L'hora de la claredat

Catalunya té un govern zombi. El debat de política general, que havia de mostrar la unitat i la capacitat d'iniciativa de l'executiu presidit per Pere Aragonés , no ha fet sinó certificar la mort clínica de la coalició entre ERC i Junts . La caòtica celebració de l'1-O, amb esbroncades a Carme Forcadell –ia quants líders han cridat a posar pau a les files independentistes–, per part dels exaltats seguidors de Puigdemont , torna impensable una volta enrere. El que hi ha ara és una batalla pel relat, per determinar qui va tenir la culpa del fracàs. Si la ruptura encara no s'ha fet oficial, és per la por de perdre prebendes i recursos per part dels qui abandonin el govern. I per un vertigen compartit davant la incertesa del dia després.

No té més interès especular sobre possibles girs argumentals, cosa que ens té acostumats la política catalana. La veritat és que hi ha cansament i absència de perspectives per part de l'independentisme. L'estratègia de tensió amb l'Estat no és més que una fanfarronada impotent, tovada per l'absolut “soviet carlista” de Waterloo. La via, més pragmàtica i realista, per la qual aposta ERC necessita allunyar-se d?aquesta sobreactuació. La coexistència entre les dues ànimes del sobiranisme ha esdevingut impossible. De fons, tenim una societat emocionalment dividida… i, alhora, cansada i immersa en unes problemàtiques quotidianes – moltes vegades angoixants –, a anys llum de les conteses palatines entre els germans enemics.

D'alguna manera, la fórmula d'un govern ERC- Junts –amb el suport tortuós i efímer de la CUP– contenia una contradicció d'origen amb els resultats electorals. La “majoria independentista del 52%” sempre ha estat un miratge: ni corresponia a una sòlida base social, ni abrigava projectes compartits de gestió – en matèria de política fiscal, mediambiental o d'infraestructures –, ni cap full de ruta cap a la independència . Els pressupostos aprovats l'any passat van tirar endavant gràcies als comuns . De fet, les eleccions del 14-F van perfilar el desig ciutadà d'un canvi de rumb. El PSC va ser el partit més votat, empatat a escons amb ERC. Els republicans aconseguien finalment el sorpasso de l'espai convergent, fent bandera de la negociació amb el govern d'esquerres de Pedro Sánchez … i sent premiats per això. Si sumem els suports rebuts pels comuns al cabal de vots recollits per PSC i ERC, podem detectar que s'expressava així un corrent transversal, majoritari a la societat catalana, favorable a deixar enrere la confrontació de l'últim període, a reconduir les tensions per mitjà del diàleg ia ocupar-se del “govern de les coses” – un desig que les dificultats econòmiques i les amenaces desencadenades per la guerra d'Ucraïna han enfortit sens dubte. La pugna insomne per l?hegemonia ha prolongat fins avui la ficció d?un govern d?unitat independentista. Però la cosa ja no dóna més de si. És inútil perllongar la cerimònia de confusió. I, menys que ningú, hi hauria de contribuir l'esquerra.

Al debat de política general, Pere Aragonés es va treure de la màniga la proposta de portar a la taula de negociació amb el govern espanyol l'adopció d'una “Llei de Claredat” , similar a la canadenca, per establir les condicions d'un referèndum “ que fos reconegut i tingués efectes” . No li va faltar raó al sempre agut diputat del PP, Alejandro Fernández , quan va celebrar que, amb aquesta proposta, el president enterrés l'1-O i el seu suposat mandat, en la mesura que reclamava la celebració d'un referèndum de debò. La lectura més optimista – en política cal prendre's seriosament el que diuen els altres per poder discutir i avançar – seria aquesta: ERC busca una pista d'aterratge, observant a la dreta nacionalista pel retrovisor i mirant d'acomodar el discurs sobre l'autodeterminació de Catalunya a un pacte amb l?Estat espanyol. Però un feliç aterratge requereix una pista clar i ben senyalitzada. La bona disposició de l'esquerra hauria de comportar-la abalisar adequadament per evitar accidents.

En aquest sentit, crec que els comuns es van equivocar votant amb ERC una resolució favorable a la “via canadenca” – tombada pel Parlament . Perquè, més enllà de la implícita renúncia a la unilateralitat –cosa positiva–, sembra més confusió que claredat i no ajuda a decantar una perspectiva de retrobament. Més que una “pantalla passada” , aquesta seria una avorrida carta d'ajust. Demano perdó per endavant per citar-me a mi mateix. Invoco com a circumstància atenuant que allò que s'ha escrit sobre la “Llei de Claredat” , per haver-ho estat fa anys, posa en relleu que es tracta d'un recurs molt manat i una proposta sobradament rebatuda.

