Una ciutat de segona o tercera fila?

"Si persisteixen nostres polítics en un dirigisme unilateral, fundat en una idea estretíssima de Catalunya i en un concepte vuitcentista de nació, ens quedarem, alhora, sense Catalunya i sense Barcelona".

De quan creu el lector que és aquest paràgraf, qui és el seu autor? El terme 'vuitcentista' ens condueix a el menys al 'nou-cents', és a dir, al segle XX. L'autor no deu ser un polític, ja que parla com si la cosa no anés amb ell. Sembla clar que la seva ideologia no és nacionalista, en cap de les seves categories; tot i que, totes són, a la fi i al el cap, convergents. Els diré el que molts ja intuiran o sabran. Va ser escrit al començament de l'era de Pujol, als anys vuitanta.

Parlem primer de la idea força que tanca. Adverteix d'una amenaça que preveia sobre Catalunya i la seva capital: una decadència que arribés a desfigurar les seves realitats fins al punt de deixar-nos sense la seva millor imatge. D'on venia tal amenaça, expressada fa uns 35 anys? L'autor, que ara podria semblar lúcid, em sembla parc en excés. El perill, diu, estaria en que els nostres polítics (¿tots o els que manaven?) Persisteixen en un dirigisme unilateral (què vol dir aquí 'unilateral'?). Cal especificar que 'dirigisme' és una intervenció abusiva d'alguna autoritat en certa activitat (¿de quin ordre seria en aquest cas: cultural, política, esportiva o en qualsevol dimensió i sense límit?). Trías assenyala que aquest dirigisme es fonamenta en conceptes antiquats i en "una idea estretíssima de Catalunya". Com navegar per aquestes aigües? Parlar de forma implícita té de vegades seriosos inconvenients, especialment, si un no s'atreveix a denunciar (no sempre s'és capaç de fer-ho) amb més contundència, pot quedar borrós tot el que es digui o s'insinuï.

L'autor d'aquestes línies és el filòsof barceloní Eugenio Trías i el text pertany a un llibre que acaba de ser reeditat: 'La Catalunya ciutat' (Galàxia Gutenberg), i que en el seu moment va venir a completar un assaig seu sobre el pensament de Joan Maragall. Trías escrivia que "el catalanisme polític configura un nacionalisme civil i modern en el qual les idees de pàtria i ciutat queden articulades". Ell proposava 'Fer ciutat i no fer país'. Per això, considerava dos models: el de Joan Maragall i el d'Eugeni d'Ors. Ell preferia la modernitat i l'agnosticisme d'una Catalunya-ciutat: esperit civil, civilitzat i modern. Contrastava un Estat sense societat civil i una societat civil construïda al marge de l'Estat. Tot això està molt bé, però cal preguntar-se qui acaba per portar-se el gat a l'aigua i per què.

La inacció o el consentiment davant el pla narcisista i victimista amb el que durant anys s'ha embolicat a la ciutadania catalana, ha produït enormes estralls entre nosaltres. Hi ha hagut còmplices necessaris per a l'avanç d'aquest projecte, molta omissió davant l'enganyosa intimidació que va parlar Tarradellas. El llast i els danys són molt poderosos, però es pot recuperar molt terreny per a la raó i la igualtat sempre que s'actuï amb voluntat i encert, i la sort no es posi en contra.

Els 'procesistes' (terme encunyat per Alfons López Tena) i els seus satèl·lits insisteixen assetjar en tot moment la lliure expressió dels ciutadans catalans en la llengua espanyola, atempten contra el seu ús espontani. Francesc de Carreras ha explicat en alguna ocasió que el fet diferencial dels catalans és el bilingüisme, el canvi constant d'un idioma a un altre en reunions de tot tipus, familiars o no. I Ricardo García Cárcel distingeix: no hi ha un sol fet diferencial, hi ha molts però també hi ha moltes similituds.

En tot cas, cansa -i de quina manera- el costum assumida d'estar mirant de reüll tot el que dictaminen els mandarins i oracles, els senyors de la terra. Hi ha prou raons per no fer-los cas i portar-los obertament la contrària.

Amb els líders municipals i autonòmics que tenim, la mestissa Barcelona va camí de convertir-se, si no ho és ja, en "una ciutat de segona o tercera fila, una bella Marsella, amb tots els respectes per a la ciutat germana"; en paraules del propi Eugenio Trías. Però això sí: sempre amb narcisisme i victimisme rampants, en cercles tòxics. Nosaltres sabrem què fer.