Pensar en gran

Em fa pena, molta pena, que no siguem capaços de pensar en gran. Les inversions públiques haurien de ser reconegudes com un camí d'emprenedoria i d'estratègia a llarg termini, assumint que el Sector Públic posseeix una capacitat inversora i d'innovació que, quan s'empra amb eficiència, impulsa l'economia. I aquest impuls es transmet cap als sectors privats que saben abordar els canvis tecnològics necessaris per a la innovació. Així ha passat amb Internet, amb el GPS o amb l'ajudant Siri. Ara ho estem vivint amb les vacunes: s'impulsa una investigació que es finança amb fons públics, i el benefici és un efecte directe a la Salut, i a l'Economia en general. El Sector Públic, l'Estat, és el primer inversor per a la sortida de la crisi i un factor determinant per al creixement d'una Economia post Covid.

L'Economia viu un període de transició el rumb del qual ens està marcant els nous objectius per a aquesta dècada. Ja hem viscut altres transicions en la història, i sempre tenen costos que caldrà assumir. Ara hi haurà costos per duplicat: un cost estructural en les economies privades, i un cost en el Sector Públic, la qual cosa implica dir una reorientació de la despesa, via pressupostos generals de l'Estat. En aquesta direcció se situa el Pla de Recuperació i Resiliència, la projecció ens situa a la fin d'aquesta dècada, el 2027. No hi ha sectors absents: estan l'art, la cultura, l'esport, el treball, el transport, el consum, la vida a les ciutats, les finances... amb unes noves normes de repartiment i de contribució de cadascú segons els seus recursos. En aquesta nova transició és una tasca de gran calat desenvolupar adequadament el repte de governança del coneixement i fer-lo participatiu i ètic.

En aquest trànsit, uns es trencaran el cap per aconseguir els Objectius de Desenvolupament Sostenible, mentre que altres actuen com si els estiguessin robant el que històricament els pertany. No és nou, els think tank de el neoliberalisme estan en peu de guerra contra tot el que suposi un canvi de model de la seva economia, rebutjant una emergent economia del coneixement que promou un desenvolupament equilibrat, per al bé comú i amb menys desigualtats.

Hem de buscar una Economia que sigui un lloc de trobada entre el privat i el públic, en el qual hi ha espai per a veus diferents, amb inspiracions diverses, que enriqueixen si som capaços d'arribar a síntesi que obrin nous camins. I en aquest marc, les finances públiques i privades són els vehicles potents per als reptes de Reconstrucció i Resiliència.

Els fons públics que amb tanta ansietat esperem poden ajudar a que ens adaptem a les noves estratègies de futur. Un futur que és un salt en gran per al qual hem d'estar preparats: com a bons esportistes per la gran Olimpíada del 2030. I per poder fer aquest gran salt haurem perdre els pesos morts del passat: els enfrontaments no poden dominar la nostra ment, i no es pot permetre que la capacitat inversora del Sector Públic -factor de primera instància i clau per a aquest nou desenvolupament innovador- la vulguin dominar i controlar els interessos privats de grups que històricament han tingut ben lligada la nostra Economia, i que conformen les grans fortunes a casa nostra.

Si amenacem a l'Estat -cal tenir-ho molt clar- ens estem llançant a la precarietat, amb un risc real de disminució de la despesa en Salut, Educació i Serveis Socials. Per això, són un insult a la sostenibilitat i al futur que busquem els atacs que es fan des de posicions polítiques i grups de pressió a el paper de l'Estat com a líder del canvi social i com a impulsor d'uns pressupostos públics amb una agenda progressista per deixar enrere retallades i austeritat.

El camí és un pensament creatiu amb respostes, i no és nou: ja ho van fer en el seu moment Keynes i Polanyi quan van instar els polítics del seu temps a no obsessionar-se amb limitar la despesa, i els van animar a mirar a llarg termini amb una visió més gran. A un futur en el qual la gran transformació és la convivència de la intervenció pública i la privada. Es tracta de lluitar contra les inèrcies, contra repetir esquemes o seguir protocols obsolets i molt submisos a l'ordeno i comandament.

I necessitem poder recolzar-nos en una funció pública dinàmica i en funcionaris creatius, carregats de l'emoció d'innovar per millorar la gestió de la cosa pública. Ells són els que han de defensar i potenciar la capacitat de la despesa que es finança amb els recursos de tota la ciutadania.

El sector públic és l'únic que tenim els que tenim poc. Per això el paper de l'Estat, que desenvolupen els que treballen en les seves estructures, ha d'impulsar una nova gestió per incorporar-se a la innovació i ocupar el seu espai el més aviat possible. Si fem tard amb la resposta, haurem fet un flac favor a la confiança posada en el nou futur.

Cal aconseguir que tots els actors, públics i privats, se sentin protagonistes dins d'un procés participatiu i per això cal obrir les institucions i retre comptes amb transparència, perquè quan diguin que han creat riquesa puguem saber si s'ha distribuït o si se l'han s'apropiat els de sempre. I perquè quan ens diguin que baixen els impostos, sapiguem el que a cada ciutadà li ha suposat, i quan ens diguin que volen triar Educació, Cultura, i tantes coses de la vida, puguem saber si és cert o és una forma d'excloure els ciutadans.

Keynes ens aconsellava que l'important no és fer coses per fer-les. Moltes vegades ja es fan, o fins i tot es poden fer millor. Deia que l'important és fer aquelles coses que en l'actualitat no es fan en absolut. I aquest és el gran repte ara: pensar en gran.