Un nou contracte social per a Barcelona

Alea jacta est . Torno a la carretera. Fa tot just un parell de setmanes, aquesta idea no entrava en els meus plans per al 2023, que esperava dedicar a activitats associatives ia escriure en aquest bloc. Però heus aquí que Jaume Collboni , aspirant socialista a l'alcaldia de Barcelona, m'ha honrat amb la proposta que l'acompanyi a la seva candidatura. I he decidit acceptar-ho. No sense abans empassar-se saliva, és cert. Sóc conscient del que representa lluitar pel govern de la ciutat i espero estar a l'alçada de la confiança que s'hi diposita.

Provinc d'una tradició de l'esquerra que agrada cridar les coses pel nom. Collboni encarna un projecte socialdemòcrata per a Barcelona, un projecte progressista, adaptat als reptes dels nous temps. I crec que aquesta és justament la proposta, realista i alhora ambició transformadora, que avui convé a la ciutat.

La Barcelona que coneixem porta el segell indeleble dels moviments veïnals, que tant van contribuir a la conquesta de la democràcia, i dels governs progressistes que van recollir aquest impuls. Però, en les darreres dècades, l'aspecte de la ciutat també ha estat modelat pels vents de la globalització neoliberal. Una urbs com aquesta, cor palpitant d'una vasta regió metropolitana, només pot encarar el seu futur pensant una altra vegada el seu lloc al món. Ja fa anys que el somni d'una “globalització feliç” es va esfondrar sota els embats de la realitat. La recessió desencadenada per la crisi financera del 2008, la pandèmia recent, l'emergència climàtica, ara la guerra a Ucraïna i l'espiral inflacionista que l'acompanya… han deixat ferides profundes en termes de desigualtat social. En primer lloc, als barris on es concentren les rendes més baixes. Creixen les tensions geoestratègiques, l'horitzó de les nostres societats s'omple d'incertesa.

No obstant això, un parell o tres de coses, si més no, podem afirmar sense por d'equivocar-nos. Comencem a assistir a una mena de “regionalització de l'economia global”. Les cadenes de valor que feien la volta al món, deslocalitzant la producció a la recerca de ràpids beneficis corporatius, s'han tornat insostenibles. Per imperatius polítics, però igualment econòmics, mediambientals i socials, es manifestarà una forta tendència a la reindustrialització i al retorn a circuits de més proximitat. Barcelona s'ha de reubicar en aquest context. A l'etapa anterior, l'economia es va tornar acusadament terciària. És urgent atraure i promoure nous sectors productius –i modernitzar-ne d'altres–, que podem imaginar vinculats a les noves tecnologies, la indústria biomèdica oa la transició energètica. Es tracta d'aportar valor afegit, feines ben remunerades i, sobretot, diversitat i resiliència davant dels previsibles vaivens de l'economia mundial. L'atractiu turístic de la ciutat mediterrània s'ha de combinar amb la puixança duna urbs industrial innovadora, connectada amb els centres més dinàmics del planeta. Barcelona no només ha d'acollir grans esdeveniments culturals i corporatius, sinó també prendre-hi impuls per teixir la seva pròpia xarxa d'empreses i serveis. Debats com el de l'ampliació de l'aeroport –una operació sens dubte complexa, ja que s'ha d'ajustar a les directives europees sobre la preservació dels entorns naturals– es tornen moltes vegades enverinats i poc productius, en la mesura que perden de vista aquesta dimensió . És a dir, la necessitat d'imprimir un gir decidit al rumb econòmic de la ciutat, traient el millor partit del potencial que atresora, a fi d'evitar-ne l'estancament o el declivi.

Però, en segon lloc -i això és definitori d'un projecte progressista-, aquest enfocament no tindria viabilitat i sentit si no se sostingués sobre l'establiment d' un nou pacte social a la ciutat . L'anterior té moltes fissures visibles. Les polítiques del govern de coalició de Pedro Sánchez – ERTE, salari mínim, increment de pensions, reforma laboral… – han atenuat els impactes de les crisis provocades per la pandèmia i la guerra. L'acció dels dos darrers governs municipals, des del Pla de Barris a les polítiques socials i d'habitatge, hi ha contribuït igualment. No obstant, ens enfrontem a corrents de fons molt poderosos. El deteriorament de l'Estat del benestar i els serveis públics durant els anys d'austeritat trigarà a solucionar-se. La diferència d'esperança de vida, deguda a determinants socials, entre els barris més rics i els més pobres de la ciutat persisteix tossudament. No per casualitat, durant la pandèmia, les pitjors xifres de contagi es van donar en aquells barris la població dels quals, àmpliament dedicada a activitats essencials, no podia teletreballar. Les borses de pobresa s'enquisten i afecten de manera especialment dramàtica la infància. Els llocs de treball pitjor remunerats recauen sobre les dones. La solitud plana sobre moltes persones grans. I l'accés a un habitatge digne continua sent missió impossible per a la joventut. La ciutat, els carrers de la qual esdevenen la llar dels que no en tenen cap, expulsa extramurs a un nombre creixent de famílies necessitades. Aquest rostre d?injustícia és també el de Barcelona.

