Per a quan el 'deslletament'?

No hi ha arguments científics per determinar el moment concret del deslletament en la infància; traslladant-ho a la nostra democràcia, tampoc existeixen. Sabem -perquè ho diuen els experts en lactància- que amb l'aparició d'un nou embaràs es produeix de fet. Estarem políticament vivint un nou estat de bona esperança? Serà una nova llum que desitja il·luminar amb més força la democràcia? Serà un canvi? Diuen els pediatres que quan un deslletament no és voluntari es poden produir rebequeries, hi ha tendència a xuclar-se el dit, utilitzar xumets i fins i tot alguns queden frustrats.

En l'actualitat, algunes grans empreses que viuen de la mamella del Pressupost estan nervioses perquè temen un deslletament, i l'oposició, que és la seva crossa política, sembla estar sumida en la frustració, reaccionant amb una violència sense precedents. Tot i que no és nou: ja els primers governs del socialisme van patir atacs semblants als que ara vivim, amb arguments gairebé idèntics. Fa quaranta anys ens deien que l'Economia s'enfonsaria, que les segones residències serien confiscades, que tancarien les esglésies, d'intentar negociar per acabar amb ETA era una traïció, i que l'assignatura Educació per a la Ciutadania suposava un adoctrinament polític. I així seguia una llarga lletania que preparaven els perennes organitzadors de la crispació: certs polítics, i certs mitjans de comunicació.

El problema està molt directament relacionat amb les grans empreses espanyoles i el sector financer: ni uns ni altres saben viure sense estar enganxats a la mamella del Pressupost. Això explica les pressions en els concursos públics i els tripijocs per influir en la redacció de les clàusules, abans que apareguin en els butlletins oficials. Molt haurien de dir els que envolten a tot aquest grup d'influents que es maneja massa bé entre bastidors, a les llotges dels estadis esportius o en els salons privats dels millors restaurants. Si les Agendes Públiques fossin com haurien de ser, ens assabentaríem d'aquesta vida opaca que amaguen, però falten els elements comprovants: els alertadors que viuen en aquests entorns -i que sortiran quan tinguem una llei que els protegeixi- molt podrien denunciar. Avui només els herois poden donar aquest pas. N'hi ha, però són excepcions.

Imaginem per un moment els guanys dels bancs per la forma en què han interpretat certs drets, les despeses del van traslladar als clients fins que es va produir la justa interpretació i es va posar punt final. Observem també els pressupostos de les autonomies, o de les administracions locals, on han estat incrementant el deute sempre que afavorís fer projectes que ells s'adjudiquessin. Carreteres, aeroports, hospitals, auditoris, instal·lacions esportives i tants elefants blancs que ens han deixat per tot el territori, que hem hagut d'anar convertint en rucs de càrrega de per vida per a la ciutadania que està pagant els seus costos i interessos. Qui ha endeutat al sector públic? Qui ha disminuït els fons de pensions? Qui ha fomentat el diner negre, les seves targetes black i tants comptes en paradisos fiscals?

Molts d'aquests grups de pressió practiquen una Economia en certa manera irracional, sense lògica, el que ens situa a la vora d'un abisme que els resulta rendible. I que els interessa perquè sempre es presenten com a salvadors. I fomenten la idea que una mínima pujada salarial -com la que es pretenem serà una catàstrofe, quan es demostra que és tot el contrari: expandeix el consum i beneficia. Observem amb preocupació les solucions que s'estan donant en tots els sectors: concentrar-se, dominar els mercats i acabar amb la lliure competència. Com més dominen, millor és el seu estatus de poder, i d'aquesta forma els seus comptes de resultats sempre s'asseguren una part substanciosa de tots els pressupostos públics.

Aquesta tasca, que es realitza des de l'opacitat, és la que ha promogut i finançat el populisme de les extremes dretes del nostre espai social. D'una banda, lluiten contra l'Estat i de l'altra viuen del seu pressupost, i només desisteixen quan l'Estat és dels seus. L'agressivitat seguirà pujant, perquè la por que causen a la ciutadania juga al seu favor.

I, mentrestant, la societat progressista està immersa en un procés intern equivocat, perquè es dedica a governar el públic el millor que poden, sense adonar-se que per molt bé que es faci és impossible no tenir fallades o patir travetes des dels viaranys de les administracions. Haurien veure que el repte és donar i fer arribar un missatge clar i directe a tots els que no es reconeguin entre els poderosos d'aquesta societat: que s'espavilin i que sàpiguen donar bon compte del que fan i del que no els deixen fer . Perquè no n'hi ha prou amb respondre com en un examen d'un màster, sinó que cal mobilitzar la ciutadania, empoderar-la amb la participació i el control, sense pors. I obrir les institucions i la despesa pública. Tasques militants d'altres temps com les que feien els sindicats i les associacions de la societat civil continuen sent necessàries.

Vivim un període nou per a una societat que es troba en període de reconstrucció. I en aquest projecte entra de ple l'Educació a tots els nivells i la creació de noves formes de vida assimilables per una ciutadania que s'enfronta al risc de la indiferència. Elaborem entre tots noves estratègies; allunyem-nos com més aviat millor de les petites arestes que ens separen i busquem una plataforma comuna per a un projecte de futur, en el qual no quedi cap ciutadà indiferent. Algun dia espero que els bons ciutadans surtin de la indiferència, perquè aquesta és la que està donant un poder infinit als que des de segles ens dominen i no volen ser deslletats.

A tots els lectors els desitjo un 2021 de gran esperança per un nou futur