Causes de l'enfrontament en el partit socialista

L'enfrontament en el Partit socialista es produeix pels interessos contraposats i les respostes diferents davant seu prolongat declivi representatiu i electoral de dos grups de poder, representats per Sánchez i els barons territorials.

La desafecció ciutadana cap al Partit socialista s'inicia davant els ajustos, la reforma laboral i les retallades socials del Govern de Zapatero, al maig i juny de 2010; a partir de llavors s'inicia tot un procés d'indignació cívica i un cicle de la protesta social, simbolitzat pel moviment 15-M, les marees ciutadanes i les grans (i petites) mobilitzacions populars. Totes les iniciatives de justificació ( 'comunicació') d'aquesta estratègia i de canvi de lideratge van fracassant. En les eleccions generals de 2011, amb la gestió de Zapatero i el 'nou' lideratge de Rubalcaba ja perden 4,3 milions de vots.

Les eleccions europees de 2014 demostren la seva impotència per recuperar credibilitat social. El nou lideratge de Sánchez (jove i no contaminat directament per la gestió governamental anterior) no permet tampoc remuntar la tendència i perd un altre milió i mig més el 20-D-2015. Sumen gairebé sis milions, la meitat del seu electorat de 2008, al començament de la crisi. El 26-J-2016 tampoc dóna esperances de recuperació. Finalment, les recents eleccions gallegues i basques refermen el seu desastre i irrellevància.

La responsabilitat del continuat declivi representatiu no és (només) pel 'lideratge': d'una banda, Felipe González, Almunia, Rubalcaba, lligats directament al poder establert, van ser desplaçats pels electors; per altra banda, Zapatero (en els seus començaments), així com Borrell i Sánchez, que no han arribat a governar, han estat una mica autònoms i renovadors, i han acabat sent tirats per les elits partidistes 'felipistes'; per tant, la solució Susana Díaz, a part de representar el més dretà, centralista, jeràrquic i caduc del PSOE, tampoc serà la solució. El problema no és de 'comunicació'; és de contingut del discurs i, sobretot, de les seves pràctiques. Els camuflatges retòrics i la força del seu aparell mediàtic (grup Prisa ...) són insuficients per recuperar credibilitat social.

Fonamentalment, la causa de fons de la seva caiguda està en la seva estratègia i la seva gestió, cada vegada més allunyada de les necessitats i demandes populars. Històricament, el paper de la socialdemocràcia ha estat ambivalent. Però en aquest procés de crisi sistèmica i greus efectes socials per a la majoria ciutadana, els seus aparells més rellevants s'han decantat pel poder establert i l'austeritat i han incomplert els seus compromisos democràtics i socials. No representen una millora per al benestar de les capes populars, ni tan sols per a l'articulació territorial de la diversitat nacional. No són capaços de sortir de la crisi d'identitat i de projecte. I no hi ha rectificació, ni gestió, ni discurs alternatiu, només una mica de retòrica amable sense credibilitat per a la gent progressista, jove i urbana.

No val utilitzar el victimisme socialista per una suposada agressivitat de Units Podem (deixant a part alguns sectarismes i sortides de to) o pel seu desig (legítim) d'avançar el PSOE de forma democràtica. Aquesta posició victimista és falsa. D'una banda, amaga les causes de fons de la seva crisi i esgotament, ja expressades en la urnes en les eleccions generals de desembre de l'any 2011 -la desafecció de 4,3 milions de persones- (i abans i després als carrers, places i centres de treball), quan Podem encara no existia. D'altra banda, eludeix (o justifica com 'tot val') que la seva estratègia d'assetjament i acorralament contra Podem (en col·laboració amb la dreta i els poders fàctics) ha estat d'una dimensió completament desproporcionada i obertament antidemocràtica i sectària. I tot just hi ha indicis (unitaris) de canvi d'actitud, encara menys en la Comissió gestora.

