Aprofitar el temps

@ep

Per fi, solemnitzada per la trobada prèvia entre Pedro Sánchez i Pere Aragonès, va iniciar la seva singladura la taula de diàleg entre el govern espanyol i la Generalitat. L'esdeveniment polític consisteix en el mateix partit. Res garantia per endavant que anés a celebrar-se.

No després de la desavinença sobre l'ampliació de l'aeroport del Prat. Però, sobretot, després de la provocació de Junts, tractant d'incloure en la delegació catalana a dirigents del partit aliens a la Generalitat. La reunió d'un govern, d'una banda, i de mig executiu de l'altra, anuncia un trajecte sembrat de mines. En un país normal, un xoc tan brutal entre dos socis de coalició com el que s'ha produït entre ERC i els partidaris de Puigdemont hagués fet saltar pels aires qualsevol govern.

Però aquest no és un país normal. O, millor dit, està profundament alterat per un desbordament d'emotivitat nacionalista que obliga els germans enemics a romandre junts, encara que sigui maleint-i tirant cada setmana els plats al cap. Amb tot, és una bona cosa que ERC hagi aguantat l'estirada, aferrada a la convicció que no hi ha alternativa al diàleg.

Són molts els analistes que han coincidit en aquesta apreciació: Sánchez i Aragonès han guanyat temps. D'això es tractava. "El temps és la matèria primera de la política". Tots dos necessitaven treure de sobre la pressió de la immediatesa. Els desacords nuclears sobre l'autodeterminació i l'amnistia han estat verbalitzats pels dos interlocutors. Consten en acta. A partir d'aquí, comença una laboriosa recerca de punts de trobada, de camins d'acostament. Sense presses, sense terminis acotats.

Temps per fer política. Ara bé, es tracta de fer-la. La foto dels dos presidents ha quedat preciosa al New York Times. I ha complert la seva funció. Com diu Joan Coscubiela, a partir de la seva oficialització davant l'opinió pública mundial, ja no resulta tan fàcil interrompre una conversa. No obstant això, encara que els negociadors no s'hagin fixat terminis, aquests existeixen.

Seran causats per les cites electorals de 2023 - municipals i legislatives - i pel compromís d'Aragonès, exigit per la CUP, de sotmetre a una qüestió de confiança en l'equador de la legislatura. És impossible pronosticar quin pes tindrà llavors el balanç dels treballs de la taula. Però, veient les forces que, des de la dreta espanyola a l'independentisme més radical, aposten pel seu fracàs, no semblaria prudent arribar a aquestes cites amb les mans buides.

No obstant això, les urgències poden no semblar les mateixes a Madrid i a Barcelona. Després dels indults i el seu compromís personal amb l'arrencada de les negociacions, Pedro Sánchez podria entendre que la qüestió catalana està encarrilada, que deixa d'ocupar un lloc primordial en la seva agenda. Per descomptat, ha deixat ja d'ocupar-lo en el rànquing de les preocupacions de la ciutadania espanyola. La commoció que està provocant la pujada desbocada del preu de la llum no és sinó un auguri dels temps que s'acosten.

Aquesta mateixa setmana, el rotatiu "El Món" es preguntava sobre qui anaven a recaure els enormes costos de la transició ecològica. La revolta dels "armilles grogues", expressió enfurismada dels perdedors de la globalització, va demostrar que, sense justícia social, la transformació del model productiu generarà una enorme conflictivitat. L'època de la transició ecològica comença a albirar com un període històric d'intenses lluites de classes en tots els països. Els fons europeus no seran suficients per a una metamorfosi pacífica de l'economia.

Amb la supressió dels cotxes convencionals, sobrarà al voltant del 40% de la mà d'obra actualment emprada per la indústria de l'automoció. No es podrà evitar la pugna amb l'oligopoli de les companyies elèctriques, ni defugir una profunda reforma fiscal que gravi la riquesa i els beneficis de les grans corporacions. En el fons, la controvèrsia sobre el hub del Prat no rau a assenyalar o desconèixer la realitat de la urgència climàtica, sinó en la necessitat no menys urgent de reactivar i redirigir una economia local en declivi. Nou de cada deu nous llocs de treball són temporals.

I, segons un recent estudi de la Cambra de Comerç, tot i l'increment del PIB i de la productivitat, el poder adquisitiu real dels salaris a Catalunya no ha progressat en els últims vint anys.

Hi haurà, doncs, molts fronts oberts. Però és dubtós que un problema anul·li els altres. Més probable - i perillós - serà que es barregin. Per això, el govern d'esquerres no hauria de deixar d'avançar en propostes que satisfacin dèficits anteriors de l'Estat en matèria d'inversions, finançament o competències autonòmiques. És a dir, mesures que redunden en la millora de les condicions de vida de la ciutadania. Encara que no per això hauria de subestimar les enormes dosis d'emotivitat que el "Procés" ha inoculat en la societat catalana.

No seran fútils els reconeixements formals de la seva singularitat cultural i nacional - cosa que, al cap, caldrà consagrar d'una manera o altra en l'ordenament jurídic espanyol. D'altra banda, és imperatiu que la societat civil prengui cartes en l'assumpte per evitar que el diàleg descarrili. La pinça entre el PP i l'extrema dreta, per una banda, i Junts per un altre, jugarà a fons sobre el registre dels greuges. "Espanya ens oprimeix" i "Catalunya reclama privilegis".

És l'hora dels ofesos, fórmula d'èxit en temps de neguit social. En qualsevol cas, el procés que comença hauria de tenir una faceta, encara absent en el disseny deldiàleg, però que serà finalment decisiva: la formulació d'un nou pacte de convivència entre catalans. Sense això, seria impossible assentar un acord sòlid amb Espanya. És prematur dir si tal propòsit acabarà revestint la forma d'un nou Estatut, si caldrà recuperar mitjançant lleis orgàniques allò que va suprimir la sentència de TC en 2010, o si es trobaran fórmules més imaginatives d'entesa.

Però, no és raonable que l'independentisme esperi aconseguir el seu somni en les pròximes dècades, tret que aposti per una desintegració caòtica de la Unió Europea. Tampoc ho seria pensar que un problema d'arrels històriques, enverinat per la crisi de la globalització, aneu a trobar solució en el pròxim període. I un acord que permetés, tant a la societat catalana com al conjunt d'Espanya, afrontar durant dos o tres anys, des del respecte i la cooperació, els nous paradigmes mundials?

El temps que resta fins al proper cicle electoral es preveu molt curt per aconseguir semblant meta, realment ambiciosa. Però cal començar a caminar en aquesta direcció, temptejar, perseverar. Només avançant es tornarà més nítid l'horitzó. No perdem el temps, el preciós temps que acabem de guanyar.