La divisió del PSOE

El poder establert pretén garantir la governabilitat de la dreta i neutralitzar l'àmplia dinàmica ciutadana de canvi. En el seu discurs desacredita aquesta última com il·lusa i 'perdedora'. A part de a Units Podem i els seus aliats, també l'adjudica a Pedro Sánchez, exsecretari general del PSOE. Com se sap, pugna en les primàries socialistes amb Susana Díaz, presidenta de la Junta d'Andalusia i que té un discurs buit però, això sí, presentat com 'guanyador' i amb responsabilitat d'Estat.

El seu problema, que no pot amagar, és la possibilitat que Sánchez tingui un aval significatiu entre la militància socialista i trastoqui l'equilibri de la triple aliança. El projecte d'aquest consisteix en fer creïble la seva proposta d'abandonar la col·laboració amb el PP i girar a l'esquerra. El temor que infon a l'entramat econòmic-polític és al risc de caminar cap a un pacte de progrés amb Units Podem i aliats, amb un pla transformador, un programa negociat de canvi i un ampli consens social. Els poders fàctics de dins i fora del seu partit el van defenestrar quan només s'entreveia aquesta opció. De moment, el desacrediten amb el mateix paquet desqualificador d'irreal, minoritari i perdedor. A part queda l'opció de Patxi López, amb la funció de dividir el vot sanchista i afavorir (i compartir) la victòria de l'aparell socialista al voltant de Susana Díaz.

Veurem ara en les primàries el suport militant a Sánchez i si guanya i s'obre la possibilitat d'un canvi governamental immediat (o noves eleccions generals). El més probable és l'agudització de la fractura interna que pot acabar amb el disciplinament (o abandó) de gent crítica si perd, o amb la ruptura, almenys del grup parlamentari, si guanya. És a dir, en qualsevol escenari sembla no existir capacitat per a la necessària disponibilitat del conjunt del Partit Socialista cap a un Govern alternatiu de progrés pactat amb Units Podem i convergències i obert a la col·laboració amb el nacionalisme progressista. Es compliria el disseny de l'entramat econòmic-polític per impedir el canvi governamental de progrés. En tot cas, la seva ferma actitud davant del PP ajuda a trencar el discurs monolític de la inevitabilitat del suport socialista a la governabilitat de la dreta i la impossibilitat del canvi, així com qüestiona la legitimitat entre les bases socialistes del suposat caràcter 'guanyador' de tot el pla normalitzador de la Comissió gestora.

L'horitzó del canvi institucional està, sobretot i sense que es produeixin esdeveniments rellevants impredictibles, en el cicle electoral dels anys 2019-2020. Mentrestant, la tasca política de les forces del canvi consisteix en influir, gestionar i condicionar les polítiques, representar i activar a la ciutadania, i sumar suports socials per al canvi polític. I el que s'està dilucidant és si aquest projecte, a part de just i democràtic, és realista i susceptible de canalitzar les aspiracions d'una majoria popular i expressar una majoria institucional, en els grans Ajuntament, en comunitats autònomes significatives i en el Govern. Queda camí, i la pugna és dura i perllongada.

Però, a més, el discurs interessat en no reconèixer les bases socials en què s'incardina aquest procés de canvi i que tracta de impedir-ho, suposa una deformació de la realitat. El pla d'estabilització política del PP i els de dalt no correspon a l'opinió de les majories socials. Aquest emmascarament ideològic té la funció de frenar les forces del canvi. No obstant això, porta conseqüències importants de pèrdua de credibilitat ciutadana en aquesta classe governant.

Particularment, la direcció del Partit Socialista està sotmesa a la contradicció entre, d'una banda, la seva necessària retòrica de canvi -encara que sigui limitat o en aspectes secundaris-, a efectes de la seva legitimitat social, semblant ser útil a la societat i, d'altra banda, la seva garantia de governabilitat del PP, així com el seu compromís amb el continuisme estratègic i de poder de l'entramat polític-econòmic, per molt que destaquin la seva vocació de 'aternancia'. El seu actual gir dretà i el seu estil poc democràtic aprofundeixen la desafecció popular (segons les últimes enquestes electorals, perd un milió i mig de votants des del 26-J, la majoria cap a l'abstenció però una porció significativa a Units Podem i els seus aliats i una altra cap a Ciutadans).

