escoltar, suportar i acompanyar els fills en aquests sentiments, però intentar negar-los o desligitimizar-los considerant-patològics no és beneficiós per a ningú.

També la desescalada del confinament desperta inseguretats i temors en els nens: a contagiar, al fet que s'encomanin els seus pares. Alguns d'aquests temors poden tenir relació amb les fantasies de l'infant. Altres expressen clarament la pena que els dóna sortir en aquestes condicions, sense poder acostar-se o jugar amb altres nens, sense poder allunyar-se dels seus pares, havent de portar mascareta i veient als altres amb les mascaretes. També experimenten l'alegria de poder sortir i córrer, tot en una barreja molt intensa.

El desconfinament serà un procés llarg i costós, però és important que els nens i els adolescents ho vagin experimentant. És a dir, que puguin anar realitzant les activitats que es permetin i seguint les precaucions sanitàries. I per a això necessitaran als seus pares, perquè els obliguin a fer-ho si cal, perquè puguin formular les seves preguntes, els seus temors, les seves fantasies, perquè s'habituïn a funcionar sent conscients dels riscos i dels protocols sanitaris.

#EmQuedoACasa, dia 51