El fiasco susanista afebleix Rajoy

El pla liderat per Susana Díaz per lligar el PSOE a la governabilitat d'Estat ha fracassat estrepitosament. Sense arribar al 40% de vots, deixant a part Andalusia no ha aconseguit arribar a una mitjana del 30% de l'afiliació que ha votat en la resta de federacions socialistes. Pedro Sánchez ha arribat una mica més de la meitat (50,2%), amb un avantatge significatiu de més de deu punts. La posició intermèdia de Patxi López ha estat avalada per menys del 10%.

El fracàs no és només ni principalment de la presidenta d'Andalusia, sinó de l'aparell institucional socialista imbricat amb el poder establert (barons territorials, gestora, líders històrics (González, Guerra, Almunia, Zapatero, Rubalcaba ...). Des de la seva prepotència i la seva supèrbia elitista, no han aconseguit suficient legitimitat entre la militància socialista. S'ha desbaratat el nefast cop palatí d'octubre passat que va forçar la dimissió del secretari general i va nomenar la Comissió Gestora que va facilitar la investidura de Rajoy, amb l'abstenció socialista, i garantia l'estabilitat del Govern del PP.

El PSOE té un caràcter doble. D'una banda, el nucli dirigent depenent dels poderosos, que ha perdut. Perd també Rajoy i el seu projecte normalitzador. D'altra banda, la majoria de la militància que propugna el distanciament i l'oposició clara a la dreta, i que ha guanyat. Guanyen les possibilitats d'acostament a Podem i els seus aliats, encara que sigui limitat i exigeixi finor política. La pugna de poder intern reflecteix la doble opció per l'estabilització o no del consens liberal-conservador de la triple aliança (PP-Ciutadans-PSOE). L'adaptació social-liberal ha sortit qüestionat.

El que la majoria de la base socialista ha deslegitimat és la resignació socialista davant el tancament immobilista i corrupte de l'entramat de poder dretà. El seu projecte consistia a neutralitzar la dinàmica del canvi polític, subordinar al Partit Socialista i aïllar Units Podem i els seus aliats. Pretenia consolidar la restauració del nou bipartidisme (ara amb Ciutadans) amb la normalització institucional i de la política socioeconòmica i territorial. Tots els grans poders fàctics, econòmics, financers, institucionals i mediàtics, amb la benedicció de Brussel·les, Berlín i Frankfurt, estan després d'aquest objectiu, en el marc de la incorporació decidida de la direcció de la socialdemocràcia europea a aquest continuisme estratègic dominant. El PSOE, amb Susana Díaz, havia de consolidar el pla restaurador, socioeconòmic, del sistema institucional i, a més, de la qüestió nacional. El fiasco ha estat total.

El suport institucional i dels grans mitjans a aquest pla liderat per Susana Díaz ha estat impressionant; fins i tot ha arribat a coaccions i pràctiques antidemocràtiques en la recollida avals, corregides en el vot secret de molts militants (ha rebut, amb més participació, mil vots menys que avals). El seu discurs buit, només amb el ganxo de ser 'guanyadora', no ha convençut a la seva base afiliada. Però fins i tot la seva credibilitat guanyadora està en dubte. En les eleccions autonòmiques d'Andalusia el PSOE ha baixat des del 50,4% de 2004, al 40,7% el 2012, i al 35,4% el 2015; en total un descens de quinze punts. A més, el conjunt del Partit Socialista ha perdut des de 2008 la meitat dels seus electors, gairebé sis milions.

És cert que Sánchez ha tocat fons, no ha aconseguit aixecar l'àmplia desafecció social cap al PSOE i tampoc garanteix la remuntada. Però el seu NO a Rajoy ha estat alt i clar. A més, enfront de la idea victimista, la majoria de la pèrdua de vots (4,3 milions) ja s'havia produït en 2011. La seva orfandat representativa es va generar abans de l'existència de Podemos; la representació de les forces del canvi ha contribuït a consolidar aquest nou camp sociopolític i electoral. La causa de la crisi socialista de legitimitat ciutadana, mai reconeguda ni rectificada, va ser per la regressiva i impopular gestió governamental de Zapatero-Rubalcaba des de 2010, que han aparegut juntament amb Felipe González, com els suports fonamentals de Susana Díaz. La defenestració autoritària de Sánchez al Comitè Federal d'octubre, a les mans dels notables, aprofundia la seva carreró sense sortida i la seva crisi identitària i electoral. El passat (selectiu) no ofereix solució; per l'experiència majoritària de la seva afiliació és el símptoma i la causa del debilitament discursiu, social i electoral. S'imposa una profunda renovació.

