Què podria sortir malament?

Un vell acudit soviètic deia que un pessimista no és més que un optimista ben informat. Tot i les incerteses que els rebrots de la pandèmia ha generat sobre un anhelat retorn a la normalitat - i malgrat la brega que no cessa al Congrés dels Diputats -, es respira un cert optimisme en l'escena política. I hi ha bones raons per a això. Sota el paraigua del beneplàcit europeu, els indults no han revoltat a la societat espanyola: les seves preocupacions semblen anar per altres camins més prosaics, lligats a les dificultats de la vida quotidiana. D'altra banda, la vacunació progressa a bon ritme, les previsions macroeconòmiques semblen favorables ja que es refereix al creixement econòmic i a la generació d'ocupació, els plans espanyols per a la utilització dels fons europeus han rebut l'aprovació de Brussel·les ... El govern de Pedro Sánchez enfila les converses sobre els propers pressupostos, esperant comptar de nou amb el suport dels partits bascos i d'ERC. I, no obstant això, l'esquerra no s'hauria de confiar més del compte. La votació del decret llei sobre la reforma de les pensions, amb aquests socis posant-fantàstics, demostra que les coses no seran fàcils. (ERC, de tints neoliberals quan gestiona la Generalitat, és capaç d'avançar per l'esquerra als sindicats de classe allà on no té cap responsabilitat de govern). Caldrà negociar corbes molt tancades en els propers dos anys. Que les coses surtin bé depèn que l'esquerra no s'adormi al volant.

@EP

La partida va jugar-se d'una manera decisiva en el terreny social. Potser no es valori prou fins a quin punt el major factor d'estabilitat del govern progressista resideix fins ara en la concertació social entre sindicats i patronal, patrocinada des del Ministeri de Treball. ERTO, millores contractuals, pujada del salari mínim, inici de l'acord sobre pensions ... Un govern que es recolza en una majoria parlamentària heterogènia necessita dels acords entre els grans actors socials per tirar endavant el seu programa de reformes. Però esdevé imperatiu intensificar el ritme de les mateixes. Una reactivació de l'economia hauria de comportar un nou increment del SMI. La pandèmia ha eixamplat persistents bosses de pobresa que han de ser ateses: un any després de ser instaurat, l'Ingrés Mínim Vital no arriba encara a la majoria de persones que ho requereixen, ni acaba de resoldre el seu encaix amb altres prestacions autonòmiques de similar finalitat. No cal dir que les declaracions del ministre Escrivà, confuses i intranquilizadoras, haurien de quedar enterrades com més aviat per una prossecució decidida de la reforma de les pensions en la línia de les recomanacions del Pacte de Toledo. Després l'alineament dels increments de les pagues amb la corba de l'IPC i l'eliminació del "factor de sostenibilitat", cal garantir que el sistema pugui recórrer als PGE per sostenir-se. El que planteja la urgència d'abordar una reforma fiscal progressiva, sempre "inoportuna", però sense la qual l'Estat mai disposaria dels recursos necessaris per a unes polítiques redistributives conseqüents. Més que una enganyosa "solidaritat intergeneracional" - susceptible de traduir-se en un empobriment de futurs pensionistes -, el que ha de prevaler és la solidaritat tributària de la rendes de capital, els grans patrimonis i els ingressos més elevats. D'altra banda, el desmuntatge de la reforma laboral del PP, retornant tota la seva capacitat negociadora a les organitzacions obreres, segueix pendent ...

Més enllà dels equilibris parlamentaris, l'esquerra necessita atendre a aquestes qüestions. D'això depèn la seva capacitat per tornar confiança a la seva base social. En un recent article publicat per "Agenda Pública", el politòleg Oriol Bartomeus analitza el canvi de tendència que durant els últims mesos s'ha produït en les enquestes, situant al PP per davant del PSOE en intenció de vot. La seva conclusió és que aquesta variació no es deu als indults, encaixats sense enrenou per la societat espanyola, sinó a la reverberació de les eleccions autonòmiques de maig a la Comunitat de Madrid. Allà, la dreta va saber mobilitzar el seu públic, arrossegant fins i tot el vot dels barris més humils i cavalcant la perspectiva d'una reactivació de la vida econòmica després de mesos de angoixant paràlisi. L'esquerra, per la seva banda, no va saber il·lusionar a la seva gent, més necessitada d'una perspectiva encoratjadora quant a les seves condicions de vida que de consignes abstractes. Cal prendre nota d'això. La dependència que té el govern del vot dels partits nacionalistes pot donar lloc a situacions complexes. ERC és capaç de fer una crítica esquerrana dels PGE per forçar sota mà un suport als comptes del govern català ... el caràcter progressista pot resultar molt dubtós, però sobre les quals s'espera ploguin els fons europeus. Per no parlar del PNB, especialista en treure partit de cada cruïlla parlamentària. Al temps. L'esquerra ha de fer d'esquerra, si no vol veure sacsejada per aquests "amics" primer ... i derrotada pels adversaris, al final.

Però tampoc haurien les forces progressistes subestimar l'impacte de determinades decisions que, considerades en el curt termini, poden semblar d'escassa rellevància electoral - però que acabaran operant com un explosió submarina, amb les seves ones expansives concèntriques. L'avantprojecte de "llei trans" adoptat pel govern ha indignat a amplis sectors del feminisme. La controvèrsia apareix avui molt allunyada de l'opinió pública, bombardejada per una intensa propaganda sentimental a favor dels postulats transgeneristas. Però la tramitació del projecte serà llarga i agitada. Electoralment, el PSOE ha estat "el partit de les dones". Això podria canviar si el feminisme se sent traït. No sembla gens fàcil corregir el rumb adoptat pel govern en aquest tema, sens dubte més transcendent del que semblen creure alguns assessors de la Moncloa.

Finalment, molt dependrà de la vitalitat i les "ingerències" de la societat civil en l'agenda dels governs. Aquests es mouen per imperatius immediats, lligats a la seva estabilitat, a l'aprovació d'uns pressupostos ... Sense anar més lluny, el conflicte català no trobarà solució si aquesta depèn exclusivament d'una negociació entre dos executius. Cal que les entitats socials, sindicats, associacions, actors culturals ... propiciïn els fòrums adequats de retrobament d'una societat profundament dividida i vetllin perquè el diàleg no descarrili. Les grans centrals sindicals estan obligades a actuar com a brúixola i ancoratge social de govern d'esquerres. El feminisme no pot desistir en la seva obstinació enfront dels intents de desactivar la seva agenda transformadora. Vénen temps difícils. El futur estarà en disputa. Que els ociosos especulin sobre el desenllaç dels conflictes. Ni ells ni els escèptics han canviat mai el curs de la història. Els elements més conscients saben, per contra, que haurà de pesar activament sobre els esdeveniments perquè les actuals possibilitats de progrés no es vegin frustrades.

___

NOTA: ORNA COMUNICACIÓ, empresa editora de CatalunyaPress, no es fa responsable de les opinions dels seus col·laboradors que les expressen, en tot moment, de manera individual i en cap cas representant l'opinió de la publicació.