Tabarnia: entre innocentada i regal de Reis

El 4 d'agost de 2014 Expansió va publicar un article ( "El funest llegat polític de Jordi Pujol") en el qual sostenia que el major assoliment polític del defraudador confés en els 23 anys en què va romandre al capdavant del govern de la Generalitat va ser precisament aconseguir que els partits d'esquerra a Catalunya assumissin com una cosa natural i fins progressista la ideologia nacionalista, i acabessin concedint al fet diferencial català i als interessos particulars dels 'catalans' primacia sobre les nocions igualitàries de ciutadania i interès general consagrades en la Constitució de 1978 . en altres paraules, Pujol va aconseguir que l'esquerra catalana acabés donant prioritat en els seus programes als interessos locals o de 'país', i relegués a un segon pla les polítiques en marcs territorials més amplis, com Espanya i la UE.

El desarmament ideològic de l'esquerra davant el nacionalisme es va accelerar paradoxalment després de les eleccions de 2003, quan el govern tripartit va assumir com a tasca pròpia impulsar la segregació de Catalunya de la resta d'Espanya, cosa que ni tan sols Pujol s'havia atrevit a plantejar en 23 anys. Encara camuflat sota l'aparença d'avançar polítiques socials, el plantejament era en el millor dels casos profundament conservador, en pretendre millorar el benestar dels catalans imposant límits territorials a la solidaritat interpersonal en l'àmbit fiscal i aixecant barreres lingüístiques per segregar el mercat laboral . Políticament, representava el triomf del particularisme enfront del universalisme i ens retrotreia a una concepció d'Espanya suma de compartiments pràcticament estancs, més pròpia dels segles XVII i XVIII que dels Estats moderns sustentats en la noció de ciutadania i els ideals de llibertat, igualtat i fraternitat.

PAS A PAS

No va ser casualitat que tots els partits que van aglutinar a militants socialistes i comunistes (PSC, ICV-EUiA) a Catalunya i van succeir a Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya al capdavant del govern de la Generalitat el 2003 incloguessin també en les seves sigles la lletra 'C' de Catalunya que marcava amb tota claredat els límits territorials dels seus anhels i aspiracions. Tampoc que el govern tripartit que van formar al costat d'ERC aprovés la Proposta de Reforma de l'Estatut de Catalunya al setembre de 2005, un text que proclamava el 'poble' català subjecte sobirà en base, no a la Constitució de 1978, sinó a uns suposats drets històrics. Tal va ser la claudicació ideològica de socialistes, comunistes i republicans al nacionalisme endogàmic i excloent que alguns catalans es van veure gairebé obligats a constituir un nou partit polític el 2006, Ciutadans, amb el propòsit d'reivindica el concepte de ciutadania com a pedra angular d'una societat lliure i igualitària.

Sense pretensió de ser exhaustiu, aquí estan per il·lustrar aquesta rendició incondicional de l'esquerra al nacionalisme la virulenta reacció del govern de Montilla (2006-2010) als innocents decrets d'ensenyaments mínims -exigien dedicar tres hores a l'ensenyament de la llengua i literatura castellanes en els cicles de primària-, aprovats pel Govern de Zapatero al desembre de 2006 i mai aplicats a Catalunya, o l'indignat rebuig del President a la sentència del Tribunal Constitucional que retallava 14 articles de l'Estatut i la seva crida als catalans a sumar-se en la primera manifestació massiva organitzada pel propi govern de la Generalitat contra les institucions centrals de l'Estat al juliol de 2010. Aquí estan també la tutela exercida pels ajuntaments a les 'consultes per la independència' que van tenir lloc entre setembre 2009 i abril 2012 , amb suport explícit dels regidors del PSC, ERC i ICV-EUiA, la inclusió del 'dret a decidir r 'en els programes d'aquests tres partits en les eleccions de 2012. I aquí estan l'exigència del PSC de reformar la Constitució per blindar les actuals competències o la seva insistència en què l'Agència Tributària de Catalunya recapti tots els impostos meritats a Catalunya i el model de finançament respecti el principi d'ordinalitat.

