Només els “traïdors” signaran la pau

La que ha embolicat Pedro Sánchez s'ha pronunciat a favor del reconeixement d'un Estat palestí. “Suport al terrorisme”, vocifera l'extremista Netanyahu –que governa amb l'extrema dreta més fanàtica. “Ocurrència irresponsable”, diu el PP. Però és viable un Estat palestí? El laborista Shlomo Ben Ami, antic ambaixador d'Israel que va consagrar la seva vida a la pau fundada en aquest objectiu, ho creu condemnat per la història: es van malmetre les oportunitats i els extremistes d'un i altre bàndol van acabar imposant-se. Dècades d'ocupació van desesperar Palestina i van corrompre la democràcia israeliana. L'ANP ha perdut tot prestigi. El terrorisme de Hamàs és l'udol nihilista de l'odi total. Potser té raó Ben Ami.

Costa imaginar ara una solució, impensable, sense connexió terrestre entre Gaza i Cisjordània, sense desmuntar l'eixam de carreteres i assentaments de colons ultres, sense resoldre d'alguna manera la qüestió de Jerusalem i dels refugiats… I tot això sembla un somieig a mitjà de la barbàrie de la guerra i els dolls de ressentiment desbordat. I, tanmateix… no hi haurà seguretat per a Israel sense esperança per a Palestina. El valor de les paraules de Sánchez és la d'una crida. La crida a futurs lideratges.

En ressorgir d'una esquerra israeliana, avui arraconada enmig del fragor patriòtic de la guerra després de la matança de jueus més gran des de la Shoah. La recomposició d'una adreça Palestina laica i disposada a conviure amb Israel. La pau la signen els “traïdors”. Com Rabin, que va pagar amb la seva vida intentar-ho. Aquells “traïdors” que gosen dir al seu poble que no hi haurà victòria total, sinó compromís raonable. O un llegat de guerra per a les properes generacions.

Aquesta veritat és el valent posicionament de Pedro Sánchez. Que udolin els llops. Mai la nit és tan freda ni fosca com en el precís instant en què trencarà l'alba.