Trumpie, Bo Jo, xerraires i malèfics

«Talkers are no good doers»

(William Shakespeare, Richard III, Act 1, Scene 3).

Qui no fa bé, fa mal. Potser la traducció de la cita de Shakespeare reproduïda sobre aquestes línies sigui massa lliure i reflecteixi una extrema polarització. Però així ha passat amb els suports i oposicions generats pels dos populismes anglosaxons més representatius en temps recents, personificats en Donald Trump i Boris Johnson. Vagi en descàrrec de tan 'radical' interpretació la utilització de l'antònim de good-doer com malfactor o malèfic.

En realitat els dos líders ho han fet --estan fent-- malament als seus països. Se'ns corregirà que tots dos governants van ser --han estat-- elegits democràticament per la 'meitat més un' dels seus electors. Certament la democràcia és el nostre sistema de govern legítim. Però sabut és també que l'elecció democràtica d'un representant ciutadà no és garantia de la seva bondat i, menys, del seu encert al capdavant de les institucions. Per això les eleccions, com bé insistia Karl Popper, possibiliten l'alternança i el seu recanvi. La mateixa accepció de 'democràcia majoritària' s'ha traduït especialment en els països d'arrel anglosaxona a la regla malèvola del 'guanyador s'ho emporta tot' i la política de l'arramble.

Trumpie i Bo Jo (permeti-se'ns l'ús d'aquests apel·latius populars repetits en alguns mitjans dels seus països) comparteixen el verb fàcil de xerrar i fins i tot insultar quan es presenta l'ocasió i se'ls escalfa la boca. Per sobre de qualsevol altra consideració, són grans mentiders que han sabut utilitzar hàbilment la propagació de les fake news o notícies falses per augmentar el seu avantatge populatxer. No han dubtat a distorsionar els fets per anul·lar propostes alternatives a les dures baralles mediàtiques. Només cal esmentar l'al·lusió de Boris Johnson al revòlver de la UE en les negociacions del post-Brexit. A la ruleta russa negociadora entre el Regne Unit i la Unió Europea, Bo Jo mentia dient que el revòlver comunitari estava carregat i preparat per disparar i trencar al país britànic.

De Trumpie són miríada les fake news pronunciades durant el seu mandat, les quals romanen en els seus tuits com un material valuós per articular un tractat de filosofia antropològica populista. I retraten un personatge sense escrúpols que ha tingut el botó vermell nuclear a la seva disposició. La seva crida a la subversió popular pels vots 'il·legals' a les passades eleccions és certament perillosa. Millor pensar que aquestes bravates intenten compactar als milers de representants republicans al capdavant dels seus càrrecs administratius i governamentals. És la metàfora coneguda pel pork barrel politics, o clientelisme polític, practicat localment o dins de l'estructura orgànica dels partits. De manera libèrrima també pot ser traduïda com la pugna i preservació de les butaques institucionals per sobre de qualsevol altra consideració. En el cas que ens ocupa, aquestes conductes es mantindrien fins que el derrotat president abandonés la Casa Blanca i es conformessin noves aliances i interessos en el si del Great Old Party.

Un cas il·lustratiu és el de Mitch McConnell, totpoderós líder de la mínima majoria republicana al Senat, que s'ha alineat amb bona part d'altres càrrecs republicans a Washington i la resta del país per justificar el rebuig de Trumpie a reconèixer la seva derrota. Ja se sap que els que no han seguit els desitjos del President 'killer' (vegeu el molt recomanable documental, L'elecció 2020: Trump vs. Biden) han estat fulminantment cessats dels seus càrrecs. Esperen a que el multimilionari novaiorquès abandoni la política --ho farà? - per reposicionar dins de les files republicanes.

El sistema polític nord-americà, amb els seus controls i contrapesos (checks and balances), va forjar la constitució de la primera gran república democràtica de la modernitat. Es pretenia, en definitiva, que hi hagués un sistema de regles inicials de tal manera que no hi hagués abusos, o es neutralitzessin entre ells. La història posterior ha posat les coses al seu lloc mostrant que el sistema és fal·lible amb malfactors com Trump, el qual ha concentrat la seva acció de govern a procurar i augmentar l'enriquiment d'uns pocs i forçar la polarització social de la desigualtat entre els subordinats i els haves i have-nots. Així l'anàlisi de la distribució del vot als EUA el 3 de novembre passat pot reduir-se a que la majoria demòcrata s'ha concentrat en les votants dones, els joves, les classes treballadores i, sobretot, en les minories ètniques i racials. Territorialment la decantació entre el rural i urbà s'ha mostrat profunda i generalitzada.

Després de la derrota de Trump, i reclamant la sacrosanta sobirania britànica, el seu bon amic Bo Jo s'ho està pensant. L'extravagant Premier i els seus sequaços del Partit Conservador persegueixen un escenari futur en què hi hagi una menor interferència governamental, cap regulació i més mercats irrestrictos per al benefici d'uns pocs --el mantra neoliberal--, i afavorir els designis de Wall St i la City en el concert mundial dels capitals pelegrins. Però la vida sempre és contingent, i ho és més durant grans períodes d'incertesa com el provocat per la pandèmia del coronavirus. Potser és hora de reavaluar les possibilitats hegemòniques del capitalisme anglo-nord-americà. Una cosa haurà de dir la UE per reconstruir una aliança que no pocs enyoren a banda i banda de l'Atlàntic. Una aliança els alfa i omega en qualsevol negociació i acord asseguri el model social europeu i la seva institució més legítima i emblemàtica: l'Estat del Benestar.