26-J: Nova oportunitat per al canvi

Pel 26-J la ciutadania té dos nous fets rellevants per incorporar a la decisió sobre el seu vot i avalar el projecte de país que prefereix. El primer, l'actuació de les diferents formacions polítiques per iniciar o bloquejar un nou cicle polític de canvi. La pugna per la interpretació del significat d'aquest canvi i la seva representació i legitimació és crucial. El segon, la probable i desitjable major confluència entre les forces alternatives, en particular, l'acord per a la presentació electoral conjunta de Podem i els seus actuals aliances (A Comú Podem, A Marea, Compromís i altres com Equo) amb Esquerra Unida-Unitat Popular (ampliable també amb alguns com MES balear, Chunta aragonesista o Batzarre navarrès), així com amb personalitats de diversos àmbits professionals i socials. La diversitat, complexitat i importància d'aquesta articulació unitària i el seu impacte electoral mereix també una reflexió.

El fracàs de l'immobilisme i el continuisme vestit de canvi

En primer lloc, els resultats electorals del 20-D van oferir la possibilitat de deixar enrere la gestió autoritària i antisocial del PP i assegurar un canvi institucional de progrés. La fi del bipartidisme i l'emergència de Podem i els seus aliats permetia un acord entre forces progressistes per a un canvi real de les polítiques regressives que constitueixen la causa fonamental de l'agreujament de la situació de la majoria social. Aquesta oportunitat s'ha perdut en aquesta breu i fallida legislatura. La capacitat de bloqueig de les dretes (PP i Ciutadans) era important, però no era decisiva. Davant del continuisme immobilista del PP i el continuisme renovat de Ciutadans, hi havia una altra opció, àmpliament recolzada per la majoria de la gent: el canvi.

És palesa la responsabilitat de la direcció del Partit Socialista per no voler trencar amb aquesta inèrcia liberal-conservadora i avançar per la senda del canvi, quan hi ha una base social i parlamentària suficient: ha renunciat a un Govern de Progrés, pactat amb Podem i els seus aliats, amb un programa compartit de canvi real i una composició governamental equilibrada amb la Presidència per a Pedro Sánchez. El seu pacte amb Ciutadans expressa la seva aposta pel continuisme polític, econòmic, europeu i territorial, el seu interès per aconseguir només un recanvi d'elits governamentals per eixamplar el seu poder sense assegurar millores per a la gent i el seu objectiu de reforçar-se a costa de debilitar Podem. La disponibilitat del PNB, CC o altres forces nacionalistes per evitar el bloqueig immobilista de les dretes era evident i l'ha rebutjat.

La seva alternativa, des del principi, consistia en doblegar Pablo Iglesias i el seu equip: bé imposant-li l'exigència d'un suport incondicionat a la investidura de Pere Sánchez i el seu pla continuista amb Albert Rivera, bé promovent la seva divisió i desprestigi recolzant-se en una gran campanya mediàtica. La seva operació Gran Centre, amb el lideratge compartit amb Ciutadans i els poders econòmics i europeus, perseguia impedir a Espanya el 'risc' del canvi real, polític i socioeconòmic, que alimentés la resistència democràtica en altres països, així com mantenir la seva inèrcia irrespectuosa amb la plurinacionalitat.

Alhora, la seva oposició a pactar amb el PP, lamentablement, té poca consistència i limitat recorregut, tal com aventuren alguns dels seus propis barons. Cal interpretar-la no com un gir d'esquerres per facilitar un govern progressista; és una tàctica obligada per guanyar autonomia davant la dreta, augmentar la seva diferenciació retòrica, frenar la sagnia de desafectes per la seva esquerra i intentar desactivar Podem i les seves exigències de derrotar a les dretes i les seves polítiques.

Tota l'estratègia del PSOE per garantir un continuisme polític i econòmic, de la mà de Ciutadans, amb només un recanvi d'elits governamentals i la neutralització de la dinàmica cívica de canvi substantiu, ha constituït un fracàs. No han pogut doblegar Podem i la resta de forces alternatives perquè acceptessin una posició subordinada per donar suport a la simple continuïtat de similars polítiques socials, econòmiques i fiscals. Tampoc encaraven la necessària democratització política i constitucional, una autèntica regeneració institucional, la modernització econòmica i productiva, una sortida democràtica al conflicte a Catalunya o una orientació més justa i solidària per a la construcció europea. La incògnita és si aquest pla ha beneficiat significativament o no a Ciutadans en la seva reequilibri respecte del PP. Però les opcions de la suma de les dretes no sembla que hagin baixat.

Les bases de Podem han encertat en no avalar aquest pla continuista i exigir un autèntic Govern de Progrés (a la valenciana) i de canvi real. La seva direcció ha estat realista al moderar el seu programa transformador, en nom d'un possible acord programàtic intermedi, i admetre un govern sota la presidència socialista, encara que amb proporcionalitat representativa, equilibri en la gestió i garanties del seu compliment.