PREN DEL FLASCÓ!

Després de tants anys d'intoxicació, la confusió creada tant entre la 'intel·ligència' catalana com a peu de carrer és enorme. En el més pur estil franquista, la 'esquerra' nacionalitzada va assumir l'exclusió del castellà com a llengua vehicular a l'escola catalana i els mitjans de comunicació públics i va impulsar multes als que desatenguessin l'obligació de retolar en català els seus negocis. Va pretendre, així mateix, fer passar per federalisme el que en realitat era a la Proposta de Reforma de l'Estatut de 2005 una vaga confederació de 'pobles' lliurement associats, i va acabar incorporant el 'dret a decidir' o fins i tot el 'dret a l'autodeterminació' en els seus programes electorals. I va utilitzar injustament els sempre discutibles saldos de les balances fiscals de Catalunya amb l'Administració Pública Central per exigir millores en el finançament de Catalunya i traslladar als catalans la falsa noció que estaven sent espoliats pel mateix Felip V ressuscitat.

Inconsistències que han passat a formar part del patrimoni indiscutible d'una esquerra nacionalista i nacionalitzadora i han propiciat, a més del naixement de Ciutadans, una iniciativa per segregar les zones més populoses de les províncies de Barcelona i Tarragona i constituir la 'comunitat autònoma' de Tabarnia . Si Catalunya com a subjecte de drets històrics té 'dret a decidir', el mateix podria dir-se de la majoria de comtats o marquesats que van acabar conformant el seu territori. Si Catalunya té dret a recaptar els impostos aquí meritats, el mateix privilegi podrien reclamar altres 'territoris històrics'. Si l'existència d'un dèficit fiscal de Catalunya amb l'Administració Central, faculta el Govern de la Generalitat a exigir un millor finançament, el mateix podrien demanar les províncies o comarques que aporten més del que reben a la Generalitat. I si el model de finançament autonòmic ha de satisfer el principi d'ordinalitat, no hi ha cap raó per no aplicar aquest mateix criteri als territoris de Catalunya.

Aplicant la lògica secessionista, qualsevol subconjunt de ciutadans residents en un territori històric de Catalunya podria reclamar el 'dret' a decidir i a recaptar els impostos allà meritats, o limitar que es transfereixin a la resta de catalans. Ningú pot estranyar-se que l'invent hagi causat perplexitat en el món secessionista, acostumat a apel·lar al 'dret a decidir' i a reclamar consultes només en aquelles circumscripcions on anticipen poden obtenir majoria, o exigir l'aplicació d'un o altre principi distributiu només quan beneficia a Catalunya. Ara s'han vist obligats a beure la seva pròpia medicina. Tampoc ha estat cap sorpresa que els que han acollit amb més fervor la iniciativa de constituir la comunitat de Tabarnia no hagin estat els constitucionalistes, com alguns han apuntat erròniament, sinó persones i associacions que fins abans d'ahir demanaven a l'Estat que recuperés les competències cedides a la Generalitat i fins que eliminés les autonomies.

Al marge del disbarat que suposa atribuir 'dret a decidir' a qualsevol minoria que pugui resultar majoritària en una part d'un Estat, comunitat o regió autònoma, i les gairebé insuperables dificultats, legals i pràctiques, que comporta segregar una part de Catalunya, la popularitat aconseguida per Tabarnia a les xarxes socials brinda l'oportunitat d'articular una associació constitucionalista arrelada en els municipis capaç d'actuar com a contrapunt de l'ANC i Òmnium. Per la resta, la tasca dels constitucionalistes és exigir al Govern d'Espanya i a Les Corts que es prenguin seriosament l'article 139 de la Constitució, segons el qual "els espanyols tenen els mateixos drets i obligacions en qualsevol part del territori espanyol". De moment, a Catalunya no és així.