La prostitució autodeterminada

Fent gala d'amarga ironia, deia en una xerrada recent l'antropòloga feminista Silvia Carrasco que a cap comunitat autònoma estaven tan desenvolupades lleis i directrius trans com a Euskadi i Catalunya. “Aquí ho autodeterminem tot, des del sexe fins a la nació” . Fidel a aquesta filosofia, el Parlament acaba de reivindicar l?autodeterminació de la prostitució.

Poca gent segueix els seus debats tediosos. Seria difícil fer de “Canal Parlament” una plataforma de pagament. Tot i això, val la pena visionar la sessió plenària del 7 de juliol passat, on es discutia una moció de C's sobre “els drets de les treballadores sexuals” . La moció va concretar un ampli acord amb els partits independentistes i els comuns. Només la veu de la diputada socialista Gemma Lienas es va alçar, solidària amb les dones en situació de prostitució, contra un enfocament neoliberal en què prevalen els interessos dels proxenetes i els privilegis dels puters. Al capdavall, explicava l'escriptora feminista, “es tracta de decidir a quina mena de societat aspirem. Volem una societat on hi hagi una reserva de dones disponibles per als capricis dels homes, per als seus ritus de masculinitat, perquè puguin exercir-hi actes violents?”. Només en aparença la pregunta va quedar sense resposta.

Els homes vam ser els grans absents del debat. I això ho diu tot. La prostitució sempre ha estat un comerç entre homes; un comerç on uns homes sotmeten o condicionen dones, i les posen a disposició dels apetits sexuals d'altres homes. Però a l'hemicicle només es va parlar de dones, de dones que exerceixen un “treball sexual” i ho fan lliurement. La postmodernitat, tan disruptiva, no ha fet sinó remoure terminològicament allò de “l'ofici més antic del món”. És a dir, el discurs patriarcal de tota la vida. Parlar de “treball sexual” és una manera d'amagar la violència, la degradació física i psicològica, la destrucció de l'autoestima, que suposa la prostitució per a les dones que s'hi veuen immerses. I això no és opinable: infinitat d'estudis i informes, començant pels de la mateixa OMS, ho certifiquen. Però aquesta accepció comporta també la càrrega de la responsabilitat: són les dones prostituïdes les que s'han de fer càrrec de la seva prostitució. Els agradi més o menys, aquesta és l'opció laboral que van escollir, oi?

De fet, no és pertinent plantejar la qüestió de la llibertat quan parlem de prostitució. L'edat mitjana d'entrada en aquest món és inferior als 14 anys. Pobresa, racisme, masclisme, continuum de violències… Els factors socials i culturals que convergeixen en la prostitució buiden completament de sentit la noció de lliure consentiment. Es fa difícil creure que persones que es diuen demòcrates i fins i tot d'esquerres no puguin comprendre una cosa tan elemental. Gemma Lienas va recordar en la seva al·locució els noms de Rosa Luxemburg , Alexandra Kollontai , Federica Montseny , Emma Goldman , les “Dones lliures” de CNT… Totes les tradicions del moviment obrer i del feminisme històric van ser sempre abolicionistes. Per a l'esquerra conscient, la dona prostituïda era Fantine de “Los Miserables” , la més desvalguda de les filles de la nostra classe. Va haver de triomfar la idolatria del mercat perquè l'infern que viuen milions de Fantine fos categoritzat com una vida laboral homologable.

Les persones, homes o dones, que “pensen” la prostitució com una feina ho fan perquè es creuen a bon resguard d'aquest destí. No s'imaginen a si mateixes – ni a les seves filles – fent fel·lacions a preu fet, ni suportant pràctiques sexuals aberrants a mans de tipus violents o de dubtosa higiene. La prostitució és una feina… per a altres. I aquestes acostumen a ser dones pobres i fenotípicament “exòtiques” . Malament que els malgrat algunes representants de l'esquerra més progre, la idea del “treball sexual” està tenyida de racisme i de classisme. Aquestes diputades s'indignarien –amb tota raó– si un home els preguntés quant li cobrarien per un servei sexual. No obstant, no els sembla degradant ni ofensiu que fem aquesta pregunta a determinades dones, l'abús de les quals ja està tarifat. Afegim, doncs, la hipocresia al posat de superioritat. No es tracta de dignificar les dones prostituïdes anomenant-les “treballadores” , sinó de banalitzar una prostitució que mai no es voldria per a si.

La sessió parlamentària va comptar amb la presència a la llotja de convidats de representants del pretès “sindicat” ALTRES, que van ser efusivament saludades per la coalició del “treball sexual” . Les mateixes forces polítiques que les van convidar han vetat repetidament la presència de supervivents de la prostitució, com Amelia Tiganus o Alika Kinan . “Cal escoltar les prostitutes” . El mantra és conegut. Però no es vol sentir aquestes dones que descriuen la crua realitat dels bordells – “camps de concentració” , els anomenen–, sinó el relat reconfortant de la “puta feliç” . És el relat que promouen les indústries del sexe i que incansablement prodiga Conxa Borrell , a tal punt omnipresent a platós, parlaments, universitats i rodes de premsa que cal preguntar-se d'on treu temps per practicar l'ofici amb què jura fer-se.

Alika Kinan diu que, per experiència, ha arribat a la conclusió que els que defensen el “treball sexual” tenen algun interès ocult a la indústria proxeneta. No és, certament, el cas de les intervinents al Parlament . El sectarisme, la ignorància o la petulància petitburgesa expliquen la seva hostilitat a la tradició abolicionista i el seguidisme de les construccions neoliberals. Davant d'aquesta confusió ideològica, els propietaris i accionistes dels grans bordells de la Jonquera poden dormir tranquils. Les dones prostituïdes als seus locals, no. Molt parlar de “drets laborals” , però ningú ha estat capaç d'enunciar-ne ni un de sol. Que intentin redactar un conveni col·lectiu del ram de la prostitució! No seran capaços d'esbossar un paràgraf que no contingui una violació flagrant dels drets humans o del dret del treball. En termes estrictament sindicals, a la vista dels estralls que la prostitució suposa per a la salut de les dones, la seva pràctica hauria d'estar llisa i planament proscrita, com ho va ser al seu dia el treball infantil a les mines. Però, en cas d'algun grup parlamentari, parlem de coses particularment doloroses. Com ho recordava a les xarxes una bona amiga, veterana militant d'esquerres, el grup dels comuns compta a les seves files amb un antic secretari general de CCOO: podria explicar al seu portaveu què és un sindicat i en què consisteix la seva tasca.

En qualsevol cas, l'espectacle va resultar descoratjador. Però la realitat és molt tossuda. I, per sort per a l'esquerra, també el moviment feminista. La regulació de la prostitució responsabilitza les dones del seu propi destí. L'abolicionisme, per contra, assenyala la responsabilitat dels homes, que detenen una incontestable posició de domini a les nostres societats patriarcals. Per això combat el tràfic i la demanda que l'alimenta. Per això despenalitza totalment les dones, a qui s'obliga a brindar els mitjans necessaris perquè recomposin la seva autonomia vital. Deien algunes diputades que no s'hi pot caminar distribuint carnets de feministes. Cert. Es tracta d'acomodar-se malenconiosament a les servituds que imposa el capitalisme dels nostres dies... o d'optar pel progrés civilitzatori que marca la lluita per la igualtat.