Pax talibana

L'ordre dels talibans regna a Kabul. Davant els ulls atònits del món, el règim afganès i el seu exèrcit, sostinguts pels diners d'Occident, s'han ensorrat com un castell de sorra. Per molt que la retirada americana estigués anunciada i negociada, la precipitació dels esdeveniments i les tràgiques imatges de l'aeroport de la capital evidencien un fet indefugible: els Estats Units i els seus aliats han patit una derrota humiliant. Enrere queden vint anys de guerra, milers de vides segades, incomptables "danys col·laterals" que s'han prolongat fins a l'últim dia. I un bilió de dòlars consumit en una "guerra contra el terror" ... que conclou amb el triomf dels talibans. El desastre és majúscul. Les seves conseqüències geopolítiques poden marcar tota una època. Les seves repercussions tampoc seran menors a Europa.

@EP

S'inaugura un nou capítol en la lluita per l'hegemonia mundial. Pequín pot esbossar un somriure de satisfacció. L'escenari que es perfila a l'Àsia Central referma la "ruta de la seda", facilitant l'expansió comercial xinesa. Afganistan compta amb minerals de primera importància per a les indústries tecnològiques. Els drets humans no seran un motiu de disputa entre Pequín i els nous amos de Kabul: "Poseu el burca a les vostres dones, i deixeu que ens ocupem dels nostres uigurs". Benvinguts a la realpolitik. No importa el color del gat. A diferència de 1996, en què els talibans van imposar la seva dictadura enmig d'un gran aïllament internacional, el seu règim és avui festejat per molts estats. Per Pakistan, per descomptat, els serveis d'intel·ligència han tingut un paper decisiu en l'estratègia militar insurgent. Però també per altres actors, desitjosos de tenir el seu paper en el "gran joc".

Turquia i Qatar volen fer-se càrrec de la reactivació dels vols comercials afganesos. Iran espera reforçar enfront de les pressions israelianes i americanes a l'Orient Mitjà. Rússia mira sense acritud cap Kabul, elogiant a aquests bondadosos talibans que encara no han assaltat la vall del Panshir per por a provocar un bany de sang. Molts amics. Massa potser, perquè els seus respectius interessos no sempre coincidiran. Afganistan seguirà sent una zona inestable i un factor d'inestabilitat per al seu entorn.

Però, en matèria de pragmatisme poc ha d'aprendre la vella Europa. Sota l'impacte d'unes imatges que han commocionat l'opinió pública, tot han estat esforços d'evacuació i promeses d'acollida per part dels governs implicats en aquell conflicte. No obstant això, molts milers d'afganesos i afganeses, les vides corren perill, han quedat enrere. Tot i que els anglesos van aconseguir noliejar un avió ple d'animals de companyia, potser com un últim i involuntari sarcasme d'Occident davant la tragèdia. En nom de la diplomàcia comunitària, Josep Borrell ha declarat que la UE no estableix relacions amb cap règim, doncs això correspon als diferents estats. Però, començant per Angela Merkel, tots van admetent ja que "caldrà tractar amb els talibans". De fet, la CIA - i no només ella - porta temps fent-ho, si bé els rústics insurgents s'han revelat més espavilats que els analistes de Langley. De moment és unrun-run. Tot està encara molt calent. No ens fem, però, massa il·lusions sobre els valors morals que regeixen per aquestes contrades. Podria haver prou amb un parell d'atemptats, de falsa o d'autèntica bandera, per veure a més d'una cancelleria atorgar al govern talibà - a què pretenen incorporar alguns antics dirigents pro-occidentals - el reconeixement de "règim moderat" davant dels terroristes de A Al-Qaida o de l'Estat Islàmic. Amb el consegüent desbloqueig d'ajudes i relacions comercials. Una Pax talibana? Per què no? Al cap i a la fi, el model social amb el qual somien els talibans no és altre que el de l'Aràbia Saudita.

La veritat és que, mentre Europa obre oficialment els seus braços als refugiats, aixeca des de fa anys una muntanya d'obstacles per impedir la seva arribada. La prestigiosa sociòloga Karen Akoka, entrevistada per "El Món" (2021.08.31), afirma que "l'estatut de refugiat diu més sobre qui l'atorguen que cap a les persones designades". Els Estats europeus "han tancat les seves fronteres i externalitzat el control migratori i l'asil a tercers països, com Turquia. Aquells que aconsegueixen entrar es veuen bloquejats pel reglament de Dublín, que obliga a formular la demanda d'asil al país d'arribada. Aquest reglament ha permès als Estats com França, Regne Unit o Alemanya descarregar la seva responsabilitat d'asil sobre Grècia i Bulgària, portes d'entrada a Europa per als afganesos ". Canviaran ara les coses? És més que dubtós, sosté la investigadora francesa. A diferència dels temps de la guerra freda, en què Occident es complaïa a rebre els que fugien del règim soviètic, "avui no existeix el menor interès polític en acollir els afganesos. Molt al contrari: al llarg dels últims trenta anys ha anat imposant un altre discurs, que assimila els estrangers a un insuportable llast demogràfic i econòmic ".

Per falsa que sigui aquesta representació, pesa molt en l'opinió pública. Alemanya està a les portes d'una contesa electoral i França té la vista posada en les pròximes presidencials. Els grans partits temen que l'arribada de refugiats proporcioni munició a l'extrema dreta. Una setmana abans de la caiguda de Kabul, països com Àustria, Holanda i fins i tot Alemanya, demanaven a Brussel·les poder deportar Afganistan, considerat un "país segur", a aquells demandants d'asil les sol·licituds eren rebutjades. Àustria es declara disposada a seguir amb aquesta menyspreable pràctica encara en les actuals circumstàncies. Atenció! Parlem no només de governs conservadors, sinó d'executius en els quals participen la socialdemocràcia i fins i tot els verds. La imatge que ens retorna el mirall afganès no resulta precisament afalagadora. Doncs clar que el que està passant afectarà les nostres vides! Espanya no és més que un peó en el tauler geopolític. Ironies de la història, és un govern progressista qui certifica el nostre indestructible atlantisme. I tota l'esquerra accepta sense dir ni piu que tregui pit per ser "un soci predictible i fiable" dels Estats Units. És cert, les correlacions de força són avui les que són. No es tracta que l'esquerra es flagel·li, ni pretengui impossibles. Però sí que s'hauria, com deia Michel Rocard, "d'assumir fidelment la part de la misèria del món que li correspon". I lluitar perquè Europa faci el mateix, perquè li va la vigència d'uns principis sense els quals la democràcia sucumbiria.