A voltes amb el subjecte (classe o poble)

Aquests dies s'han publicat diversos textos sobre aquest important tema, entre ells sobre l'aportació d'EP Thompsony, en un altre pla, del propi Viçens Navarro. Valguin en aquests calors estiuenques uns comentaris ràpids. Per a mi aquests autors són una referència intel·lectual millor que altres corrents de pensament, rellevants entre gent progressista: socioliberal (Giddens), marxista-determinista (Althusser), culturalista (Touraine), o populista (Laclau). L'aspecte teòric i polític principal del moment actual és quin tipus i com es conforma el subjecte transformador de canvi progressiu, democràtic-igualitari. No ho sé, de seguir vivint Thompson, com hauria continuat la seva tasca analítica sobre aquestes noves realitats del conflicte social i polític; alguns dels seus criteris interpretatius em semblen fonamentals. D'altra banda, en general, estic d'acord amb V. Navarro.

Per la meva part, modestament, he pretès contribuir a aquest debat amb l'anàlisi de l'impacte de la crisi i l'austeritat en les capes populars, l'experiència cívica del conflicte social a Espanya i els conceptes de resistència cívica, ciutadania activa, moviment popular progressista i corrent social indignada per interpretar aquest procés de canvi social i polític, fins arribar al fenomen (Units) Podem com a expressió del canvi polític-electoral-institucional. Això m'ha portat a explicar els límits i insuficiències de les teories convencionals sobre els moviments socials, els determinismes (economicista i institucionalista) i el discurs populista. En total, des del 2008, amb el començament de la crisi i la indignació cívica, he publicat set llibres; els últims 'Moviment popular i canvi polític' i 'La democràcia social avui'. En camí va una altra contribució a un llibre col·lectiu (amb altres autors, entre ells, Santiago Alba), sobre la construcció del subjecte -classe o poble- en aquest segle XXI.

Doncs bé, el fil conductor és aquest anàlisi històrica-relacional de la conformació del subjecte de canvi a Espanya (en el marc del sud d'Europa i la UE), de l'actitud i les capacitats transformadores de les forces socials i polítiques en presència. En la seva definició com a subjecte col·lectiu introdueixo dos elements clau de la recent experiència popular i les seves demandes: democratització i caràcter social o igualitari. Pretenc superar així l'ambigüitat del populisme, realçant el caràcter substantiu 'progressiu' del subjecte compromès amb el canvi. Dit d'una altra manera (i és precisament un dels -escasos- punts febles de l'article sobre la classe treballadora de V. Navarro i alguns analistes), cal no confondre 'gent treballadora' des del punt de vista sociodemogràfic o d'estatus econòmic i subjecte sociopolític (classe o poble), com a actor en un determinat context i significat. Cal rebutjar el mecanicisme i l'idealisme; el principal, com deia Thompson, és la seva 'existència', el seu comportament, la seva experiència i la seva orientació; en aquest cas, necessàriament democràtic i més, sense subsumir en l'anterior, el igualitari. O sigui, l'objectiu de la igualtat social (no només jurídica, nacional o dels drets civils) té un estatus i una autonomia similar a la democratització (inclòs el tema de la plurinacionalitat), i no es deriva d'aquesta (encara que sigui radical ), com pretén el populisme, que sobrevalora la 'lògica' política de la polarització i infravalora els valors i interessos de la igualtat, la llibertat o la solidaritat.

Per tant, 'treballadors i treballadores' (assalariats, precaris, aturats, inactius subordinats o classes mitjanes, etc.), poden (de fet porten més de dos segles) donar suport a la dreta, al centre, a les esquerres, el feixisme o populismes i nacionalismes diversos i antagònics. No hi ha hagut històricament ni hi ha una posició homogènia de 'classe' o de 'poble', ni una hegemonia total (excepte en els somnis de l'etnopopulismo xenòfob o el marxisme soviètic antipluralista). Cal superar l'essencialisme o el determinisme però també l'idealisme discursiu, i reconèixer la pluralitat existent de conflictes i legitimacions.

L'objectiu, des d'una posició ètica emancipadora, és, doncs, conformar un subjecte col·lectiu progressiu, democràtic-igualitari, amb una àmplia base popular i partint de les seves condicions materials, les seves demandes, la seva cultura, la seva articulació associativa, política i institucional i la seva experiència sociopolítica. El cicle llarg (crisi, indignació, protesta social i nova representació politicoinstitucional) sembla que ha tocat (quasi) sostre. Comença un altre cicle que cal saber interpretar i combinar aquests recursos i dinàmiques. Juntament amb més democràcia l'altra pota és millorar la situació real de la gent: acabar amb l'austeritat, avançar en una democràcia social i econòmica i promoure una Europa més solidària. I, al mateix temps, ampliar les bases socials de suport a aquest projecte transformador, enfortir l'activació i la participació popular i cohesionar la seva representació social i política. És a dir, donar un nou pas en la conformació del subjecte de canvi, amb una perspectiva a mig termini.

El 26-J ens ha proporcionat una nova realitat dels equilibris de forces, ha deixat al descobert deficiències analítiques, polítiques i teòriques, i és necessària l'adequació del projecte de canvi. No és un debat només teòric sinó, sobretot, estratègic i polític, i afecta la legitimitat de les diferents elits associatives. En això estem.

Bona reflexió aquest estiu!