El diàleg que Veneçuela necessita

Davant la crisi a Veneçuela molts aposten al diàleg, però honest i substantiu, eficient, oportú i que de resultat. Quin? La porta per negociar els termes de la reconstrucció del país. Sens dubte no és qualsevol gesta.

El Govern proposa diàleg i l'oposició també, l'OEA i UNASUR, els països amics, Estats Units, els Europeus, l'església veneçolana i el Papa-. Zapatero, Fernández i Torrijos, facilitadors. Estem llavors en els inicis d'un procés a Veneçuela. La pregunta, obligatòria: "¿Perdurarà?". Pot ser, i serà efectiu si es compleixen diverses variables. Per exemple, respecte, confiança, mostra de rectificació per les parts i per descomptat facilitadors fiables.

Això vol dir que les dues actors han de confiar en els expresidents facilitadors i aquests a més han d'escoltar a altres sectors. Si això falla, no importa, els enfortim o busquem altres, sempre de comú acord. De què dialoguen? De tot el que sigui necessari per generar confiança i fins a trobar espais comuns. Hi participen els interlocutors que decideixin les parts. Pel temps que sigui necessari i en un espai acordat mútuament. Mentrestant el Govern exerceix les seves funcions d'estat i resol les necessitats del poble, l'oposició fa la seva, avalua la gestió.

En aquest sentit altres actors poden donar la seva contribució i sempre aferrats a la Constitució ia la justícia. Una Assemblea complint el seu paper, un CNE imparcial, un TSJ ajustat als principis jurídics i unes Forces Armades no bel·ligerants.

Dos punts de partida per generar confiança. És viable el procés del Revocatori (2016) i l'altre que la renúncia és una decisió personal del president. A l'agenda dels presos polítics, drets humans, l'economia i tants altres que ens guiïn de nou a la ruta democràtica. I si canvia el govern, el diàleg és igual de necessari.