Sherezade a Palau

Acostuma a haver-hi molt de conte als comptes públics. De vegades, més que en el relat de les Mil i una nits. I no hauria de ser així. La de Pressupostos és la llei més important que se sotmet al Parlament al llarg del curs. De la seva aprovació o rebuig en depèn l'estabilitat del govern. Els pressupostos condensen inversions i despesa social, defineixen prioritats i projectes de país. En resum: tot allò que afecta les condicions de vida presents i el futur de la ciutadania. Tot i això, pocs debats resulten més opacs per al comú dels mortals que la discussió dels pressupostos. La seva presentació acostuma a basar-se en mitges veritats i té més de narrativa – per no dir de propaganda – que no pas d'exposició rigorosa i accessible. La destinació dels pressupostos, sobretot en la fase inicial, quan es tracta d'aconseguir la llum verda de la cambra per a la seva tramitació, depèn moltes vegades de negociacions i càlculs polítics que només remotament tenen a veure amb la discussió dels comptes pròpiament dit. Els pressupostos de la Generalitat, ara en lliça, en són una bona prova.

El conseller d'Economia, Jaume Giró, i el president de la Generalitat, Pere Aragonès /@EP

Els números poden llegir-se de moltes maneres i tancar no poques trampes. El govern de Pere Aragonès presenta els seus pressupostos com els més socials mai vists. I difícilment podria ser altrament. La Generalitat té a càrrec seu la gestió dels grans serveis públics i assistencials – sanitat, educació, serveis socials… Resulta obligat, per tant, que aquestes àrees absorbeixin el gruix de la despesa no financera. Però aquesta dada global pot recobrir diferents polítiques, de biaix més o menys social, amb repercussions molt diferents també per a la població. En primer lloc, per avaluar correctament un pressupost, convé situar-lo en perspectiva, comparant-lo amb allò executat en l'exercici anterior. Sense anar més lluny, la CUP, que té en suspens tothom amagant amb una esmena a la totalitat, qüestiona el discurs de l'executiu sobre el caràcter expansiu d'aquests pressupostos. Segons la CUP, el que va executar el 2021 serà superior als 3.500 milions d'euros addicionals, que arriben gràcies als fons europeus i a la inversió de l'Estat. En altres paraules, aquests diners serviran per cobrir el que ja s'està fent. Si fos cert aquest retret, el relat pressupostari del govern tindria una via d'aigua difícil d'amagar.

Però és que, a l'hora d'enjudiciar els comptes, cal fixar-se sobretot en els programes que sustenten. Així, tot i que tot computi com a despesa sanitària, no tindrà els mateixos efectes una partida destinada a reforçar l'atenció primària, on falten metges i recursos, que el pagament de serveis externalitzats… o la implementació de determinada modernització administrativa. Enric Sierra denunciava fa uns dies a les pàgines de La Vanguardia : “Salut ha aprofitat el període de restriccions per consolidar pràctiques impopulars”. Concretament, es referia a “l'assistència telemàtica que engrandeix la bretxa digital i afecta els col·lectius més vulnerables com els nostres grans”. "La digitalització, concloïa el periodista, pot alleugerir molta burocràcia, però mal aplicada reforça un sentiment ciutadà de dissuasió de l´ús de la sanitat pública". Compte doncs al que hi ha darrere de les xifres enlluernadores! Aquesta és la veritable discussió pressupostària que hauria d'arribar al carrer.

