El part de les muntanyes

A falta de conèixer més detalls sobre el repartiment de responsabilitats i àrees de poder, el disseny de el nou Govern, fruit d'àrdues negociacions entre JxCat i ERC, podria causar certa perplexitat. Algú que no conegués els resultats de les eleccions del 14-F creuria que la va guanyar la dreta nacionalista. En efecte: Junts obté el control d'àmbits tan rellevants com la vicepresidència econòmica, sanitat, justícia o exteriors. És a dir, els departaments amb major pressupost, projecció social i recursos per teixir xarxes clientelars. ERC es queda fonamentalment amb educació, empresa, feminismes i interior - àrea sensible i problemàtica on les hi hagi. A aquest resultat s'arriba després de dues investidures fallides de Pere Aragonès i mesos de invectives. No és exagerat dir que s'ha imposat una vegada més aquest "gen convergent" al qual tant agrada referir-se Enric Juliana. Els de Junqueras han tornat a passar sota les forques caudines dels seus detestats companys de viatge. La humiliació és tant més significativa pel fet que Junts no representa un bloc homogeni i ha anat donant tombs durant aquests mesos: aquí conviuen des d'una poderosa nomenclatura, que temia per les seves posicions en l'administració si les negociacions fracassaven i s'anava a eleccions, fins a sectors més radicalitzats que acariciaven l'ambició de derrotar ERC a les urnes, retornant així al seu subalternitat "de tota la vida" ... Sense oblidar la camarilla de Waterloo, preocupada per mantenir la seva tutela sobre l'acció de govern. Malgrat aquestes contradiccions, JxCat ha guanyat manifestament el pols a la recta final del forcejament.

Es tracta d'un fet cridaner, però de cap manera sorprenent. Malgrat haver realitzat el seu tan anhelat sorpasso, ERC es va lligar de peus i mans abans de començar a negociar res. Era raonable llegir els resultats electorals com un reconeixement al biaix pragmàtic que havia anat tenyint el discurs d'ERC, així com la seva contribució a la governabilitat d'Espanya; és a dir, a l'allunyament, incipient però perceptible, respecte a la política de confrontació institucional propugnada pels sectors més radicalitzats de l'independentisme. No obstant això, el diletantisme i la por de ser estigmatitzats com a traïdors a la causa han pesat més que qualsevol altra consideració en l'ànim dels dirigents republicans. Com de costum. Amb l'acceptació d'establir un inaudit "cordó sanitari" al voltant de la socialdemocràcia, ERC va renunciar per endavant a la possibilitat d'explorar qualsevol alternativa al marge del bloc independentista. Ni tan sols com un intent en les negociacions. Així, en el moment més tens de les mateixes, Sergi Sabrià declarava que "abans de trucar a la porta de PSC, eleccions". A partir d'aquí, amb la incertesa sobre la reacció d'un electorat esgotat després d'un any de pandèmia i restriccions, JxCat tenia molts números per imposar-se en la seva particular guerra de nervis. I així ha estat.

Pere Aragonès amb Jordi Sánchez @ep

Trenat amb semblants vímets, no cap augurar un futur favorable a el nou executiu, ni a la devaluada presidència de Pere Aragonès. La distribució de les carteres en el si de el govern ho escora indubtablement cap a la dreta neoliberal. Però, el fet que les negociacions hagin deixat per a més endavant les qüestions que més havien tensat les relacions entre els dos socis - la tutela del fantasmagòric Consell per la República i la unitat d'acció dels grups parlamentaris al Congrés - representa una tremenda hipoteca per a la legislatura. El discurs desestabilitzador sobre el "embat democràtic" contra l'Estat segueix planant sobre ella, inscrit en els primers passatges de l'acord de govern. El cansament ciutadà és manifest. Però la polarització nacionalista induïda al llarg d'aquests anys segueix aquí, latent en la societat. Ara per ara, ni la independència, ni tan sols una simbòlica amnistia o un referèndum, s'albiren en l'horitzó del possible. Mancat d'un objectiu realitzable i barallat amb si mateix, l'independentisme només pot mantenir-se al poder recomponent una i altra vegada un relat estèril i divisiu. Un buit de projecte i un relat artificiós, puntuat de performances i sobresalts, que no poden sinó aprofundir la decadència de país. La repetició electoral hagués estat sens dubte molt descoratjadora: res anunciava que anés a produir-se un canvi substantiu en l'actual distribució de forces. Però, de la reedició d'una aliança fracassada difícilment pot esperar-se altra cosa que una nova ensopegada. El que s'ha evitat ara potser és ineludible dins d'un any.

Altres actors polítics han contribuït a aquesta prolongació del marasme. En primer lloc, la CUP. Va començar signant un acord amb ERC que, al costat de la poc creïble promesa d'un gir social, fixava un límit temporal a la negociació amb l'Estat i propugnava un retorn a la confrontació institucional. Però molt més rellevant ha estat el seu paper de mediació entre ERC i JxCat. Una mediació que ha desembocat en el avantatjós acord per la dreta nacionalista que acabem de conèixer. Que ningú es preocupi: els vots de la CUP, necessaris per a la investidura, costaran poc més que haver de suportar un tediós i inofensiu sermó esquerrana, declamat des de la tribuna del Parlament. Però els comuns, aferrant-se per la seva banda a una aposta il·lusa, han propiciat també aquest desenllaç. La proposta d'un govern d'ERC i A Comú Podem, exhortant a el PSC a donar-li suport resignadament, només ha servit per ocultar la disjuntiva política plantejada després del 14-F: seguir amb la lògica del "Procés" ... o bé emprendre un nou rumb, basat en la reactivació de l'economia, la cooperació, la millora de l'autogovern i la reconducció del conflicte polític. Incapaç de sortir del perímetre independentista, ERC ha abusat de la inexperiència dels comuns. A la fin, s'han quedat compostos de nas. El problema és que no es tracta d'un simple anhel frustrat. La fallida dansa d'aparellament a la qual es va prestar ECP s'ha desdibuixat i debilitat la possible alternativa d'esquerres a l'empantanament. Una nova majoria progressista haurà sens dubte arrossegar a una part significativa de les classes mitjanes que van ser seduïdes per la il·lusió d'una independència "a l'abast de la mà". Però aquest basculament, que significa necessàriament una profunda sacsejada en l'actual bloc independentista, és inimaginable sense l'esforç conjugat de les esquerres d'accent social i cultura federalista. Dividir aquest espai de les esquerres, a força de mentides per a uns i d'anatemes contra els altres, ha facilitat la reedició d'un govern del "Procés" ... sota la inevitable preeminència de la dreta.

És urgent aprendre d'aquests errors. Perquè vénen temps convulsos. Aquest és un govern que correspon molt més a un passat que es resisteix a desaparèixer que a el futur desafiant que es perfila davant nostre. Tot just remeti la pandèmia, els moviments socials tornaran al carrer. Els sindicats hauran d'alçar la veu en defensa del que és públic, en nom de la reindustrialització de país i d'un nou paradigma socioeconòmic i mediambiental. L'alternativa liderada per les esquerres tornarà a estar a l'ordre del dia abans que l'independentisme consensuï una altra "full de ruta". Després de mesos d'esforç, les muntanyes han elaborat un ratolí, un hamster condemnat a seguir fent girar la seva sínia. És hora de teixir aliances, de preparar el canvi. Si les esquerres compleixen el seu deure, això no serà més que un ajornament.