Però la contundència del pla socialista ha quedat clara. No admeten la representativitat dels sis milions de vots a favor d'un canvi substantiu, no volen reconèixer aquesta demanda de canvi, inclosa la de la seva base social, i s'entesten a manipular-la, amagar-la i marginar-. Només reconeixen a Podem i les forces afins com a apèndixs del seu pla i la seva gestió. Denota prepotència i escassa sensibilitat democràtica.

El Partit Socialista té un caràcter ambivalent. La majoria dels seus més de cinc milions de votants prefereix un canvi, lent, moderat o segur, però un canvi positiu per millorar la situació de la gent, no per consolidar els retrocessos impostos. Hi havia marge per a un govern de coalició progressista i un programa intermedi compartit. No obstant això, en la seva direcció, ha prevalgut el seu compromís amb els poderosos i el seu pla continuista, el vertigen a la confrontació amb ells, la por a representar les demandes populars de justícia social i democratització. Ha privat a la ciutadania espanyola la possibilitat real d'iniciar ja un camí de canvi. La frustració social per no aprofitar aquesta oportunitat sembla que li pot passar factura, per molta campanya sectària i manipuladora per presentar-se com a garantia de 'la seva' (re) canvi. Intenta externalitzar cap Podem seva responsabilitat per desaprofitar aquesta ocasió, amb resultats electorals dubtosos.

La segona oportunitat

Ara ve la segona oportunitat. El desafiament és important: guanyar a les dretes, derrotar l'estratègia autoritària i antisocial de l'austeritat, garantir un Govern de Progrés, de canvi real i democratitzador, i iniciar una política favorable per a la majoria social.

Les forces partidàries d'un canvi conseqüent, fins i tot amb l'objectiu d'aconseguir una majoria relativa, estan lluny d'una hegemonia representativa entre la majoria ciutadana. El seu avanç electoral és possible; en el millor dels casos, la referència orientativa de set milions de vots, prop del 30% de l'electorat i al voltant d'un centenar de diputats, seria un gran èxit. No obstant això, encara no garantiria la configuració d'un Govern autèntic de Progrés, ni seria determinant per persuadir el PSOE; tampoc és previsible el seu enfonsament. Podem admet, de manera realista, que ells sols (amb totes les seves confluències i IU-UP) no van a tenir la suficient representativitat electoral i força sociopolítica per assegurar el canvi institucional que obri aquest nou cicle polític. Així, expressa la seva oferta de col·laboració amb el PSOE per negociar un pla comú de canvi substantiu i gestió compartida.

Per tant, és imprescindible que la direcció socialista es comprometi a negociar, en pla d'igualtat, amb Podem i els seus aliats, aquest canvi de cicle. La seva materialització és dubtosa. Veurem si supera les seves actuals inèrcies i vincles amb el poder establert. Es juga la renovació del projecte socialdemòcrata o el seu declivi continuat. Però, el més important, a la mà pot estar el seu col • laboració per a una gran coalició liberal-conservadora-socioliberal o per una coalició progressista, garantia d'avenç social i democràtic. El diferent impacte per a les condicions de vida de les capes populars és evident, així com els efectes en la rearticulació del mapa polític i les expectatives socials. L'aposta pel desempat, amb la victòria progressista, és imprescindible.

El 26-J aclarirà el nou escenari i la determinació per una de les dues opcions: continuïtat (renovada) i canvi (real, encara que sigui limitat). El que sembla no té futur és el continuisme vestit de canvi. Qualsevol opció, un cop acabat aquest prolongat cicle electoral, assenyalarà la necessitat i les característiques de l'ajust d'estratègia política de Podem i les confluències. L'objectiu seguirà sent forçar el necessari gir democratitzador i de justícia social que demana la majoria social, juntament amb l'ampliació i l'enfortiment del camp progressista. La diferència serà el pes i el tipus de combinació de, per una banda, la gestió institucional del canvi i, d'altra banda, i en major mesura si no s'accedeix al Govern oa altres majories parlamentàries, l'oposició política i l'activació popular enfront al continuisme.

Després dels nous resultats electorals caldrà tornar-hi. Ara només cal ampliar l'oportunitat per desallotjar les dretes del poder i facilitar el canvi institucional amb una àmplia participació activa en aquest procés. I una d'aquestes claus és la millora del discurs i el lideratge, així com la major convergència del conjunt de forces alternatives.

La desitjable unitat de les forces del canvi

En segon lloc, l'altra novetat rellevant és la desitjable major unitat de les forces del canvi. Podem, com a formació majoritària, té una responsabilitat principal en l'articulació de tota la diversitat existent en les diferents confluències i, especialment, amb l'acord amb Esquerra Unida-Unitat Popular. No és tasca fàcil, però és imperiosa per afrontar en millors condicions el desafiament històric (similar potser, en la seva dimensió, al de la transició política) d'aquesta nova oportunitat de canvi, construïda per l'actual cicle de mobilització ciutadana per un projecte de país més just, avançat i democràtic i representada per una nova configuració de l'elit política i associativa.

