Després de l'indult

Alea jacta est. Pedro Sánchez posa la directa de cara a l'excarceració dels líders del "Procés". La decisió sembla, doncs, irreversible. Naturalment, l'anunci dels indults ha desencadenat una tempesta polític-mediàtica. La dreta i l'extrema dreta, conscients que la mesura de gràcia va a contra corrent del sentir majoritari de l'opinió pública espanyola, esperen donar un cop definitiu a un govern declarat "il·legítim" des del minut zero de la legislatura. Per la seva banda, els sectors més radicalitzats de l'independentisme tampoc han trigat a injuriar els indults com un parany de l'Estat. Sánchez, però, està convençut de la necessitat inajornable de moure fitxa en el tauler català. En aquest cas, la ciutadania sí que es mostra clarament favorable a un diàleg ... que no podria prosperar amb una part dels interlocutors entre reixes. En aquestes circumstàncies, el millor que pot fer el govern és actuar amb celeritat. Qui té la iniciativa determina les condicions i el ritme de la partida. Convé que els presos estiguin al carrer abans que el PP desplegament per tot el país les seves taules petitòries contra l'indult, en un remake d'aquella infausta campanya contra l'Estatut.

Pedro Sánchez @ep

No obstant això, la sort de l'aposta que fa l'esquerra dependrà del que passi "el dia després". Res resulta tan atzarós com els pronòstics polítics. Però dirigir és preveure. Si més no, intentar-ho. Com reaccionarà la Generalitat davant el arriscat gest de el govern espanyol? Tindrà Pere Aragonès els arrestos necessaris per assumir al seu torn el paper de "traïdor a la causa nacional"? Si no hi ha plena correspondència, si no s'accepta l'indult com a prova d'una voluntat sincera de reconduir el conflicte a el terreny de la política - excloent, per tant, la confrontació institucional i els desbordaments unilaterals -, tot pot anar-se en orris. No cal dir el que semblant fracàs suposaria per a l'esquerra a Espanya. Com tampoc cal ser molt imaginatiu per entreveure el que suposaria per a l'autogovern català el retorn a el poder d'una dreta enfervorida i esperonada per Vox.

D'antuvi, ERC, cridada a exercir un paper determinant, emet senyals contradictoris. Parla a Sánchez, desitjosa de no perdre el tren de la història ... i parla a el món independentista, temorosa de veure 'desestabilitzada pels sectors que li disputen la seva hegemonia. D'una banda, Aragonès reconeix el paper apaivagador dels indults; fins i tot ha fet de la seva concessió la condició sine qua non de qualsevol col·laboració amb el Congrés. De l'altra, proclama que el seu objectiu és "culminar" la instauració de la República Catalana i declara l'amnistia i un referèndum d'autodeterminació com a objectius irrenunciables. Potser això no faciliti precisament les coses. Les consignes les carrega el diable i la CUP no deixarà de recordar-li a ERC el compromís subscrit durant la investidura. Però tampoc resulta sorprenent que, en els preliminars d'una negociació, les parts expressin les seves màximes aspiracions. Una negociació reeixida haurà d'arribar, però, a un punt de trobada. I els interlocutors han de saber-ho. Una altra cosa és que l'independentisme està dividit i ve d'una llarga fase d'inflamació. L'aterratge dels que vulguin sortir de l'atzucac no serà fàcil, tot i el inapel·lable fracàs de l ' "embat" de 2017. En tota negociació cal que cada part tingui la intel·ligència d'entendre els límits i necessitats de l'altra.

Però l'indult no és un preàmbul de l'amnistia. Més aviat l'aparta de l'equació. La remissió de les penes de presó no qüestiona l'acció de la justícia, creditora de les opinions més diverses quant al seu encert i equanimitat. Una vegada i una s'emmarquen en la legalitat vigent. L'amnistia, per contra, ens diu que no hi va haver, per part de l'independentisme, comportament mereixedor de retret penal algun. L'Estat de Dret no pot negar-se a si mateix. I Catalunya no és, ni ha estat mai, una colònia. Cap nació subjugada disposa d'un autogovern a el front de la sanitat, l'ensenyament i l'ordre públic, i fins i tot la gestió dels centres penitenciaris. Tampoc es podria invocar el "model escocès", sens dubte temptador per a l'independentisme. L'experiència del Brexit hauria de ser concloent pel que fa a les consultes vinculants binàries: no permeten resoldre qüestions complexes, que requereixen deliberació i pacte abans que plebiscit. Recórrer a elles produeix estrips profunds en la societat i només genera nous conflictes. (Per si fos poc, la fórmula assajada a Escòcia no contemplava la necessitat de majories qualificades. Amb la qual cosa, si una majoria ajustada es decantava per la secessió, s'iniciava un procés irreversible. Altrament, els nacionalistes sempre podrien tornar a intentar-ho , cosa que no representa precisament el súmmum de la democràcia).

Si ha d'intervenir algun referèndum o consulta a Catalunya, hauria de referir-se a la ratificació ciutadana dels acords assolits, per ventura sota la forma d'un nou pacte estatutari, després d'un assossegat procés de negociació. En certa manera, tenen raó els independentistes quan diuen que ja van fer un referèndum l'1-O. Va ser il·legal, de part, sense garanties democràtiques, impossible d'homologar segons els estàndards internacionals ... Però va tenir lloc. I va mostrar un país dramàticament partit en dos. Una negociació seriosa no pot desembocar en la cronificació de semblant cesura, sinó en un nou pacte de convivència. En aquest sentit, tenen raó els que insisteixen que les converses entre el govern espanyol i la Generalitat han de compassar amb un diàleg entre les forces representatives de la societat catalana. L'independentisme només encarna les aspiracions d'una part de la mateixa. Cal no oblidar que l'aventura unilateral de 2017 va ser viscuda per la resta de la ciutadania com una veritable agressió contra els seus drets. Catalunya ha de dialogar amb ella mateixa si vol restablir la unitat civil.

Però, hi ha marge per a un acord? És molt raonable pensar que si. (No, per descomptat, des de les posicions ultramuntanes dels que rebutgen la diversitat cultural i nacional que engloba Espanya, o dels que avorreixen aquesta realitat com una negació de la seva particular identitat). Hi ha molt camí per recórrer en la millora d'un finançament que estigui a l'altura dels serveis que ha de prestar una comunitat autònoma. I també n'hi ha per tot el que es refereix a la seva participació en la governança de l'Estat i a la projecció de la seva veu a Europa. Hi ha aspectes de l'Estatut, impugnats per la sentència de 2010 del Tribunal Constitucional, que podrien veure la llum mitjançant lleis orgàniques. És possible un reconeixement satisfactori de la singularitat catalana que no exigeixi les difícils majories requerides per a una reforma en profunditat de la Carta Magna ... Caldrà tirar d'imaginació i generositat. No es tracta d'acabar amb un problema - imbricat en la inacabada història d'Espanya i que només el propi curs de la història potser tanqui algun dia -, sinó d'arribar a un pacte de convivència, entre catalans i amb la resta d'espanyols, que pugui durar altres trenta anys, per dir alguna cosa. Ningú ha de renunciar als seus ideals. Però és necessari establir un marc, acceptat per una àmplia majoria, que permeti a una societat diversa i complexa com la nostra afrontar els tremends desafiaments globals que s'acosten. Els que a una i altra riba de l'Ebre apostin pel diàleg, hauran d'esforçar per propiciar-, acompanyar-lo i blindar-des de tots els àmbits de la societat civil: des de sindicats, entitats i associacions fins a les universitats i el món de la cultura. És urgent començar a pensar en el disputat escenari que ens deixaran els indults.