El foc i el poder

Pere Aragonès @ep

La investidura fallida de Pere Aragonès resumeix el moment polític que viu Catalunya: bloqueig i degradació de les institucions representatives, pugna inacabable per l'hegemonia independentista, fatiga ciutadana, decadència general de país. Els debats parlamentaris del 26 i el 30 de març han tingut alguna cosa d'obscè davant la situació que viu una societat sacsejada per la pandèmia, el creixement de les desigualtats i la urgència d'una reactivació econòmica. JxCat ha volgut humiliar el candidat d'ERC, recordant-li que són "els amos de tota la vida". Hem assistit a una confrontació impúdica, on el que es dirimiria era el repartiment de poder: dels recursos que representa l'administració autonòmica i de la preeminència social que tals ressorts atorguen als que els gestionen i controlen. Es tractava de saber qui estarà al comandament d'aquesta poderosa maquinària d'agitació i propaganda que representa TV3, fonamental per al manteniment de la bombolla cognitiva en què viu tota una part de la població. Qui dirigirà els departaments amb major pressupost i major capacitat per teixir xarxes clientelars, qui tindrà comandament en plaça a l'hora de distribuir els fons europeus?

La frivolitat amb què JxCat ha aplicat la seva cruel escarment al candidat a la investidura és reveladora de les veritables prioritats de la dreta nacionalista. Replicant a les queixes de Pere Aragonès per la demora en conformar un nou executiu, Gemma Geis, portaveu dels postconvergents, deia que la cosa no era tan greu i que un govern en funcions també podia anar tirant. Naturalment, en els feus independentistes de Matadepera i Sant Cugat, als barris exclusius i les urbanitzacions de les classes benestants que viuen d'esquena a les perifèries empobrides de les ciutats, no hi ha urgències socials que atendre. El vell Marx, citat sense moderació a la tribuna de Parlament, ja ens ho advertia: "Les condicions materials d'existència determinen la consciència".

Efectivament, assistim a un pols pel poder entre Lledoners i Waterloo. Els de Puigdemont no només bufetegen en públic al seu soci de govern, sinó que soscaven la legitimitat de les institucions catalanes amb la seva pretensió de sotmetre la Generalitat a la tutela d'un fantasmagòric Consell per la República. Aragonès es resisteix a aquesta pretensió, a l'igual que a l'exigència d'una "estratègia conjunta de l'independentisme" al Congrés dels Diputats, cosa que posaria a ERC en mans de Puigdemont. Però la por a ser titllats de botiflers pesa d'una manera determinant en les decisions que acaba prenent el partit per excel·lència dels menestrals. Encara que mai se sap fins on pot arribar el "joc de la gallina", és molt possible que ERC i JxCat arribin finalment a un acord i Aragonès sigui investit. Però a hores d'ara està clar ja que ho serà com un president disminuït en la seva autoritat, ja al front d'unes institucions degradades i sotmeses a la vigilància del soviet carlista - per emprar l'expressió encunyada per l'amic Joan Coscubiela.

Perquè si, certament, es tracta d'una disputa pel poder, la forma en què es lliura és molt significativa. En un inspirat article Antoni Puigverd evocava fa uns dies el "foc sagrat" de la nació que el vell pujolisme, mutat en independentisme radical, creu posseir. En aquesta convicció rau la pulsió populista de biaix autoritari que ha travessat tot el Procés. La representació democràtica del conjunt de la societat catalana, plural i diversa, incomoda els sacerdots de la puresa nacional. Quan l'independentisme va imaginar una República, a la tardor de 2017, va estipular que els contorns de la seva futura assemblea constituent havien de quedar prèviament acotats per un "procés participatiu" d'entitats de la societat civil. Sens dubte les mateixes que formen part del Consell per la República, Òmnium i l'ANC. En altres paraules: la batalla pel control de les institucions democràtiques es dirimeix erosionant el seu caràcter representatiu i a partir de la definició arbitrària d'un nou perímetre de la catalanitat - que, necessàriament, mostra trets ètnic-culturals excloents. Aurora Madaula, diputada de JxCat es declarava horroritzada davant l'abandonament de la catalanitat per part de PSC, després d'incloure Salvador Illa en el seu discurs un paràgraf en castellà. Tal és la toxicitat que aquesta pugna insomne tendeix a inocular en la societat catalana.

No cal dir que, amb tot això, l'acord previ entre ERC i la CUP ha passat ja a millor vida. JxCat l'ha rebutjat displicentment d'un revés de la mà. Encara que cal dir que, de totes maneres, sota l'imperi de la "unitat de l'independentisme", les mesures socials previstes en aquest acord estaven destinades, com anteriors i oblidats "plans de rescat social", a convertir-se en paper mullat un cop assolida la investidura. I, sota el mateix imperatiu nacionalista, si el pols entre JxCat i ERC acaba per donar a llum un pacte de govern, no serà la CUP qui vagi a fer-lo fora per terra.

Així doncs, mentre uns aixequen la torxa de foc sagrat - que als seus ulls els legitima per acabdillar la nació encara que perdin les eleccions -, altres exhibeixen la seva pusil·lanimitat congènita. ERC ha contribuït a alimentar aquest foc al llarg d'aquests anys. I, quan arriba l'anhelat sorpasso, les flames la devoren. ERC voldria desfer-se del nus escorredor; però això exigiria una determinació, una gosadia política que no caracteritza precisament als seus dirigents. Per aquest motiu les admonicions dels comuns a Pere Aragonès resultin vanes. I encara més quan assumeixen bona part del marc mental independentista. Quin sentit té invocar una "Generalitat republicana" si no és el de conrear l'ambigüitat sobre el rumb a seguir, quan ERC segueix parlant d'amnistia, de referèndum d'autodeterminació i contemporitza amb la idea aventurera d'un "nou embat democràtic contra l'Estat "? A què rima insistir amb la idea d'un govern d'esquerres format per ERC i comuns ... que hauria de donar suport passivament des de fora pel PSC, el partit que ha guanyat les eleccions? No vol dir això potser que el lideratge de país correspon per dret natural a un partit nacionalista - encara que no sigui el més votat, ni el més resolt a sortir del bucle -, mentre que l'esquerra social i federalista només podria aspirar a un paper subaltern? És que la socialdemocràcia no té un pedigrí prou acreditat?

Vist el vist, pocs discuteixen que, si es repeteix, un govern d'ERC i JxCat - amb la CUP oficiant de entremaliat escolà d'aquesta nova missa processista - tindrà els dies comptats per endavant i serà incapaç de treure a país del marasme. Sembla evident també que una alternativa d'esquerres ha de tenir aquestes classes mitjanes que avui es reconeixen àmpliament a ERC. Però la materialització de semblant alternativa exigeix que les esquerres abandonin tota ambivalència i apostin decididament per reforçar la proposta federal, adreçada al conjunt de la nació catalana: tancar les ferides del període anterior - els indults haurien de contribuir poderosament a això -, desenvolupar l'autogovern i la cooperació, ocupar-se de l'inajornable govern de les coses ... ¿Seran necessaris encara més fracassos i disgustos perquè s'obri pas per fi aquesta opció progressista?