Total, per quatre vots ...

Amb el pas dels dies - aviat farà tres mesos que es van celebrar les eleccions autonòmiques - i les negociacions per a la investidura de Pere Aragonès encara encallades, va instal·lant-se en l'opinió pública el sentiment que ens porten de cap a una repetició dels comicis . Podria ser. En el seu particular "joc de la gallina", els partits independentistes no han destacat precisament per la seva perícia a l'hora de frenar. No obstant això, enmig d'un profund cansament ciutadà, temptar de nou la sort en les urnes seria per a ells molt arriscat. No cal prendre, per tant, a peu de la lletra les declaracions altisonants, les ruptures "definitives", les amenaces, ni els anuncis de "vies alternatives" que aquests dies es llancen al cap els portaveus d'ERC i de JxCat. Aquesta gent "negocia" així. Encara que el derrapatge sigui possible, també podria donar-se un gir de guió d'última hora que portés a la formació d'un govern de coalició dels germans enemics. Qualsevol pronòstic resulta atzarós.

Resulta interessant, però, observar alguns comportaments que s'han donat en aquest capítol del culebró postelectoral. La lluita per l'hegemonia i el poder dins del camp sobiranista no podria ser més aferrissada - i desestabilitzadora de qualsevol acord, si arribés a aconseguir-se. Puigdemont vol imposar a qualsevol preu la seva tutela sobre el Govern i sobre l'actuació dels grups parlamentaris independentistes al Congrés, cosa decisiva per seguir marcant els tempos d'un "Procés" inacabable. I ERC desitjaria desfer-se d'aquest control, desitjosa d'ocupar una centralitat nacional, però es revela ara com ara incapaç de sobrepassar el marc mental establert per l'independentisme al llarg de l'última dècada. Ahir, grups de "hiperventilados" es manifestaven davant les seus republicanes al crit de "¡Junqueras, traïdor, podreix-te a la presó!". Tot un avançament de la festa que esperaria a ERC si per ventura gosés enviar a l'oposició als seus actuals socis de govern.

Pere Aragonès a la seu d'ERC @ep

És seriosa la recerca d'un acord amb els comuns per part d'ERC ... o potser està jugant a "posar les banyes" als post convergents? Els comuns, en qualsevol cas, més que prendre-s'ho seriosament s'han agafat a la hipòtesi d'entrar el govern de la Generalitat com a un clau cremant. Gest imprudent on els hi hagi. Però que, indirectament, ha tingut un efecte clarificador sobre les intencions d'uns i altres. Jordi Sánchez s'ha afanyat a dir que Junts estaria disposada a cedir els vots necessaris per a un govern ERC- Comuns -CUP ... si En Comú Podem es declarés a favor de la independència. És a dir, si acceptés suïcidar-se. Davant tan ombrívola perspectiva, sembla que els comuns han decidit proposar que sigui el PSC qui es pengi, penjant-se de algun arbre de Parc de la Ciutadella. Així, en els últims dies, s'han multiplicat les crides a la "generositat", dirigits a Salvador Illa, perquè faciliti sense dir ni piu la formació de tal executiu.

Però, com bé ha recordat la pròpia Jéssica Albiach, el PSC va guanyar les eleccions del 14-F. I ho va fer amb una proposta de deixar enrere la confrontació amb l'Estat que ha dividit la societat catalana i d'obrir una etapa de retrobament ciutadà i de "govern de les coses", davant les urgències sanitàries, econòmiques i socials de al moment. Aquest discurs va ser escoltat abans de res per la gent treballadora de l'àrea metropolitana. ERC, per la seva banda, va signar amb la resta de forces independentistes - i segueix mantenint - un inaudit "cordó sanitari" al voltant de la socialdemocràcia. Sergi Sabrià declara sense embuts que "abans de trucar a la porta de PSC, tornar a les urnes". D'altra banda, ERC manté el seu pacte d'investidura amb la CUP; un acord que fixa per endavant els terminis d'"un nou embat democràtic" per la independència - i que, sorprenentment, no sembla incomodar els comuns. Així doncs, els socialistes haurien de facilitar quatre vots - qualsevol diria! ¡Com es posen per quatre vots de res! - perquè governés un partit que ni s'atreveix a parlar-per por de què diran els guardians de les essències pàtries. És a dir, haurien avalar tot el contrari d'allò pel que van ser el partit més votat, mentre que l'independentisme perdia 700.000 vots, visibilitzant d'aquesta manera un desig de canvi en la societat. De debò consisteix en això la "responsabilitat de país" que hauria de mostrar el PSC? Si acaba produint-se una repetició electoral, no hi ha garanties que sorgeixi d'elles un millor escenari. (Junts especula amb la possibilitat de recuperar els 70.000 vots que es va dur inútilment el Pdcat per tornar a posar a ERC "al seu lloc": segons la dreta, el dels cortesans de tota la vida). És per ventura responsable el PSC de la guerra esgotadora que es lliuren els independentistes?

Sí, el desenllaç dels propers dies és impredictible. Però, en lloc d'especular amb combinacions aritmètiques que emmascaren quina hauria de ser l'agenda d'un govern veritablement útil per a la gent, les esquerres haurien d'unir; haurien de configurar un pol progressista que assenyalés el nou rumb - aquest que, ara per ara, ERC no s'atreveix a contemplar. Només tal espai, recolzant-se en sindicats, moviments i associacions democràtiques, pot acabar decantant una altra majoria social. Papallonejar al voltant dels diletants no fa més que diferir aquesta tasca, deixant el futur en mans d'una dreta nacionalista supèrbia i aventurera, molt semblant a la que acaba de guanyar les eleccions a Madrid, totalment aliena a les necessitats la Catalunya treballadora.