#8M El feminisme expropiat

Fa 2 anys que quan escric sobre el 8 de març no puc reprimir la crítica als actes institucionals que simplement serveixen perquè sembli que els governs es preocupen per tot el que incompleixen la resta de l'any respecte a uns drets humans molt específics: paritat entre dones i homes, igualtat d'oportunitats i equitat social.

Fa 2 anys que quan escric sobre el 8 de març no puc reprimir la crítica als actes institucionals que simplement serveixen perquè sembli que els governs es preocupen per tot el que incompleixen la resta de l'any respecte a uns drets humans molt específics: paritat entre dones i homes, igualtat d'oportunitats i equitat social. Sense aquests drets no hi ha democràcia, no hi ha societats justes ni poden complir-se cap dels altres drets humans. La mateixa crítica serveix per a empreses i partits polítics.

Sense la paritat, la igualtat i l'equitat no hi ha possibilitats per al compliment de qualsevol dels altres DDHH que sempre és bo tornar a visitar. Però les regles del joc social, patriarcals evidentment, han aconseguit convèncer a una gran majoria de persones que aquests drets fonamentals són, en realitat, nimietats que vindiquen les dones feministes. Aquesta perversitat ideològica patriarcal ha donat lloc a creences socials errònies que van des dels exabruptes dels "masclegarrulos" clamant contra el que ells anomenen hembrisme, del que ningú té proves fefaents, fins a les benintencionades veus clàssiques que diuen allò tan socorregut de primer la revolució i després si ja? entrem en els detalls.

Obviaré descriure les posicions intermèdies entre aquestes dues creences que tan ben assenyalades queden quan hi ha dones que, abans de qualsevol justa reclamació, se senten obligades a declarar que elles no són feministes però no obstant això creuen que la repartició de papers, sous, càrrecs i càrregues no és justa. Mira tu!

És en la perversa forma d'el "primer la revolució i després si ja, veiem allò vostre.." en la qual vull detenir-me perquè aquesta és la fórmula patriarcal que ha expropiat al feminisme. La perfídia de la fórmula no té límits perquè parteix de la premissa inqüestionable que cal canviar una societat injusta però després ens diu que les vindicacions feministes no són el més important per aconseguir crear una societat sense injustícies. Així doncs, res del que tu i vosaltres vindiqueu és fonamental per a la humanitat i el seu progrés. Això sí, et prometem, us prometem, que quan hàgim androreordenat el món us deixarem un petit espai perquè feu les vostres coses.

I així s'ha anat construint la idea per a la majoria social que el feminisme consisteix en una sèrie de peticions radicals. Al mateix temps que la idea de "primer el més important" ha anat calant, com pluja fina, en l'ideari de moltes dones feministes que els partits polítics han engolit.

Les vindicacions feministes són transgredides cada dia després de cada període electoral, quan les organitzacions patriarcals, amb el poder aconseguit, ja se senten alliberades per deixar de parlar tenint en compte a la meitat de la població i els seus aparells es dediquen a convèncer a les dones feministes que els han recolzat que el més important són els acords de govern, que sempre són de mínims i, per tant no poden incloure les vindicacions feministes, que sempre són de màxims.

El feminisme s' expropia cada dia quan es repassen els organigrames polítics i tècnics dels ajuntaments i les institucions que sempre incompleixen amb escreix qualsevol Pla d'Igualtat.

El feminisme s' expropia cada dia quan el terrorisme masclista no és una Qüestió d'Estat i s' expropia el cos de les dones legislant restrictivament sobre les seves decisions.

L'organització patriarcal dels partits polítics ha estat qui millor s'ha aplicat a expropiar el feminisme. Les seves dones feministes han estat transaccionades i subsumides en tots i cadascun dels congressos, conferències polítiques i programes electorals. Ara, per si això no fos suficient, a els qui diuen estar per una democràcia real i participativa les dones feministes els han d'estar recordant que sense feminisme no hi ha revolució.

Retornem el 8 de març als carrers d'on mai hauria d'haver sortit solament així podrem aturar l'expropiació del feminisme. Aquesta és la raó per la qual totes les dones i homes feministes haurien de recolzar accions com "la vaga de totes" , els "escarches" a l'església catòlica, la derogació del "Concordato" i totes les lluites que tinguin com a finalitat que la igualtat, l'equitat i la paritat conformin el nostre model de societat per tal que sigui una societat Democràtica.

Carme Freixa
Periodista