Diplomàcia bobalicona

Quan un país s'entesta a convertir les relacions amb altres estats en una confrontació permanent podem parlar d'una diplomàcia que deixa pocs fruits i més desgasta les possibilitats de crear ponts sòlids que es converteixin en beneficis concrets tant per al govern que l'exerceix com pels propis pobles.

Els insults que escoltem la setmana passada dirigits als presidents del Perú i d'Argentina i les amenaces al nou inquilí de la Casa Blanca són una mostra de la poca sindèresi diplomàtica que s'exerceix des de les principals vocerías internacionals de República. Va ser precisament el mentor de l'actual "nomenclatura" oficialista qui va col·locar en els escenaris internacionals aquest tipus d'expedient.

Recordant "l'olor de sofre" a l'ONU, els insults a Bush, a Uribe, Aznar i a Vicente Fox, entre d'altres. La creença que la teoria del caos i la confrontació dóna rèdits en la diplomàcia és un error.

Veneçuela avui s'aïlla del món democràtic no només pel dèficit en el respecte als drets humans i per la seva obstinació a treure el país del concert de les nacions modernes, sinó especialment per la altisonància discursiva en matèria de política exterior que amb el conte de que a "Veneçuela es respecta" han aconseguit més que admiració, rebuig i desconfiança per la manera errònia de comportar-se davant la comunitat internacional.

D'altra banda, ens estem acostumant a les paraules altisonants, els qualificatius despectius i els insults que han substituït al llenguatge formal i mesurat que ha de caracteritzar l'exercici de la diplomàcia, sobretot a Amèrica Llatina, el que debilita les bones relacions entre els països del continent.