El sindicalisme enfront de l'austeritat
Enfront de les retallades socials i la política d'austeritat promoguda pel Consell Europeu i la Troica (FMI-BCE-CE) i aplicada avui a Espanya pel Govern del PP, en el marc d'una gestió liberal-conservadora de la crisi, s'han generat diferents respostes sindicals i ciutadanes. Aquí s'analitzen tres aspectes: 1) la política ambivalent de pacte i conflicte social; 2) les perspectives obertes amb l'erosió de la política d'austeritat, i 3) el paper reivindicatiu i sociopolític del moviment sindical.
1. Una estratègia sindical doble: pacte i conflicte social
És habitual en els sindicats definir la seva estratègia com una combinació entre l'acord i la mobilització. Amb la crisi econòmica i d'ocupació i l'aplicació generalitzada de polítiques regressives d'austeritat, amb fortes retallades sociolaborals, les dinàmiques precedents han canviat. Han produït nous desequilibris en les relacions laborals i la capacitat contractual dels sindicats. Per tant, el problema no ve de l'existència d'aquests dos components ?negociació i mobilització-, sempre presents, sinó de l'èmfasi en cadascun d'ells i la seva interrelació, segons cada àmbit i context.
El sindicalisme i les forces progressistes estan en un cicle 'defensiu'. Malgrat la masividad i intensitat de la protesta social, encara no és capaç d'impedir l'aplicació del gruix de les mesures; les condicions socioeconòmiques i institucionals finals són pitjors respecte a les d'abans de la crisi. El nivell de mobilització social és insuficient per doblegar als poderosos adversaris i, entre els sectors més compromesos, deixa un sabor d'impotència. Els de a dalt imposen l'empobriment i la pèrdua de drets dels d'a baix (i d'al mig).
Al mateix temps, l'acció sociopolítica de la ciutadania indignada, inclosa la mobilització sindical, i la reafirmació democràtica de la societat, és la millor forma d'influir i restar credibilitat social a aquestes mesures. I, sobretot, assegura les bases alternatives per als avanços o les reformes progressistes, la regeneració del sistema polític i la renovació i l'enfortiment del sindicalisme i les esquerres socials i polítiques. L'avaluació de l'acció sociopolítica es fa més complexa i està sotmesa a la seva pròpia especificitat i referències: articular un camp social progressista i democràtic, amb una orientació reformista fort, socioeconòmica i de renovació política.
L'acció sindical i la funció dels sindicats es legitimen pels assoliments substantius aconseguits en la seva doble finalitat: avanços reivindicatius (o fre a les reculades) i capacitat representativa i transformadora.
2. Perspectives obertes: L'erosió de la política d'austeritat
A Espanya i altres països del sud europeu és creixent i molt ampli el procés de deslegitimació d'aquestes mesures regressives i de desconfiança cap a les elits gestores. Això suposa una erosió rellevant d'aquesta gestió antisocial de la crisi i posa de manifest el dèficit democràtic de les grans institucions i les elits polítiques i econòmiques dominants. Juntament amb l'evidència del fracàs de l'actual política d'austeritat per garantir l'ocupació decent i els drets socials de la ciutadania, aquest desgast de la seva legitimitat i aquesta pressió social pel gir cap a una sortida de la crisi més justa i democràtica suposa un factor significatiu per frenar aquesta dinàmica i obrir un horitzó de canvi. És ja un impacte immediat positiu i rellevant.
El moviment sindical, com una força rellevant en aquests anys en la mobilització social, i el conjunt de sectors progressistes i l'esquerra social i política, segueix en una cruïlla estratègica: 1) adaptar-se amb resignació, acceptant aquesta greu situació socioeconòmica i contemporizando amb els durs ajustos, sense una diferenciació clara contra aquesta deriva antisocial i amb dèficit democràtic, intentant sobreviure amb crítiques febles, passivitat social i un mínim de legitimitat ciutadana; 2) consolidar una aposta de confrontació contra la política d'austeritat i per l'ocupació decent i els drets sociolaborals amb un horitzó d'unificar i ampliar l'activació de les seves bases socials i del conjunt de forces ciutadanes progressistes que pugui culminar en un procés de conflictivitat general fins a assegurar una sortida justa de la crisi.
En la realitat recent ha tingut més pes la segona, però amb limitacions i elements de la primera, que han cobrat pes últimament. El futur dirà en quines proporcions es combinen les dues tendències i com es conforma una dinàmica intermèdia o mixta.
S'ha produït un ampli rebuig social a les retallades i, al mateix temps, un limitat prestigi dels sindicats. Tenen important representativitat però dèficit de legitimitat ciutadana.