Un dels factors de certa estabilització institucional és la col·laboració de la majoria de la direcció socialista i la seva garantia de governabilitat del pacte de les dretes (PP i Ciutadans), continuació de la seva determinació de frustrar la possibilitat d'un Govern de progrés. No obstant això, l'aparell socialista compta amb escassa legitimitat entre la seva militància i el seu electorat per el seu aval a la governabilitat del Govern del PP, està molt allunyat del seu compromís de 'canvi segur' i fins i tot d'una oposició veritablement útil per a la majoria ciutadana. Encara que ara en les primàries necessita un distanciament relatiu per evitar un desplaçament militant cap a Sánchez.

Per taponar aquestes esquerdes, el bloc de poder liberal-conservador ha d'apostar per una forta pressió política cap a la direcció del Partit Socialista, un gran desplegament mediàtic per persuadir o neutralitzar la gent descontenta i, sobretot, un aïllament de les forces del canvi com a component transformador basat en la justícia social i la democratització. Fins ara han tingut un relatiu èxit en l'objectiu central d'impedir la formació d'un Govern de progrés, compartit i negociat amb Units Podem i els seus aliats. No només s'ha confirmat la negativa de la direcció socialista, des del principi després del 20-D, a iniciar un procés de transformació real i de col·laboració amb les forces del canvi, sinó que, tot i els suports rebuts en ajuntaments i comunitats autònomes per desallotjar al PP, ha accentuat el seu sectarisme contra Units Podem i els seus aliats, confirmant la seva actual aval a l'estabilitat de l'Executiu de Rajoy.

Encara persisteix la disputa sobre el relat de les causes i responsabilitats pel fracàs d'un Govern de progrés a Espanya i la conformació d'una certa frustració en part de l'electorat de tots dos. El mateix Pedro Sánchez, en la seva entrevista amb Évole, periodista de la Sexta, després de la seva defenestració a primers d'octubre com a Secretari General del PSOE, es va encarregar de donar versemblança a la versió de Units Podem i convergències: els poderosos de dins i de fora del PSOE ho van vetar. No es devia a la suposada intransigència o sectarisme de la direcció de Podem, versió insistent de la direcció socialista i els principals mitjans, sinó a la determinació estratègica del nucli dirigent socialista, amb l'acord de Ciutadans, de garantir el continuisme econòmic i territorial, neutralitzar un canvi real de polítiques, encara que fos limitat, i marginar Units Podem i els seus aliats.

Tampoc és justa la versió intermèdia, suposadament equilibrada, del repartiment per igual de responsabilitats als dirigents de les dues formacions. Sánchez va ser honest en això en assenyalar l'entramat econòmic-polític i la dependència de l'aparell socialista com a culpable d'aquest veto a un Govern compartit de progrés. I caldria afegir la responsabilitat de la pròpia direcció socialista per la seva acceptació i impotència per plegar-se a aquesta estratègia d'impedir el canvi polític a Espanya i aprofundir la divisió de les forces de progrés, amb tota la seva repercussió per al futur d'Espanya i la Unió Europea.

És difícil que el Partit Socialista pugui ja exercir un paper dirigent en un canvi polític i institucional de progrés. Els poderosos i el seu propi aparell poden imposar el seu replegament representatiu i la subordinació a les dretes, per tal de defensar els interessos continuistes dels poders fàctics. Això ajornaria el desallotjament de les dretes i seria font de major frustració i desafecció entre la seva base social.

Aquesta possible dinàmica suposa una responsabilitat especial per a les forces del canvi que, de moment, estan lluny d'aconseguir, per si mateixes, els suports socials suficients per assegurar-ho. Per desallotjar les dretes de les grans institucions públiques i iniciar un autèntic canvi, segueix sent imperiosa la col·laboració amb altres forces polítiques de progrés, especialment un renovat Partit Socialista (o part d'ell) amb el qual convergir.