La classe capitalista va al paradís

... fiscal. Entengui bé. No és la classe obrera, com titulava Elio Petri seva pel·lícula guanyadora de la Palma d'Or a Cannes el 1972, la qual arriba al nirvana emancipador en la sempiterna lluita de classes.

Borsa de Nova York (EP)

Més enllà de les diatribes conceptuals sobre l'abast i efectes del materialisme històric en la vida de les gents, la dues últimes crisis mundials després de la quasi-liquació financera de 2007-08 i la inacabada pandèmia del COVID 19, han resultat en 'paradisos guanyats 'per la classe capitalista. Qualssevol siguin les bases de dades utilitzades, es constata que els rics es fan cada vegada més rics com estableix l'anomenat 'efecte Mateu' emprat en les discussions acadèmiques i recollit 'al Nou Testament. Així, "... a qualsevol que té, se li donarà, i tindrà més; però a qui no té, fins allò que li queda" (13:12).

Les xifres poden semblar marejadores però convé donar alguna dada de contrast perquè el lector arribi a entendre el seu valor en la vida socioeconòmica dels temps que corren. Resulta que quan les economies dels països patien inmisericordes els efectes de la crisi del COVID19, les companyies dels Senyors Feudals Tecnològics (SeFTec), és a dir els àvids caps d'Amazon (Jeff Bezos), Apple (Tim Cook), Google (Sundar Pichai) i Facebook (Mark Zuckerberg) s'anotaven en un sol dia (28 de juliol de 2020, dia de la seva audiència parlamentària al Capitoli nord-americà de Washington DC) unes plusvàlues latents de més de 16.000 milions d'euros . Equival aquesta quantitat a més de sis vegades el cost anual de l'aprovat --i penosament implementado-- programa mínim vital a Espanya. S'espera que aquest ingrés bàsic arribi a uns 850.000 llars en situacions de vulnerabilitat i pobresa (la quantia oscil·la entre € 460 euros per adult i € 1015 euros per a una família de cinc membres).

Si prefereixen una comparació alternativa, consideri que aquestes plusvàlues generades en un sol dia van arribar a una xifra equivalent al pagament de la vuitena part del total anual de les pensions a Espanya, l'import suposa el major desemborsament del nostre Estat de Benestar (al voltant del 12% del PIB abans de la pandèmia). La crisi provocada pel COVID19 delimita nítidament les fronteres dels que guanyen i dels que perden. Inequívocament, els SeFTec guanyen, i molt, i els Estats nacionals perden també molt. Més ho fan els desheretats de la Terra.

I mentrestant la classe capitalista segueix el seu pelegrinatge de vacances als paradisos fiscals, on es paguen pocs, molt pocs impostos. A més, ¿per què invertir en activitat econòmica que generi llocs de treball? Massa molest i d'incerta rendibilitat. Tot i que no sempre va ser així. Continuant en el context nord-americà, convé recordar que durant el primer mandat de Bill Clinton (1993-1997), quan els molt rics pagaven gairebé el doble d'impostos, es van crear 11,5 milions de llocs de treball als EUA, el que va contrastar amb la caiguda de l'ocupació durant el període de 'vacances fiscals' de George W. Bush. La desocupació es va duplicar en el període des del final de la presidència de Clinton (2001) a la conclusió de la de Bush (2009), aconseguint el 8% de la població activa laboral.

És tan vergonyosa la creixent desigualtat en països com USA que fins alguns multimilionaris capitans de la indústria (Warren Buffet i Bill Gates, per exemple) clamen davant la injustícia fiscal que els fa guanyar --sense tan sols prémer el botó telemàtic corresponent-- ingents quantitats de diners per realçar els seus comptes comptables corporatives.

Els capdavanters neoliberals de mercat sense restriccions consideren anatema que es limitin fiscalment les iniciatives neofeudales que tant negoci han generat en els últims decennis. Callen, però, aquests senyors globals que han tornat a les seves casernes d'hivern nord-americans per pagar els seus impostos allà, aprofitant-se de les rebaixes impositives aprovades pel president Trump en 2017. Tot això hauria de revertir --es arguye-- en noves inversions i en prosperitat per al conjunt social. No obstant això, la coneguda com a 'economia de degoteig' o 'efecte vessament' ( trickle down economics ) en els temps de les presidències de Reagan i Bush, pare i fill, en realitat va desencadenar un augment de la desigualtat i del dèficit fiscal, provocant al seu torn inflació, estancament i un menor augment de rendes per a tots els working poor. No va ser així per a l'1% dels superrics.

La reforma fiscal auspiciada per Trump permet expandir el dèficit públic en 1,5 bilions (milions de milions) de dòlars fins 2028. El programa inclou retallades d'impostos per als contribuents més benestants, així com reduccions tributàries permanents per a les corporacions. Això s'ha reflectit en unes disminucions en el tipus de l'impost de societats del 35% al 20%, així com en una reducció del límit per a les rendes més altes (del 40% al 35%).

Al febrer de 2018, el multimilionari Warren Buffett informava als accionistes de la seva conglomerat multinacional Berkshire Hathaway que, després de les rebaixes fiscals, havia obtingut uns ingressos extres en els seus compte de resultats de 2017 per valor d'uns 27 milions de dòlars, quantitat que suposava gairebé la meitat dels guanys netes del grup. Des que va començar la pandèmia, els 'supermilionaris' nord-americans han obtingut uns guanys de un milió de milions de dòlars .

Al paradís dels plutòcrates tot just queden espais de culte per als nous vedells d'or. En l'entretemps, els operaris assalariats (i sense salari) a Espanya esperen que els fons del Recovery Fund europeu es tradueixin eficaçment en nous projectes d'activitat econòmica que permetin la creació de llocs de treball, o si més no proveeixin per a programes de protecció social que els possibilitin exercir els seus legítims drets de ciutadania.

Sense recaptar impostos evitant l'evasió discal és difícil governar i atendre les demandes socials. No fa gaire, alguns polítics socialistes de la nostra 'pell de brau' pensaven que baixar els impostos era d'esquerres. País, paisatge i paisanatge ...