3. El paper reivindicatiu i sociopolític del moviment sindical
La imposició governamental d'aquestes polítiques regressives, amb el suport del poder econòmic i financer, comporta el fracàs del sistema de diàleg social com a via de fre a aquestes mesures i marc per establir una política equilibrada i compartida enfront de la crisi.
En els últims anys l'estratègia sindical de diàleg social ha materialitzat tres grans pactes generals: Acord per a la negociació col·lectiva de l'any 2010; acord social i econòmic amb l'aval a la reforma de les pensions de l'any 2011, i nou acord per a la negociació col·lectiva de l'any 2012. Cap d'ells ha suposat avanços substantius ni millores significatives per a treballadors i treballadores. Els suposats compromisos de les contrapartes als sacrificis salarials i de pensions acordats, també s'han incomplit, i les àrdues negociacions posteriors han fracassat.
Les tres grans reformes han constituït un fracàs en els dos plànols: reculada de condicions i drets sociolaborals, i debilitament de la capacitat contractual del sindicalisme (reforma laboral i de la negociació col·lectiva) o de la seva legitimitat social (reforma de les pensions). Els intents negociadors entorn d'elles no les han modificat i han fracassat. Segueixen pendents els objectius de revertir aquestes reculades: garanties laborals i salarials, equilibris en les relacions laborals i drets de jubilació (65+35).
Combinat amb aquests pactes globals s'han promogut tres grans vagues generals, amb important participació i major suport popular als seus objectius. Han estat processos de reafirmació del sindicalisme i augment de la seva legitimitat social, imprescindibles després de les evidències de les fortes agressions governamentals, el seu incompliment de les promeses anteriors i el fracàs de la negociació. Han expressat l'altre component fonamental de l'acció sindical: la ferma voluntat sindical i la massiva contestació popular contra mesures imposades i impopulars. És veritat que tampoc han aconseguit els seus objectius reivindicatius immediats de tirar enrere les respectives reformes laborals. Però han assenyalat el camí per a això, han consolidat una opinió ciutadana contra les retallades socials i laborals i en defensa d'una ocupació decent, han afeblit la credibilitat governamental, i apunten a una rectificació d'aquesta política regressiva. Suposen també una relegitimación de l'actuació representativa i de lideratge del sindicalisme, aspecte crucial davant els intents conservadors de la seva marginació.
L'estratègia sindical de diàleg social o acords generals no ha ofert solucions als grans problemes i objectius externs (reivindicatius) i interns (capacitat representativa i contractual). Tampoc ha servit, significativament, en un sentit defensiu, com a veto o fre a dinàmiques molt més agressives.
L'acció sindical fonamental no passa per la prioritat d'un diàleg social subordinat i de col·laboració amb aquesta dinàmica. La passivitat o simple inèrcia tampoc és suficient.
L'experiència de les tres vagues generals ha expressat els límits de participació i de resultats reivindicatius, encara que ha permès ampliar el suport social als objectius i la representativitat dels propis sindicats. Igualment, les importants mobilitzacions i marees ciutadanes en diversos àmbits sectorials i territorials (com l'ensenyament a Madrid o els empleats públics a Catalunya) han demostrat l'ampli respatller a aquestes iniciatives sindicals, tot i que siguin llunyans o parcials els fruits reivindicatius. En el seu conjunt, s'han posat de manifest les dificultats sindicals per garantir els drets sociolaborals i evitar la involució social. La realitat de la crisi socioeconòmica i d'ocupació i les regressives polítiques governamentals són un obstacle per avançar en una sortida equitativa i progressista de la crisi. Però ha quedat clar que la política sindical de col·laboració o passivitat amb les retallades de drets té efectes perniciosos per a la població treballadora i el propi moviment sindical, i que l'oposició als mateixos condiciona la seva aplicació i facilita un major prestigi i legitimació del sindicalisme, palanca des de la qual es possibilita l'avanç posterior.
En definitiva, el sindicalisme, juntament amb diversos grups socials, ha estat capaç d'activar un ampli moviment sociopolític contra l'austeritat. Constitueix una força social clau per defensar a les classes treballadores i promoure un canvi de rumb. Però ha comès alguns errors que han afeblit la seva legitimitat social i la seva capacitat transformadora. I les seves inèrcies organitzatives dificulten una millor vinculació amb significatius segments de la societat. Als sindicats se'ls pot demanar més: evitar actuacions errònies, incrementar el seu dinamisme i fermesa en l'acció sindical i renovar les seves dinàmiques organitzatives i els seus discursos. Així s'enfortirà la seva doble dimensió reivindicativa i social.
Escriu el teu comentari