Pressupostos socials? Els comptes de Drets Socials per al proper any s'incrementen un 30% respecte al 2020… gràcies, una vegada més, a l'aportació dels fons europeus. Tot i això, si la partida dedicada a dependència augmenta en 150 milions d'euros, queda lluny dels 300 suplementaris que reclamen des de fa anys sindicats i entitats del Tercer Sector. D'altra banda, la partida destinada a la renda garantida de ciutadania es redueix en 30 milions. I això passa quan informes encarregats per la mateixa Generalitat indiquen que el 62% de les llars en situació de pobresa severa no percep aquesta prestació! La seva operativitat té a veure amb els requisits demanats. Com passa, a un altre nivell, amb l'Ingrés Mínim Vital, del qual només se'n beneficia a Catalunya el 4'9% de les llars que viuen sota el llindar de la pobresa. Les dades publicades recentment sobre l'impacte de l'epidèmia sobre les desigualtats a l'àrea metropolitana són esglaiadores: 800.000 persones viuen en risc de pobresa; un 12% de la població metropolitana es troba en risc de pobresa severa i un 7% en situació de pobresa extrema. El 34% dels menors viuen en risc de pobresa. L'escut social desplegat pel govern de Pedro Sánchez ha evitat que les coses encara fossin pitjor per a la classe treballadora. Amb tot, aquest panorama alarmant reclama una intervenció enèrgica de l'administració. Per atendre l'emergència social, és clar. Però també per propiciar una reactivació de l'economia sota paràmetres de sostenibilitat mediambiental, de resiliència a les crisis i la qualitat de l'ocupació. Les falagueres xifres macroeconòmiques sobre creixement tenen subtext: nou de cada deu nous contractes són temporals i els salaris, en general baixos, veuen ara minvat el seu poder adquisitiu per la inflació. Barcelona dissemina la seva pobresa per tot Catalunya, expulsant de la ciutat les famílies amb rendes més baixes. Abordar aquesta complexa realitat és precisament la funció dels pressupostos i de les seves lleis d'acompanyament destinades a incorporar les mesures fiscals necessàries.

Però no ha arribat en aquests termes la discussió a l'opinió pública –tot i que els pressupostos fa dies que es debaten en les comissions parlamentàries corresponents a cada departament i que l'oposició, singularment socialistes i comuns, han formulat no poques objeccions. Si ens atenim al soroll mediàtic, el que és decisiu sembla ser amb qui s'aproven els pressupostos. L'obstinació d' ERC i de JxC a tirar-los endavant amb el suport de la CUP només persegueix mantenir viu el relat d'una majoria independentista del 52%. Però aquesta majoria parlamentària no es correspon amb una proporció semblant al si de la societat catalana, ni constitueix un conjunt homogeni capaç d'imprimir un rumb decidit al país. Només permet a aquests partits mantenir-se al poder, encara que les seves tensions internes resultin paralitzants o imprimeixin un curs erràtic a l'acció de govern. El tacticisme passa a primer pla. ERC no vol saber res d'un eventual pacte amb el PSC per poder treure pit davant de Pedro Sánchez. JxC no veuria amb mals ulls un desenllaç de l'embolic pressupostari que desgastés els seus socis de govern. I la CUP, que no mobilitza ni tan sols cinc-cents seguidors a la consulta interna, juga a erigir-se en àrbitre de la situació. Tot i això, tots saben que seria molt aventurat trencar la baralla. El procés s'ha acabat. Només queda un pòsit d'amargor, divisió i impotència. L'independentisme no té cap nou relat i l'oposició encara no ha aconseguit dibuixar un escenari alternatiu esperançador. Per això la confusió del moment. Les coses no són allò que diuen ser.

Qualsevol pronòstic és atzarós. Però la veritat és que la CUP podria tornar a la cleda a l'últim moment i retirar el seu veto als comptes. Les seves objeccions tenen menys importància del que es pretén. Cert, la demanda d'una progressivitat més gran en els tributs autonòmics té sentit des del punt de vista de la justícia fiscal i de l'obtenció de recursos. Però els marges són molt limitats sobre això. Una millora substantiva dels ingressos depèn sobretot d'un nou sistema de finançament de les autonomies – i el postureig independentista no facilita avançar en aquest terreny. De la mateixa manera, alguns projectes, com el complex lúdic i de casinos de Salou, són altament objectables des d'una òptica ecològica i com a vectors econòmics d'interès. Tot i això, el model de país que propugna la CUP, obstaculitzant obcecadament el desplegament d'energies renovables, té més de somiació paisatgística herderiana que de projecte ecosocialista. A banda de la retòrica sobre “embats” i referèndums en la viabilitat dels quals ja ningú creu, els contorns de la disputa pressupostària són menys consistents, doncs, del que es dóna a entendre.

Seria bona cosa que la ficció del bloc independentista s'esvaís i el govern es veiés obligat a pactar amb l'oposició d'esquerres. El clima polític milloraria. I amb ell, el quadre social i econòmic. Catalunya necessita aprovar uns pressupostos perquè puguin fluir els fons europeus. En cas de tancar-se en banda la CUP, una gran responsabilitat recaurà sobre el PSC i els comuns: possibilitar l'aprovació dels comptes que presenta un govern a què s'oposen, alhora que tracten de corregir-ne significativament el contingut. Veurem.