La crisi governamental a Itàlia s'encamina cap a la formació d'un govern institucional d''alt perfil' encapçalat per Mario Draghi. Es tractaria d'un executiu de notables tecnòcrates, però no exempts de capacitat política vistos els urgents reptes que confronta el país transalpí. Els intents oberturistes de l'anterior majoria parlamentària de prosseguir amb un govern de Giuseppe Conte III han estat inútils. Com exposàvem fa unes setmanes, no pocs gacetillers i líders de l'opinió publica a Espanya criticaven furibundament amb altes dosis d'il·lògica situacional la iniciativa de l'expresident de govern Matteo Renzi i el seu partit Itàlia Viva de sortir-se de la coalició governamental, de la qual també formen part antics membres de partits comunistes i cristianodemòcrates del PD (Partito Democràtic), LU (Liberi i Uguali) i del PPI (Partito Popolare Italià). Es remarcava la inoportunitat de la caiguda del govern Conte II enmig de la pandèmia COVID i l'anunciada implementació multimilionària del Recovery Fund aprovat per la UE per superar i estimular la crisi econòmica continental, i el principal beneficiari quantitatiu és Itàlia (209 bilions d'euros , o el 28% del total del fons de rescat).
Sergio Mattarella i Mario Draghi / EP
Precisament han estat aquests dos últims desafiaments (COVID i l'elaboració dels projectes de recuperació) els que han motivat a President de la República a optar per l'opció d'un govern liderat per Draghi. De l'argumentari de la decisió de Matarella cal subratllar que ara és el moment de les policies i no tant de les politics que han vist al funambulista Moviment Cinque Stelle (M5S), la formació guanyadora de les últimes eleccions celebrades ara fa tres anys, aliar-se successivament amb el trumpista parafeixista Salvini i l'esquerra socialdemòcrata del Partito Democràtic (PD). No pocs (ex) votants del M5S, crítics dels 'jocs de palau' d'abans, han assistit incrèduls al patètic mercadeig d'aquest partit al Senat per tal d'obtenir un suport parlamentari marginal que els garantís la permanència dels seus representants en les poltrones de poder institucional.
Pel sagaç, prepotent i visionari Matteo Renzi, el qual estava disposat a donar suport a un eventual govern Conte III, i en línia amb el que ja havia proposat en el seu fallit intent de reforma constitucional en el referèndum de 2016, ara és el moment d'una negociació oberta i de 'llum i taquígrafs' al Parlament per gestionar els fons europeus del Next Generation EU (Refundació de la Unió Europea). El president Matarella creu que difícilment podria trobar-se un millor gestor polític que Draghi per emprendre semblant tasca.
Es tracta d'agilitzar i articular eficientment programes i polítiques d'actuació concretes i justificades plausiblement fins al detall de la 'lletra petita' en programes relatius a la investigació i innovació (Horitzó Europa), les transicions climàtica i digital, la preparació d'intervencions en salut (EU4Health), a més de la modernització de polítiques tradicionals (cohesió i política agrícola), lluita contra el canvi climàtic (implicant el 30% dels fons totals de la UE), o la protecció de la biodiversitat i igualtat de gènere. Per Matarella és l'hora de posar-se a treballar en el concret per implementar polítiques que sostinguin la implicació d'Itàlia en la preservació del nostre model social europeu.
A Draghi se'l coneix per l'apel·latiu de Super Mario. Recordaran els aficionats als videojocs el famós personatge popularitzat per Nintendo fa 35 anys. Es tractava d'un esforçat lampista de ficció tenia com a missió la de rescatar Pauline, després Princesa Peach, una damisel·la segrestada per un sinistre simi. La seva experiència com a banquer i expert financer és llarga i contrastada. Va ser director executiu del Banc Mundial durant 1985 i 1990. Entre gener de 2002 i gener de 2006 va ser vicepresident, per Europa, de Goldman Sachs. Amb posterioritat, va ocupar el càrrec de governador del Banc d'Itàlia fins a octubre de 2011 i va passar, tot seguit, a ocupar la presidència del Banc Central Europeu.
El 6 setembre de 2012, Mario Draghi, va anunciar un canvi històric en la política monetària europea en declarar solemnement que l'euro era un objectiu estratègic que havia de ser preservat per sobre de qualsevol altra consideració. Amb aquestes actuacions el BCE va entrar en el propi joc dels mercats. A l'adduir el recurs a quantitats il·limitades de diners, el BCE pretenia donar un cop d'autoritat davant els capitals pelegrins. Draghi va anunciar solemnement que l'euro era un objectiu estratègic que havia de ser preservat i que estaria disposat a posar en funcionament il·limitadament la 'màquina d'imprimir diners', donant un cop d'autoritat davant dels capitals pelegrins amb seus a les principals places de l'anglobalització: City londinenca i Wall St. novaiorquès.
Mai s'ha ponderat prou la seva actuació per evitar de la destrucció de l'euro. I això malgrat els estereotips i recels mostrats entre europeus septentrionals i meridionals, com van posar de manifest les declaracions de Jeroen Dijsselbloem, president de l'Eurogrup, respecte als europeus ebris i libidinosos de l'Europa mediterrània. La seva perícia per neutralitzar les crítiques procedents d'Alemanya, i de Jens Weidmann, en aquell temps president del Bundesbank, és ara un aval del seu potent actiu 'polític'.
Cal recordar que llavors se li acusava que la seva política de baixos tipus d'interès era confiscatòria dels estalvis alemanys. Contraargumentar Draghi que els baixos tipus d'interès no eren sinó la conseqüència d'un excés d'estalvi sobre les possibilitats o els desitjos d'inversió. Es contraposaven les visions nacionalistes alemanyes davant de les europeistes sostingudes per Super Mario. El 31 d'octubre de 2019 Draghi va dir Arrivederci com a Governador del Banc Central Europeu. Fa uns dies, les autoritats teutones han reconegut a posteriori la tasca de Draghi al capdavant de la BCE concedint l'Ordre del Mèrit d'Alemanya, la més alta distinció individual de la República Federal d'Alemanya.
Si Draghi aconsegueix formar govern a Itàlia amb el suport d'una majoria parlamentària que li permeti assolir l'anomenat 'semestre blanc' que s'inicia el proper mes de juliol, i durant el qual no es poden convocar eleccions generals fins que sigui elegit a finals de gener de 2022 el proper president de la República, els seus efectes seran notables per al conjunt de la UE. I molt especialment per a Espanya que és el segon país en el repartiment del Recovery Fund, amb una quantitat preassignada de 140.000 milions d'euros de fons de recuperació europeu, dels qual 72.700 milions es donaran en ajudes directes i la resta en crèdits. És una xifra equivalent a l'11,2% del PIB espanyol el 2019, al seu torn similar al percentatge de caiguda del PIB a Espanya el 2020.
L'autor de les presents línies ha escoltat o llegit poc respecte a les actuacions concretes de polítiques públiques a Espanya per als plans nacionals de recuperació i resiliència. A Itàlia es volen 'posar les piles' amb la nominació de Draghi. No li vindrà malament a la governança multinivell a Espanya mirar amb atenció la marxa dels treballs a realitzar pel probable proper govern italià de 'alt perfil'. La mimesi d'actuacions de 'bones pràctiques' a realitzar per Itàlia serà, de ben segur, molt aprofitable. Ja ho diu el refrany: "Quan les barbes del teu veí vegis pelar, posa la teva a remullar".
Escriu el teu comentari