"La Llei de Claredat", aprovada la Cambra dels Comuns i el Senat federal l'any 2000, no va ser concebuda per facilitar cap referèndum d'autodeterminació al Quebec. Abans bé es tractava de dissuadir la província de “tornar a fer-ho”. El referèndum ja s'havia celebrat el 1995 i havia donat com a resultat una ajustada majoria contrària a la secessió. La llei es va elaborar després del pronunciament de la Cort Suprema. L'alt tribunal va considerar que la Constitució no admetia el dret d'autodeterminació ni la separació unilateral de cap territori. Però si la clara majoria d'una província es pronunciava a favor de la secessió, el govern federal hauria de negociar una solució… respectant la Carta Magna. És a dir, la Constitució seguiria plenament en vigor mentre els termes acordats no fossin discutits per totes les parts que s'havien dotat d'aquest marc de convivència. Així doncs, allò que feia la “Llei de Claredat” era fixar les condicions sota les quals el govern federal podria entaular converses susceptibles de concloure amb la separació d'un territori. I aquestes condicions eren molt estrictes: la pregunta del referèndum havia de ser inequívoca i la Cambra dels Comuns havia de validar-la; aquest mateix parlament tenia la potestat de determinar si la consulta havia decantat una majoria suficient per avalar una decisió de tal envergadura; i, només si era així, el govern podia iniciar les converses. Finalment, per ser efectiva, la secessió requeria l'aprovació prèvia d'una esmena constitucional.”

I, en aquest mateix article, publicat el juliol de 2019, concloïa: “ Tot i que una i una altra responen a estàndards democràtics, la Constitució Espanyola és diferent de la Constitució federal canadenca. Per molt que volgués, el govern espanyol no podria pactar una “Llei de Claredat” i portar-la al Congrés: els aspectes a què fa referència requeririen una reforma constitucional prèvia. La Constitució Espanyola, amb els seus exigents procediments de modificació, representa en si mateixa una “Llei de Claredat”. D'altra banda, arriba a la mateixa conclusió que la canadenca: en un Estat democràtic, la secessió d'una part no és ni ha de ser fàcil. No pot estar subjecta a la voluntat d'una majoria –potser efímera– que actuï ignorant els drets de tots aquells que es veurien afectats per la seva decisió.” No cal dir que aquella llei no va ser en absolut del gust dels independentistes quebequesos. Justament perquè no era un dispositiu per facilitar consultes, sinó per meditar-les molt… i fer tot el possible per estalviar-les. El debat no és teòric. Tenim experiències, pròpies i properes, que ens haurien d'haver vacunat contra la frivolitat en qüestions de tal transcendència. L'1-O va resultar tan divisori de la societat catalana com és impossible d'implementar. Ni tan sols l'independentisme, la part que el va promoure , és capaç de fer-ne una lectura compartida. El brexit ha portat la Gran Bretanya a una situació tremendament complicada, precipitant-ne la decadència. Com assenyalava l'escriptor Jordi Amat en una entrevista recent, aquelles preguntes dirigides a la ciutadania que acaben inquirint sobre una identitat no poden ser respostes racionalment, ni processades en termes polítics. Fracturen les nacions i les condueixen a un atzucac, a la frustració i el declivi. El populisme es maneja bé en la polarització i el plebiscit; la democràcia necessita assentar-se a la deliberació, la intermediació i el pacte.

L'esquerra en conjunt hauria de fer pedagogia sobre això. El diàleg necessari amb l'independentisme que es mostri disposat a entaular-lo – i, per tant, l'acostament entre sectors de la societat catalana que encara recelen els uns dels altres – no es produiran donant corda a il·lusions caduques, sinó consolidant el terreny on l'aproximació és possible. Com sempre, el curt termini de la política ho complica tot. Hi ha pressupostos per aprovar a Madrid ia Barcelona… i eleccions municipals a la vista. Si es consumís la sortida de Junts del govern català, afegir a aquest panorama una nova contesa autonòmica no seria la millor de les opcions. Però, d'una manera o altra, Aragonés no podria continuar governant sense establir un pacte amb l'esquerra, i de manera indefugible amb el PSC. Qualsevol que fos l'abast d'aquest acord - circumscrit als pressupostos o estès a altres àrees de possible consens en la governança del país -, només el fet que es produís trencaria el “cordó sanitari” establert al voltant del primer partit de Catalunya. Encara més: reordenaria el debat al voltant d'un eix de polítiques públiques, allunyat de l'estèril i paralitzant confrontació identitària. Així doncs, es podria obrir pas un abordatge serè del desacord entre Espanya i Catalunya, del malestar per un reconeixement insuficient de la singularitat nacional, de la superació de les ferides del conflicte en el propi si de la societat catalana, potser l'elaboració d'un nou acord de convivència vàlid per a unes quantes generacions. En això hauria de centrar els seus esforços l'esquerra, i no ressuscitar velles serps d'estiu, encarnació de les vacil·lacions que encara subsisteixen a les files d'ERC.