Assenyalem algunes reflexions inicials. Entre aquestes forces progressistes existeixen cultures polítiques i organitzatives molt diferents, amb valors i deficiències molt desiguals. L'esforç unitari i integrador, amb un tarannà democràtic, participatiu i respectuós amb el pluralisme, és determinant. La tolerància davant la diversitat, el reconeixement de les millors aportacions, l'acord bàsic davant les discrepàncies i interessos contraposats, són imprescindibles. No només per articular un pacte programàtic bàsic i un repartiment consensuat de responsabilitats i càrrecs institucionals. Sinó, sobretot, per avançar en la construcció d'un subjecte polític a l'altura del repte que exigeix la situació i la gent.

Hi ha una avantatge respecte d'abans del 20-D. Un major sentit de la realitat de la representativitat social i electoral de cadascú (en vots i en escons) i, per tant, de l'impacte i legitimitat d'unes propostes o unes altres, d'uns líders o altres, d'uns missatges o uns altres. Hi ha més dades objectives sobre el valor i la capacitat de cadascú per traslladar als altres el millor de cada experiència i trajectòria i articular les orientacions del conjunt. La interpretació acabada o consensuada és difícil, però el realisme ajuda a racionalitzar. No obstant això, aquest exercici encara necessita finor, altura de mires i capacitat integradora.

Tenim un altre avantatge, poder articular el sentit de pertinença de tot el conglomerat a través de l'experiència i la participació en una dinàmica col·lectiva i amb un projecte comú de molt impacte i interès general. La implicació i la participació, més gran en la gent més activa però que arriba als diversos milions de persones que comparteixen aquest desafiament del canvi, és fonamental per construir una identitat col·lectiva, un nou subjecte unitari i transformador, admetent la particularitat de cada grup polític . És l'experiència compartida en la defensa d'uns interessos comuns de la majoria social la que facilita els llaços de solidaritat i pertinença, respecte d'un procés igualitari, democràtic i emancipador.

Les idees clau, els discursos i les alternatives han d'estar connectats amb l'experiència sociopolítica i cultural del moviment popular a Espanya, en aquest context de crisi. S'han reforçat des del moviment 15-M de 2011: la democràcia i la igualtat o justícia social. S'oposen a l'autoritarisme institucional i la desigualtat i regressió social i econòmica. No són valors ètics o polític-ideològics transversals. No hi ha lloc punts intermedis o eclecticismes. Es poden, i de fet ho han fet, omplir de punts programàtics per articular un projecte bàsic de país. Constitueixen una diferenciació amb el projecte liberal-conservador de les dretes i el soci-liberal del centrisme socialista i, per descomptat, davant la involució de la dreta extrema autoritària i xenòfoba. Parteixen dels drets humans i defineixen una cultura progressista, amb fort contingut social, cívic i democràtic.

La democràcia és un pilar bàsic: les llibertats civils i polítiques, la regeneració i democratització institucional -també l'europea-, el respecte a l'opinió i demandes de la ciutadania -inclosa la consulta davant opinions diferents com a Catalunya-, etc. La igualtat (social i de gènere ...) o la justícia social és l'altre: el pla d'emergència o rescat ciutadà, la defensa dels drets socials i laborals, la reversió de les retallades, un Estat de benestar avançat, un pla econòmic activador de l'ocupació decent, la modernització de l'aparell productiu o una fiscalitat progressiva ...

Tots dos discursos conflueixen en una democràcia social, un projecte avançat de país i d'Unió Europea, dins de les millors tradicions progressistes europees, i contrari al model autoritari i regressiu que el poder liberal-conservador està imposant, en particular per al Sud europeu.

La democràcia (o el republicanisme cívic segons Fernández Liria) i la igualtat (d'acord amb Ch. Mouffe) són elements substancials d'una dinàmica popular emancipadora. I són constitutius de les millors tradicions il·lustrades, progressistes ... i de les esquerres. Són valors comuns, centrals per a una confluència política, que poden servir de ciment, unió i identificació.

En definitiva, l'experiència popular compartida en la pugna i la realització del canvi polític, així com el desenvolupament d'un discurs democràtic, una cultura cívica i unes propostes vinculades a la defensa de la majoria social, són vímets imprescindibles per a consolidar una nova força política , diversa però unitària, necessària per articular una representació institucional i estimular la participació activa de la ciutadania.

Antonio Antón

Profesor de Sociologia de la Universidad Autònoma de Madrid

Autor de 'Movimiento popular y cambio político. Nuevos discursos' (editorial UOC)