Però una ciutat fracturada no pot tirar endavant. És urgent recosir-la mitjançant un sobreesforç en les polítiques municipals. El Pla de Barris – iniciativa al seu dia del tripartit d'esquerres i avui només implementat a Barcelona – ha intervingut a 23 barris, amb actuacions destinades a generar vida comunitària, combatre la precarietat o generar oportunitats. Caldrà passar a una escala superior: en inversió pressupostària, mobilització del teixit associatiu i també pel que fa a la cooperació amb els ajuntaments limítrofs i amb l'administració autonòmica, que fins ara s'ha desentès del tema. Tampoc no és possible acontentar-se amb el que s'ha fet en matèria d'habitatge públic de lloguer, per més que la comparació amb el nimi esforç de la Generalitat – ocupada durant aquests darrers anys en altres menesters – hauria d'avergonyir els llogaters de l'altra banda de la Plaça de Sant Jaume. Cap normativa reguladora dels lloguers – sens dubte necessària – no arribarà a embridar efectivament el mercat de l'habitatge, si les administracions públiques no proveeixen i promouen un parc molt més ampli. I també caldrà redoblar esforços i donar un tractament metropolità a un problema que la capital comparteix amb els municipis del seu entorn. En aquest sentit, com en molts altres àmbits, la candidatura de Jaume Collboni aporta una garantia de complicitat amb les alcaldesses i els alcaldes socialistes de l'àrea metropolitana.

Finalment, aquest canvi de rasant requereix un nou lideratge a l'alcaldia . Sincerament, crec que no són de rebut els improperis, ni els balanços catastrofistes de la seva gestió que rep l'actual alcaldessa de Barcelona. El 2015, Ada Colau va fer possible un relleu progressista al capdavant de la ciutat, recollint un ampli descontent veïnal contra el govern de Xavier Trias , l'actuació del qual havia tingut un marcat biaix favorable a la visió i prioritats de les classes més acomodades. I, el 2019, el nou mandat de Colau va tancar el pas a una eventual alcaldia independentista en un moment crític, quan el judici als líders del “procés” amenaçava d'inflamar els carrers de la ciutat. Tots dos moments haurien de ser presents a la memòria de la gent. Permeten veure fins a quin punt seria poc assenyat transformar queixes o malestars ciutadans en un suport a Trias : tant pel caràcter conservador i socialment immobilista de la seva candidatura, com pel fet que – per molta bonhomia i seny que tracti d'exhibir – és el home ungit per Puigdemont i ostatge en última instància d'uns càlculs polítics que tenen poc a veure amb els interessos de Barcelona. La ciutat i el conjunt de la societat catalana han viscut anys estressants. És hora d'atendre el govern de les coses .

En aquelles dues ocasions també, Jaume Collboni i el PSC van fer gala de responsabilitat, facilitant la governabilitat de Barcelona i aportant una maduresa política i experiència que, lògicament, una formació de nou encuny com els comuns encara no havia pogut acumular. Una maduresa que va ser particularment decisiva després de les darreres eleccions, quan Barcelona a Comú va vacil·lar a l'hora d'assumir la vara de comandament de la ciutat, que va aconseguir gràcies als vots de Manuel Valls .

Però tot això pertany al passat. Ara cal encarar una nova etapa. I això requereix llegir correctament el moment històric. Tenir capacitat per federar voluntats en comptes de polaritzar. Desplegar projectes que apel·lin a la creativitat ia l'orgull de la ciutat. I requereix un compromís ferm amb la justícia social i mediambiental i amb l'equitat de gènere. En definitiva, un renovat contracte social amb la ciutat i els seus barris . La ciutat és cosmopolita i el seu futur el construiran també gent vinguda de tot arreu del món, que hem de saber acollir, igualar en drets i fer els nostres conciutadans. El desafiament és enorme quan els populismes i els replegaments nacionals soscaven les democràcies liberals. Crec que, ara com ara, aquesta candidatura, a la qual em sumo, és la que té la visió més clara de tota aquesta complexitat i les qualitats necessàries per liderar la transformació de Barcelona a l'actual cruïlla.