La democràcia gripada

Corren temps difícils per a la democràcia. Els anys d'hegemonia neoliberal han remogut les entranyes de les societats que la sustentaven. La profunditat de la crisi es pot mesurar per la virulència de les pulsions populistes, la polarització de la vida política i el descrèdit de les institucions representatives, constantment sotmeses a tensió i desgast. Per funcionar adequadament, la democràcia requereix la seva acceptació social com a norma de convivència. Però també necessita un cert grau de lleialtat per part dels actors que es mouen a la seva empara. Avui, aquest lubricant escasseja i la maquinària comença a gripar. Recentment, hem pogut constatar aquesta disfunció a través de diverses interferències entre el poder legislatiu i el judicial. En un Estat de Dret ha de prevaldre una separació estricta de poders. La democràcia és un equilibri i una tensió permanent entre ells. Aconseguir-ho depèn, però, de la voluntat política. No hi ha cap normativa, per detallista que sigui, que pugui preveure tots els escenaris possibles. No hi ha legislació, ni principi la força intrínseca del qual impedeixi per si mateixa una lectura torticera. No hi ha institució a recer d'abusos.

@EP

Molt s'ha escrit sobre la retirada del seu escó al diputat podemita Alberto Rodríguez. No pocs juristes consideren que la decisió finament adoptada per la presidenta del Congrés suposa una interpretació excessiva de la sentència del Tribunal Suprem, de la qual no s'hauria d'inferir la pèrdua de la condició per part del diputat canari. Es tracta sens dubte de raonaments fundats, que apel·len al principi d'indubi pro reu davant d'una sentència subjecta a múltiples interpretacions, a la desproporció entre la lleugeresa de la condemna i l'abast de la seva translació parlamentària, al qüestionament del dret de representació ciutadana que això suposa... No obstant, aquesta lectura rigorista és exactament la que pretenia el Suprem. I aquí és on apareix el que és pervers de la situació. La separació de poders no vol dir que les diferents institucions s'ignorin, sinó que es relacionen des de la seva independència. El legislatiu fa les lleis. Els tribunals les apliquen. I les seves sentències obliguen tothom. El judici contra Alberto Rodríguez, celebrat a la Sala Segona del Suprem, va deixar sorpresa molta gent per la pràctica absència d'elements probatoris de l'acusació -referida, de fet, a un incident menor durant una protesta. Però la sentència hi és i és ferma. Si Meritxell Batet hagués aplicat un criteri diferent, s'arriscava a ser acusada de desobediència. O potser a ser objecte d'una querella per prevaricació, promoguda per Vox i PP... que hagués aterrat al Suprem. Per més que un es resisteixi al victimisme i a les teories de la conspiració, es fa molt difícil no veure en tot això una maniobra de la dreta judicial per posar en dificultats el govern progressista. Fes el que fes la presidenta, el conflicte estava servit. Per part de l'esquerra ha faltat potser tremp i coordinació entre els socis de la coalició per minimitzar-ne els danys. Pel que fa a la dreta, que va decretar des del minut zero el caràcter "il·legítim" del govern de Pedro Sánchez, es tracta d'una operació de desgast la víctima principal del qual, més enllà de l'executiu, és la bastida constitucional mateixa.

Gairebé alhora, hem viscut al Parlament de Catalunya un episodi invers, però no menys corrosiu. (Encara que, en aquest cas, és possible que no passi d'un maldestre temptatiu frustrat). En efecte. Els lletrats havien rebut l'encàrrec de proposar tot un seguit de correccions tècniques i de lèxic per actualitzar el Reglament de la Cambra. Però, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, heus aquí que dimarts passat es van despenjar amb una proposta de modificació d'innegable calat polític, concebuda per socórrer la Presidenta de la cambra catalana a les seves tribulacions judicials. Com és sabut, Laura Borrás està pendent de l'obertura de judici oral davant del TSJC per respondre dels càrrecs de malversació, prevaricació, frau i falsedat documental, en relació amb la presumpta fragmentació irregular de contractes durant la seva etapa al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes . Doncs bé, la modificació suggerida consistia precisament en la supressió pura i simple d'article 25.4, referit a la suspensió de diputats immersos en causes judicials: "En els casos en què l'acusació sigui per delictes vinculats a la corrupció, la Mesa del Parlament, una vegada sigui ferma l'obertura del judici oral i en tingui coneixement, ha d'acordar la suspensió de drets i deures parlamentaris de manera immediata". Un vestit a mida. L'artifici, massa groller, no va prosperar. Una reforma del Reglament exigeix ser proposada a la Comissió corresponent per un grup parlamentari... i ni tan sols és clar que JxCat, el partit de la pròpia Laura Borrás, s'atreveixi a fer-ho després de l'escàndol. Tot i això, pel seu rerefons, l'incident no és fútil.

Si el procedir era groller i demostra una pretensió iliberal de manejar les institucions a covenència, l'articulat que es pretenia suprimir no deixa de plantejar certs problemes. L'actual redactat, impulsat per la CUP el 2017, responia a la idea de blindar les institucions contra qualsevol pràctica corrupta. La política catalana no hi ha estat aliena - en particular en els temps d'esplendor convergent -, pel que fa al clientelisme i als tractes de favor des de determinades administracions públiques. Però les normes, impecables sobre el paper, no sempre resolen allò que cal fer efectiu a la vida. Tot i això, no estaven desencaminats els lletrats del Parlament en apuntar que el rigorós precepte en qüestió podria menyscabar la deguda presumpció d'innocència, si la seva aplicació no es temperés des de la concreció de cada cas. Una cosa fins a tal punt certa que fins i tot l'article 25.4 conclou així: "Si es plantegen dubtes sobre el tipus de delicte o sobre el règim d'incompatibilitats aplicable al llarg de la suspensió, cal el dictamen de la Comissió de l'Estatut dels Diputats" . De la mateixa manera que amb una dubtosa puntada de peu ha bastat per armar un torpede judicial contra la seu de la sobirania popular, una simple irregularitat administrativa podria inflar-se fins a convertir-la en un affaire. No sembla ser el cas de Laura Borrás, la desimboltura del qual amb les institucions no la fa a priori creditora de rectitud, ni de tarannà democràtic. Però tampoc falten exemples d'iniciatives de recorregut judicial escàs i abundant soroll mediàtic, destinades a desprestigiar un adversari polític. A Podem o a l'Ajuntament de Barcelona, que les han patit a repetició, en saben alguna cosa. La qualitat i la credibilitat de la democràcia depenen del funcionament correcte de les seves institucions i de la clara delimitació de les seves funcions respectives. Per això, res no pot haver tan perillós i degradant com llançar les unes contra les altres. Aquí, com a Polònia o a qualsevol lloc, aquest és el brou de cultiu de l'autoritarisme, el mètode que agiten la dreta radicalitzada i l'extrema dreta. L'esquerra ha de ser conscient del perill. Només una baralla conscient i la politització de la ciutadania faran que prevalgui la democràcia.