Per tant, el projecte susanista i de l'aparell institucional d'un suposat PSOE guanyador i autònom de la dreta no té credibilitat. Els gestos autònoms del poder establert han estat superficials i insuficients. La volta al bipartidisme governant (corregit per Ciutadans) és impossible i implica un dur sectarisme contra l'ampli camp alternatiu. La subordinació a l'estabilitat i l'hegemonia del partit més corrupte d'Europa, el PP, amb una dinàmica regressiva i autoritària, ha quedat més deslegitimada. El descrèdit del Govern de la dreta i les seves polítiques s'incrementa.

En sentit contrari, la campanya de setge i desqualificació a les forces del canvi, estratègia de contenció articulada pel seu aparell polític i mediàtic i impulsada pels poderosos, ha quedat danyada. Aquest sectarisme de la majoria de barons territorials que, per més inri, s'han beneficiat del suport de Podem per a les seves investidures enfront del PP, ha quedat desautoritzat. S'obre la necessitat d'un nou reequilibri, partidari i institucional, en els congressos territorials en aquestes comunitats autònomes.

ELS LÍMITS DEL PROJECTE DE SÁNCHEZ

L'èxit de Pedro Sánchez, menys dependent d'aquest aparell institucional i mediàtic, obre possibilitats de canvi. Queda encara un tros difícil. En primer lloc, fins on va a aconseguir la seva hegemonia organitzativa en els processos de congressos socialistes (federal i territorials) que estan en marxa en els dos pròxims mesos. Per tant, està per dilucidar el seu grau de control partidista (inclòs el grup parlamentari la composició no es renova i on és minoritari) o, dit d'una altra manera, el nivell de renovació de les velles estructures de poder intern i la seva connexió econòmica i mediàtica .

En segon lloc, hi ha la incògnita de l'abast del gir cap a l'esquerra de Sánchez i el seu equip o, com ell diu, la seva reafirmació com 'referència de l'esquerra' o de nova socialdemocràcia. Es tracta del caràcter del seu projecte de fons, dels nous equilibris amb els poders fàctics i el grau de compromís unitari amb les forces transformadores.

De tot això hi ha gestos retòrics positius, alguns d'anada i tornada, pendents de concretar. Entre ells, posar el focus en l'acció contra les desigualtats socials i establir ponts amb Units Podem i les forces nacionalistes. El principal, el seu discurs d'oposició més clara al Govern del PP, inclosa la presentació d'una possible moció de censura, sempre que tingui 'possibilitats de guanyar-la' i a mig termini. Això suposa descartar la col·laboració amb l'estratègia d'oposició actual de Units Podem i els seus aliats respecte d'una moció de censura immediata.

No obstant això, actualment, hi ha prou motius (corrupció, degradació de la democràcia, polítiques impopulars ...) que la justifiquen. Tot i que no està assegurat el poder fer fora el PP de l'Executiu, la seva moció té sentit cívic i polític. És un instrument democràtic (institucional i participatiu) per denunciar la involució social i democràtica del govern conservador i enfortir entre la ciutadania la idea de canvi de progrés enfront de la resignació o la 'normalització' del continuisme. En tot cas, és un bon començament el respectar les respectives estratègies d'oposició i afavorir l'enteniment.

La victòria de Sánchez ja ha qüestionat la credibilitat de la gestora i els 'notables' implicats en la involució política i democràtica del PSOE. Ha generat una esquerda de legitimitat en el bloc de poder en posar per davant l'oposició i alternança al govern del PP i desplaçar els seus principals valedors en el Partit Socialista. Així, està obligat a diferenciar millor de la dreta del PP (i Ciutadans) i oposar-se al simple continuisme de la seva governabilitat. Especialment, està compromès en exigir responsabilitats polítiques a Rajoy, per la seva corrupta i autoritària gestió i demanar la seva dimissió.