Aquest declivi del PSOE és més greu en el pla comparatiu. D'una banda el PP, malgrat el seu pronunciat descens electoral respecte de l'any 2011 i el seu marc de corrupció, el 26-J ha mantingut i incrementat la seva distància. D'altra banda, es consolida la capacitat representativa i institucional de Units Podem i les convergències en un nivell similar al seu propi. La crisi socialista té profundes arrels polítiques i estratègiques que segueixen sense resoldre. Però els seus efectes de pèrdua de poder institucional i polític són molt durs per a un partit de poder i 'guanyador'.

Una part del diagnòstic està clara per a la seva direcció: insuficient credibilitat i lideratge per representar un projecte de canvi progressista. L'objectiu comú és frenar aquesta sagnia de desafecció electoral, reforçar un projecte autònom (de la dreta i de Units Podem) i 'guanyar' poder institucional. Aquí és quan vénen les insuficiències de diagnòstic, els errors estratègics i la seva substitució per solucions falses, així com l'agra divisió per diferents respostes de lideratge. No hi ha relat ni reconsideració estratègica i d'aliances per frenar la dinàmica regressiva i autoritària del poder liberal conservador i garantir unes polítiques al servei de la gent, amb un Govern de progrés equilibrat.

Aquesta absència de rectificació de l'orientació de fons i el consegüent bloqueig de la seva representativitat els porta a un carreró sense sortida respecte del seu objectiu de recuperació política i institucional. Un cop fracassat el repartiment de responsabilitats cap al 'enemic' extern (Units Podem i convergències), cada bàndol busca bocs expiatoris interns (l'altre bàndol) per presentar-se com a salvació davant la defenestració de l'altre grup dirigent. La dinàmica caïnita es reforça, sense aportar cap solució, més enllà del desig de 'guanyar' amb un projecte autònom.

Les diferències dels dos blocs interns són, sobretot, corporatives o de poder. A la pràctica segueixen existint dues opcions: donar suport a la governabilitat del continuisme, de la mà del PP (i Ciutadans); o apostar pel canvi real, encara negociat, amb Units Podem (i les forces nacionalistes). El NO de Sánchez Rajoy, a part de la seva evident justesa, tenia un objectiu instrumental: anar amb aquesta bandera a unes noves eleccions en què aconseguir un major desgast del seu competidor directe (Units Podem i aliats) i un major reequilibri a favor seu (diferents fonts parlaven d'aconseguir almenys cent diputats enfront de cinquanta). Només que aquesta hipòtesi, després de l'espectacle ofert, és encara més incerta i xoca amb la 'responsabilitat' d'evitar la prolongació de la incertesa de la 'governabilitat' i l'aventura del probable enfonsament electoral.

Sánchez ha topat amb els interessos dels poderosos. El seu pla, encara que podria haver resultat eficaç per a la seva estabilitat, era massa subtil i arriscat. A més, després d'aquestes setmanes de baralla interna, amb exposició pública en el Comitè Federal de tots els vells defectes sectaris i corporatius de la vella política, així com l'actitud antidemocràtica de la majoria de dirigents de tots dos bàndols, la hipòtesi 'guanyadora' de Sánchez per a les pròximes eleccions generals s'evapora. Només quedava, de manera descarnada, l'objectiu de la seva continuïtat dirigent, sense cap valor afegit per al nou grup majoritari del PSOE.

El seu relat del NO perd força: és insuficient per debilitar el PP i no va acompanyat de l'estratègia de canvi real i les forces unitàries suficients per completar una alternativa realista. La defensa del NO es queda a mig camí, en terra de ningú, ni de part dels poderosos, que ja pensen en recompondre les dretes, ni de les forces alternatives. Podria tenir més suport en la seva base militant, fins i tot ser capaç de resistir aquesta transició i tornar a aspirar a guanyar les pròximes primàries i Congrés (aquí a un any?) Però a condició de completar el segon pas: l'alternativa d'un projecte de progrés, unitari i compartit amb Units Podem i aliats. Però és al que fins ara s'oposa frontalment posant per davant un projecte continuista sota la seva hegemonia absoluta, amb la recomposició del bipartidisme (imperfecte) i la subordinació o debilitament de Units Podem.

