Fer història… o dissertar

Pel que fa a l'amnistia, l'estratègia del PP és inapel·lable. Es tracta d'anar a degollament. Tot s'hi val contra el feló Sànchez i el seu govern il·legítim. Cal generar una atmosfera de màxima tensió, utilitzar altaveus mediàtics i ressorts als aparells de l'Estat, sembrar ira en l'opinió pública, coagular pors, greuges i descontents… Deshumanització de l'adversari, convertit en enemic mortal. No hi ha matisos. El Bé contra el Mal. És l'anti política, desestabilitzadora de la democràcia, consagrada per Trump i tota una onada de líders nacional-populistes.

Feijoo s'ha abonat a la radicalitat, competint amb Ayuso i Abascal en una autèntica subhasta d'improperis, a un pas de la justificació – o de la incitació a la violència. Fins i tot el president del PP europeu s'apunta a la cridòria – Qui li haurà donat vela en aquest enterrament? -, afirmant que l'amnistia posaria en perill els fons destinats a Espanya. Ni més ni menys! Sens dubte estem davant l'expressió nacional d'una poderosa tendència mundial que brolla de la crisi de la globalització i de l'emergència d'un capitalisme desbocat que tempteja, a través del fenomen populista, buidar les democràcies de substància liberal i convertir-les en una closca electiva que abrigi lideratges autoritaris. Per això, les emocions, en ebullició, han d'anul·lar la raó política. En això hi som. Perquè és el PP – i no l'amnistia – qui tensiona Espanya, atiant vells prejudicis. Torna la guerra de la demoscòpia per aconseguir que la gent cregui que està majoritàriament sulfurada contra el govern. Ningú no ha proposat un pla millor que l'amnistia. Però l'objectiu és que la ciutadania, atordida, es pronunciï –i arribat el moment, voti– a favor del conflicte i el desordre. Que ja vindran el PP i Vox a imposar les seves polítiques regressives ia repartir llenya si cal. És del tot impossible predir fins on aniran les coses. Encara que aquí no ha arribat la sang al riu, hi ha en aquesta estratègia de desbordament – les hosts de Trump, recordem-ho, van assaltar el Capitoli – un inconfusible tuf protofeixista.

En aquestes circumstàncies, criden l'atenció alguns retrets dirigits al PSOE des de grans capçaleres: “És que els polítics –tots igual? – s'insulten i embarren les institucions… I, és clar, el carrer s'enfada”. Però “no tots són iguals”. Ni la dreta ha iniciat un cavallerós duel amb floret. Estem en un altre registre. I si bé l'esquerra no hauria de caure en provocacions, tampoc no pot perdre de vista el que hi ha en joc: la convivència entre els pobles d'Espanya, les possibilitats de nous avenços socials… I el mateix aspecte de la democràcia.

En primer lloc, hi deu haver amnistia perquè ara n'hi pot haver. El “procés” ha evidenciat el seu viatge enlloc. Va xocar amb l'Estat i va fracturar la societat catalana, les dues meitats de la qual s'han de retrobar per no seguir malaguanyant oportunitats. El fenomen populista català va acabar en fracàs. Hi haurà escarafalls i ensurts. Però és hora de restanyar ferides, seguint el camí emprès amb els indults. Què hi ha amnistia perquè calia compondre una majoria per a la investidura? I què? Això és circumstancial, no altera el fons de la qüestió. Si no s'haguessin requerit els vots de Puigdemont, el camí, a seguir potser menys abrupte, no podia tenir cap altre destí. Perquè l'amnistia obre un debat territorial postergat, amb possibilitats d'avançar cap a un horitzó federal, profitós per a totes les comunitats. No hi haurà independències, ni probablement cap altre tipus de consultes que no siguin per ratificar reconeixements simbòlics – i no per això menys importants – i acords raonables i treballats. Això seria un canvi històric, una mica colossal per a Espanya i per a Europa.

Des de la moció de censura contra Rajoy fins a la seva intervenció al conflicte Israel-Palestina, passant per la formació d'un govern de coalició i la gestió dels impactes de guerres i pandèmia, Pedro Sànchez ha demostrat ser un dirigent audaç i resolt en els moments crítics. Ara ho prova una vegada més. No, no és idealitzar cap lideratge. Sànchez és fill de la seva època, sens dubte més avesat al regat curt, a la tàctica, que als debats i visions estratègiques. Però les seves decisions enèrgiques estan fent història.

No sé si, juntament amb el “Manual de Resistència”, hi ha a les prestatgeries de Pedro Sànchez algun llibre de Trotski. Quan la República espanyola es dessagnava davant del feixisme i la guerra ja era imminent, el vell revolucionari entreveia un renaixement del socialisme a Europa i la rebel·lió de les colònies després del cataclisme mundial. Vencerem? L'única resposta és: què cal fer per vèncer?”. Com guanyar a l'opinió la batalla de l'amnistia? Audàcia i veritat. No hi ha cap altre camí. Hi ha un líder disposat a recórrer-ho. Hem d'acompanyar-lo. Hi ha molts comentaristes dels esdeveniments, però poca gent resolta fer bascular la història en el moment precís. És hora de prendre partit.