Nou Govern: La pugna entre dos desenllaços

Assistim a una àmplia escenificació sobre la conformació d'un nou Govern, sense una hegemonia clara. La realitat és complexa, amb una nova recomposició dels equilibris representatius del sistema polític, amb l'avanç de les forces partidària d'un canvi substantiu i la resistència del bipartidisme a cedir. Cal distingir els fets i tendències de la simple teatralització, encara que aquesta és utilitzada pels diferents actors per intentar la seva major legitimació, desactivar l'adversari i condicionar la gent.

Per a la majoria social, de la mateixa manera que per al poder establert, el resultat d'aquest procés és crucial: es ventila la possibilitat d'un govern de progrés o de continuïtat, d'avançar en un gir socioeconòmic progressista i una major democratització o consolidar una dinàmica de bloqueig en les imprescindibles reformes socials, econòmiques i institucionals. Igualment, és evident el seu impacte en el marc europeu i en l'esdevenir de les diferents forces socials i polítiques. Per tant, tot i que és difícil comprovar la realitat de la màscara, falten per verificar molts fets després de les bambolines i el procés no està encara madur i pot donar sorpreses, podem aventurar algunes anàlisis i hipòtesis sobre el desenvolupament d'aquesta funció de la configuració del nou Govern i les seves possibles desenllaços.

L'experiència espanyola, després dels resultats de les eleccions, primer municipals i autonòmiques i després les generals del 20D, expressa una oportunitat per a un canvi substancial i la possibilitat de conformar un Govern de progrés. Deriva del fort desgast de les forces continuistes -PP- i un reequilibri entre les forces progressistes, amb un PSOE, descendent, i un Podem, ascendent, gairebé a la paritat representativa (superada amb l'addicció de l'electorat d'IU-Unitat Popular).

No obstant això, les forces partidàries d'un canvi substantiu encara no compten amb un suport representatiu suficient per tenir un paper institucional hegemònic i aplicar el seu projecte programàtic. Es manté cert empat i inestabilitat entre tres dinàmiques: continuisme (PP), incloent certa renovació (Ciutadans), canvi limitat (PSOE), canvi substancial (Podem i aliats, IU-Unitat Popular). A part hi ha les diferents forces nacionalistes. Cada projecte per separat no té prou suport ciutadà i parlamentari. Les opcions fonamentals són dos: pacte de les dues primeres, total o parcial; acord entre les dues últimes.

Un cop renunciat Rajoy i el PP, el PSOE tampoc té prou suports directes per aplicar el seu projecte programàtic i de lideratge. Tracta de donar l'aparença que els pot aconseguir fent que, almenys, part de la seva dreta i la seva esquerra es moguin cap a ell, reforçant el seu programa i hegemonia. La qüestió substantiva és quin camí prioritza en la negociació d'un compromís 'intermedi', amb la seva dreta o amb l'esquerra. Hi ha aspectes crucials incompatibles. Bàsicament, són dos. El primer, el sentit igualitari i solidari de la política socioeconòmica: a favor de les majories socials i la igualtat o del poder econòmic i financer i la continuïtat de l'austeritat amb precarització i incertesa social. El segon, l'orientació democratitzadora i garantista de les reformes constitucionals i territorials: d'avanç o no en la democratització, amb una forta regeneració política i de consulta i participació popular davant els conflictes existents, així com plenes garanties per als drets sociolaborals. Tot i que, al mateix temps, sigui possible adoptar mesures en un sentit i en un altre, segons els camps, el que no és compatible és prioritzar i aprofundir en una direcció (de canvi real i progrés) i la contrària (de continuisme de fons amb la consolidació de la subordinació popular).

La primera decisió del Partit Socialista hauria de ser sobre el tipus de projecte: continuisme renovat, amb canvis limitats i retòrics; o canvi substantiu, encara que negociat i compartit. La segona decisió, vinculada i simultània amb la primera, hauria de ser la de la gestió i el lideratge, ambdós necessàriament compartits. La seva calculada ambigüitat i el rebuig desmesurat a la proposta de Podem de compartir el projecte i la gestió, assenyala la inclinació pel primer. La direcció socialista i Pedro Sánchez, si volen confirmar la seva aposta pel canvi, només en la segona opció tenen garantia d'un compliment significatiu del seu programa, així com un paper privilegiat per a la presidència del govern; la condició és admetre compartir la gestió amb Podem d'un projecte intermedi autènticament negociat. Rebutjada aquesta opció, per les pressions internes i del poder econòmic i europeu, la realitat els torna a l'opció d'un acord mínim a tres, amb Ciutadans i, de manera implícita o explícita, amb el PP. Però això seria admetre els límits de les seves conviccions de reforma progressiva i acceptar una posició més subordinada per Pedro Sánchez (que només podria aspirar a reafirmar-se com a líder del propi PSOE) i el seu equip, així com el caràcter social-liberal, de canvi limitat, del seu projecte polític i econòmic.