No obstant això, aquesta ensomni està fora ja de la història, és irreal i només condueix al seu fracàs. Així, només queda una motivació: sostenir el seu lideratge precari, amb una base social limitada, sense solucions per a la gent ni utilitat per als poderosos. Pel que sembla dels crítics, Sánchez arrisca el PSOE a un paper subordinat respecte de la dreta ara o encara més dependent després de 'seus' eleccions generals. Per als barons, l'abstenció actual, negociada, vindria a pal·liar el risc del descens electoral i polític, la major hegemonia de la dreta, el possible sorpasso de Units Podem i, per tant, la seva menor rellevància i utilitat per al poder establert. És el relat per a 'persuadir' sobre l'abstenció.

En conseqüència, el pla de Sánchez no convenç a l'aparell polític i institucional socialista. D'una banda, no frena Units Podem i aliats, ni contribueix al tancament de la dinàmica de canvi substantiu i representatiu. D'altra banda, no garanteix una remuntada socialista, un projecte formal i retòricament autònom encara que dins del consens constitucional, centralista i neoliberal i, excepte algunes parcel·les de poder territorial, subordinat a la dreta.

La pugna, en definitiva, es queda en alguns reajustaments de poder i lideratge. Per descomptat, sagnants, manipuladors i dependents del poder institucional, econòmic i mediàtic, però sense una connexió amb una trajectòria de progrés. La resposta torna a ser comunicació i lideratge, sense reorientació ni regeneració. Per a ells la decisió clau és, sobretot, qui i com gestiona el poder romanent, assegura una recuperació electoral i garanteix l'estabilitat institucional. No hi ha grans diferències estratègiques i polítiques.

Encara no hi ha una esquerda significatiu sobre els seus objectius bàsics: 'guanyar', debilitar Podem, renovar el bipartidisme, garantir la 'governabilitat' i reacomodarse davant l'estratègia liberal-conservadora-socialdemòcrata. No hi ha res de refundació política, reelaboració de nou discurs o dinàmica transformadora. La solució a la crisi sistèmica no pot venir de l'interior del PSOE.

Les dretes (PP amb un Ciutadans subaltern) tenen uns interessos i un discurs clar i aconsegueixen una base social important que no arriba a la majoria ciutadana. L'electorat progressista podria ser majoritari. Dins de la seva ambivalència, la direcció del PSOE renega d'una alternativa de progrés. El canvi serà més lent i difícil, ja que ha de madurar més la crisi d'un PSOE socioliberal, subaltern de la dreta. Tanmateix, la legitimitat de la dreta és molt insuficient i el seu domini institucional limitat. Tot i que ara el PP salvi la investidura de Rajoy, no cal descartar una crisi institucional o de governabilitat a mig termini, fins i tot com a oportunitat instrumental per al mateix PSOE (i Ciutadans), en un ambient cívic d'oposició social i política a la seva gestió regressiva . És la por de la direcció del PP. Tornarien a aparèixer, fins i tot en el context de les eleccions municipals i autonòmiques de 2019 (o abans), semblants dilemes sobre el canvi de Govern.

Però, sobretot, la construcció d'una alternativa ha de reposar en el desenvolupament d'un projecte de canvi enfront de la dreta, amb un nou cicle de defensa de polítiques progressives, basat en la participació popular i, per tant, en l'arrelament i iniciativa de la representació política alternativa.

Existeixen precedents de ruptura d'estructures de poder partidista i institucional (escissió del PNB amb EA, l'any 1986), aparentment homogènies i sense moltes diferències inicials de contingut polític. Però després han cristal·litzat en la divisió total de grups de poder i els seus dirigents han hagut de justificar-se i legitimar-se amb un nou discurs diferenciat. La seva evolució depèn que tingui èxit per guanyar posicions polítiques i institucionals. És difícil que l'actual PSOE i el grup de Sánchez arribi a aquests extrems, fins i tot que guanyi i giri cap a l'esquerra (com el laborisme britànic de Corbyn) o es constitueixi una fracció significativa per l'esquerra (a l'estil francès o alemany). El que sí existeix en una part significativa de la seva afiliació descontenta amb aquesta deriva de la seva direcció, la reflexió i actitud ha de madurar, facilitant ponts després d'una proposta unitària de progrés.