En tercer lloc, apareix la tasca de col·laborar amb les forces transformadores per a construir una alternativa de progrés. El nou secretari general electe i, especialment, algun component del seu equip com Pérez Tapias, han reconegut que el pacte de PSOE-C'S de fa un any impedia, pel seu contingut neoliberal i l'exigència de completa subordinació, l'acord amb Units Podem, en Marea, en comú Podem i Compromís. La proposta per negociar un Govern de Progrés, amb un programa intermedi i una gestió governamental compartida, és una solució raonable, encara que rebutjada oficialment pel PSOE, des del seu pretensió hegemonista.

Hi pot haver algunes variacions d'aquest estatus quo de relativa paritat representativa. De fet, actualment, hi ha dos milions de votants amb relativa orfandat representativa, inclinats cap a l'abstenció i a l'espera de l'avaluació de cada gestió i projecte: un, el que va perdre Units Podem entre el 20-D i el 26-J; un altre, el que ha perdut addicionalment el Partit Socialista, segons les enquestes, en aquest últim període de crisi. La temptació de Sánchez és que la pugna per l'hegemonia electoral relativa es converteixi en la seva estratègia principal ia tota costa. La seva insistència en no caminar junts amb Podem i els seus aliats i ser "la" referència de l'esquerra, tot just amaga la seva aspiració hegemonista per treure suficient distància en les pròximes eleccions i negociar, en tot cas, amb avantatge (programàtica i de gestió) 1 possible acord amb les forces del canvi.

Però això suposa prioritzar la pugna competitiva i l'aïllament de les forces transformadores. Fins i tot està per veure que aquest reequilibri a la portuguesa, sense suficient garanties de guanyar autònomament a les dretes, sigui admissible pels notables i el bloc de poder econòmic i mediàtic. El diari El País ja amenaça amb una crisi i ruptura a la francesa, és a dir, la construcció d'un gran centre, la irrellevància de l'ala esquerra socialista i l'assetjament a les forces alternatives. I, per descomptat, amb Rubalcaba en la seva cuina, la seva aposta per l'escissió és més creïble que l'aliança (podemización) amb l'anomenat populisme esquerrà. Per tant, les pressions a Sánchez es van a redoblar, el seu marge encara és escàs i, de moment, ni tan sols és un Hamon o Corbyn.

La perspectiva espanyola, dins el debilitament general de la socialdemocràcia, és diferent de la portuguesa (un gran avantatge socialista sobre el Bloco i el PCP), la grega (enfonsament socialista amb hegemonia de Syriza), l'alemanya (coalició amb la dreta, amb pes de l'Esquerra i Els Verds) i a la francesa (divisió socialista amb passi de l'aparell socialista al centrista Macron i una França insubmisa triplicant al PSF). La paritat representativa amb les forces transformadores, la justa resposta a la gravetat socioeconòmica i la qüestió nacional, així com l'existència d'una arrelada cultura democràtica i de justícia social entre la majoria popular ofereixen una especificitat en la nostra dinàmica del canvi polític.

La victòria de Sánchez debilita el Govern de Rajoy, facilita certa col·laboració amb Units Podem i convergències, però el seu projecte està lluny de forjar una desitjable aliança de progrés. Per això, a més d'un mínim de confiança i lleialtat és imprescindible avançar en un programa mínim compartit de gir socioeconòmic progressista i democratitzador, de regeneració democràtica i respecte de la problemàtica territorial. En aquest marc, amb un tarannà democràtic i unitari, és legítima la competència i el debat d'idees i projectes. El camí és prioritzar els objectius comuns d'un canvi autèntic de progrés, eixamplar el camp alternatiu i progressista i incrementar la participació ciutadana en detriment de l'espai de les dretes i el seu projecte autoritari i regressiu. Es fa camí al caminar.