Mònica Terribas, "la bien pagá"

Els periodistes, éssers humans normals -si?- reflex d'una societat en decadència de valors, ètica, criteri, amb la por al cos i en molts casos corporatius, critiquem coses que després nosaltres fem. L'autocrítica hauria de ser un exercici en aquesta professió que tant volem, però no és possible. ¿Por? Això i alguna cosa més ... Però seria bo i sa per a la professió deixar la hipocresia a un costat, i el mateix que es denuncia a un polític, un empresari oa qualsevol que no compleix amb el promès o comet accions delictives, també caldria fer-ho amb els periodistes. ¿Tabú? ¿A poc ètic? ¿Por a les represàlies? Aquí podríem posar centenars d'excuses... Però caldria fer-ho.

En temps de crisi, els que exerceixen de periodistes se'ls omple la boca de criticar els governants que no s'han abaixat el sou, que guanyen tal o qual quantitat mentre els treballadors pateixen unes retallades que cada dia els fan perdre més poder adquisitiu. S'han carregat a la classe mitjana, a tota ?, no, ni tampoc a una determinada classe de periodistes: la que es presta a servir al poder, que de fet ha anat augmentant el seu compte corrent...

Per això, quan surten a la llum pública les quantitats que cobren "les estrelles" de la ràdio, la televisió i determinats periodistes de la premsa escrita, la gent es posa les mans al cap. Són sous, en alguns casos, exagerats. però si això ho traslladem als mitjans públics a mi, personalment, em semblen escandalós perquè surten de les butxaques dels contribuents i és un sac sense fons. Sense oblidar que "aquestes estrelles" treballen per al govern de torn i no per a la ciutadania. A aquests els interessa més els diners que la professió. L'empresa privada es juga el seu patrimoni, la pública gasta el nostre. Aquesta és la diferència ia sobre no és plural, sinó sectària i dirigida.

El plomí, el portaveu i el televisiu que es presta al joc del poder polític, no sol tenir problema ja que sempre està acompanyat per aquest: presentació d'actes, pluriocupació televisiu i radiofònic, conferències per aquí i per allà, presentació d'actes i podríem seguir amb un llarg etcètera. el cas més recent és el de Mònica Terribas, que ha cobrat ni més ni menys que 7.000 euros per presentar unes entrevistes, conferències o bitlles, com ho vulguin anomenar. De bitlles com aquests té uns quants a l'any. La "musa" de l'independentisme percep un sou com la mitjana dels treballadors: 200.000 euros anuals més incentius. Això de jugar el paper pro independència en un mitjà públic i fer-ho diàriament té la seva recompensa i un nom: "la bien pagá", que serà com la cridem a partir d'ara, encara que bé és cert que no és l'única, tenim unes quantes. Però això no és només coses de dones, hi ha homes que també ho fan, sinó que li preguntin al "guaperes" de Ramon Pellicer al que alguns anomenen el suro, perquè sempre sura en els canvis de govern i es manté en el càrrec governi qui governi. Però tampoc és l'únic, n'hi ha i en un nombre important, però ja va sent hora que també ho conegui la ciutadania, encara que a alguns li molesti.

Vull acabar amb una reflexió de la meva admirada Mafalda que diu "algunes persones no han entès que la terra gira al voltant del sol, no d'elles".