L'enemic públic

Tot i el seu perfil de gestor socialdemòcrata nòrdic - un s'ho imagina sense dificultat exercint d'alcalde d'Estocolm -, Salvador Illa s'ha convertit en una mena de John Dillinger de la política catalana: l'enemic públic. O potser és justament a causa d'aquesta imatge i de el tarannà exhibit durant l'any que ha estat a el front de l'Ministeri de Sanitat, bregant a el temps amb la pandèmia ... i amb l'explotació política que d'ella s'ha fet, des de determinades comunitats , per desgastar el govern de Pedro Sánchez. Hi ha cansament en la societat catalana. Els anys del "Procés" han dividit i empobrit Catalunya. La pandèmia va camí d'aprofundir les desigualtats socials i plantejar una difícil recuperació econòmica.

Cansament i irritació. Si de veritat s'està produint el "efecte Illa" que apunten les enquestes, és causa de la connexió d'aquest perfil de l'candidat socialista amb un sentiment creixent entre la població, sobretot entre les classes treballadores i mitjanes: cal passar pàgina d'un període estèril de confrontació, cal ocupar-se de aixecar el país. Aquesta opció xoca frontalment amb els interessos dels partits que han crescut en la polarització i que necessiten mantenir una tensió emocional i política per conservar la seva influència. És el cas de el nacionalisme, sacsejat en permanència per la pugna entre el món post convergent i ERC per l'hegemonia de camp independentista. És el cas del seu némesis espanyolista, encarnada per Ciutadans - que va arribar a aglutinar el vot irat contra l'independentisme en els comicis de 2017 - i d'un PP que intenta recuperar-se. Sense oblidar, a un i altre extrem de l'tauler, aquelles forces que posen la guinda de la crispació: un CUP que propugna un nou embat contra l'Estat ... i l'extrema dreta de Vox, que tracta d'irrompre en l'escena política cavalcant tots els disgustos. No resulta gens estrany, doncs, que davant l'opció d'un canvi de rumb pacificador, s'hagi configurat precipitadament un sindicat d'interessos al voltant d'una divisa comuna: tots contra Illa. Més enllà de les exageracions pròpies d'una campanya electoral, aquesta disputa condensa la disjuntiva que es planteja realment a la societat.

Per això resulten desconcertants alguns missatges emesos des de l'espai dels comuns, que semblen fer ressò als demagògics retrets de Pablo Casado a ministre de sanitat o les insídies abocades per determinats sectors de l'independentisme. Quin sentit té emplaçar a PSC perquè prengui distàncies amb l'extrema dreta quan Macarena Olona, representant acreditada de Vox, difon a les xarxes missatges tan poc amens com aquest: "Mai facilitarem l'accés de Salvador Illa a la Generalitat. El seu lloc és la presó ". A què ve injuriar a un ministre de govern progressista en el qual es participa? La legítima competició electoral no autoritza qualsevol recurs. Sobretot entre les esquerres. És cert que hi ha una franja de votants que oscil·la entre la socialdemocràcia i l'esquerra alternativa. Però, més enllà de la seva relativa importància, el problema de les esquerres - sobretot en uns comicis tan incerts com aquests - resideix en motivar i mobilitzar àmpliament als seus potencials bases electorals. I això exigeix una confrontació lleial d'idees i propostes en les que es puguin reconèixer.

Incertesa. Aquesta és la paraula que millor defineix la cita d'el 14-F. S'admeten totes les apostes sobre la participació. Com metabolitzarà la societat catalana el fracàs de govern de JxCat i ERC, els efectes d'una interminable pandèmia, les boires que envolten el nostre futur? .Les enquestes indiquen tendències i propicien especulacions, però no permeten aventurar pronòstics fiables. En les boles de vidre apareixen de manera recurrent dues hipòtesis, que situen la clau "del dia després" en mans d'ERC. Una majoria d'escons independentistes portaria a el partit de Junqueras a entendre de nou amb els seus íntims enemics. Però, segons algunes projeccions, seria factible, a el mateix temps o alternativament, un tripartit d'esquerres format per ERC, PSC i comuns. El paper ho aguanta tot i la imaginació és lliure.

No obstant això, per molt que la condició sine qua non d'una majoria és que l'aritmètica la faci possible, la seva cristal·lització depèn de factors polítics. I res hi ha tan atzarós com predir el comportament d'ERC. Com genuí representant de les classes mitjanes plebees, aquest partit oscil·la entre la força gravitatòria de la dreta nacionalista - que històricament ha aconseguit situar ERC en la seva òrbita - i l'impuls de l'esquerra social. El "Procés" ha galopat sobre la desorientació d'aquesta esquerra davant la crisi d'un ordre global que va fer entrar en ebullició a una massa ingent de perdedors i damnificats. La sortida del "laberint català" de què parla Jordi Amat passa, efectivament, per deixar enrere els somnis de l'última dècada i aplicar-se a una reconstrucció de l'economia sota els paràmetres de la justícia social i la transició ecològica, aprofitant el potencial industrial i humà existents. Però aquest gir copernicà només serà possible si els vots confereixen una força determinant, indefugible, a el pol de l'esquerra federalista. Només aquesta esquerra té propostes de cooperació i millora de l'autogovern capaços de concitar amplis suports i encarrilar el canvi. Cada vegada resulta més evident que persistir en la confrontació només condueix a la decadència i a l'esquinçament social. D'aquí la importància que les esquerres debatin amb lleialtat entre elles; és a dir, amb respecte a el conjunt de les classes treballadores. I d'aquí la imperiosa necessitat de situar la discussió de les naturals discrepàncies en el marc d'una aliança progressista. Les esquerres no poden caminar perseguint a cap enemic públic.