Per tant, un cop fracassada la investidura de Sánchez, el balanç i responsabilitat pretenen adjudicar a Podem i no al seu limitada representativitat i l'absència d'un compromís real de canvi, s'obriria de nou una altra possibilitat: el pacte d'estabilitat de les tres forces de l'ordre econòmic i constitucional. Així doncs, entre bambolines diferents actors van movent fitxa entorn a l'últim intent per acceptar entre ells una solució simbòlica sobre la presidència del Govern sense vencedors ni vençuts, és a dir, sense Rajoy i sense Sánchez. S'obre la veda a la recerca d'una tercera persona (més afí a uns oa altres, amb més caràcter polític o tecnocràtic), amb el seu equip corresponent, 'responsable' i consensuat amb els que manen. I les travesses ja han començat, sota el mantell de l'estabilitat, la responsabilitat d'Estat i el consens liberal-conservador-socialdemòcrata, és a dir, amb la neutralització total d'un canvi significatiu derivat d'un govern de progrés amb un paper significatiu de Podem .

A la primera opció es disputa agrament l'hegemonia entre el lideratge del PP i Rajoy (aïllat i fracassat) i el del PSOE i Sánchez, amb el seu desig d'acompanyament de Ciutadans, que no li dóna un aval complet si no és amb el consentiment del PP. La segona opció de govern de progrés amb Podem, els seus aliats i IU-Unitat Popular, està rebutjada pel PSOE, amb el pretext de l'acord prioritari amb Ciutadans. Com cobertura justificativa, davant de l'exigència de Podem de proporcionalitat de la gestió i un programa intermedi o compartit però de canvi real, la direcció socialista l'emplaça a la seva incorporació subordinada al seu projecte programàtic i de gestió, és a dir, de canvi limitat o continuisme renovat susceptible de suport per Ciutadans, encara que només amb ells sigui impracticable.

El projecte resultant de cada opció, el seu programa i els seus equips, són diferents i incompatibles. Donada la prepotència de la direcció socialista de coartar l'acostament a Podem, és difícil que admeti una posició equilibrada amb ells per a un govern de progrés. És el sentit de la seva exigència prèvia de definició del projecte i l'equip que no ha explicitat oficialment el PSOE, encara queda cada vegada més clara la seva finalitat de frenar Podem i al canvi substantiu. La seva prioritat per l'acord amb Ciutadans indica una manca de determinació i valor polític per encarar un procés de transformació significatiu, un reforçament de les bases socials progressistes i una renovació i autonomia del propi projecte socialista. Per tot això necessitaria a Podem, i és al que li posen el veto seus barons i el poder establert.

Per tant, la penúltima opció que es dibuixa és la de noves eleccions generals, amb la probabilitat de repetir similars resultats, però amb el càlcul (i la por) de cadascú de millorar-los. Estaríem davant d'una perllongada campanya electoral amb l'objectiu de cada força política de treure avantatge comparatiu. L'escenificació de les actuals propostes i negociacions tindrien aquesta funció instrumental. Aconseguir, amb una bona escenificació, major legitimitat relativa que la resta de forces i col·locar-se en millor posició electoral.

El desenllaç d'aquesta cruïlla inclou l'expectativa de consolidar una opció o una altra o, bé, la recomposició política derivada d'unes possibles noves eleccions generals a Espanya. La realitat representativa pot variar poc, però tindria un gran valor simbòlic en quina direcció avança. I per al poder establert és millor no córrer el risc que s'ampliï el camp del canvi real. A no ser que aconsegueixi neutralitzar i desgastar Podem, la seva aposta clara però de dubtós èxit. D'aquí les noves maniobres per a un Govern de consens d'un bipartidisme renovat.

Si es confirma aquesta aliança de bloqueig al canvi demandat per la majoria de la gent, aconseguiria frenar a curt termini la dinàmica de canvi polític i institucional, a costa de la prolongació del sofriment popular. Però a mig termini aquesta situació podria generar una major oposició popular i una contundent exigència de canvi. Després de la caiguda del teló d'aquesta primera funció sobre el tipus d'orientació i composició governamental, s'aixecarà el següent.En tot cas, el resultat de més fre institucional al canvi real, social i democratitzador, exigirà una readequació estratègica de les forces alternatives i de progrés. Juntament amb la millora del treball institucional i de representació política, el nou èmfasi ha de ser l'increment de l'arrelament amb la gent, l'articulació de les seves demandes i l'estímul a un fort moviment popular amb l'horitzó d'impedir la involució social i democràtica i impulsar el camí transformador cap a una democràcia social avançada en el marc europeu. La pugna per un canvi real, per un desenllaç de progrés, continua.