Excés d'història

Com anomenar el martiri que està patint Gaza? Cal recórrer al dret internacional per designar la matança indiscriminada de civils, les destruccions sistemàtiques o el desplaçament forçós de centenars de milers de persones? Més enllà del rigor o l'emoció que impregnin les paraules, els qui de debò vulguin treballar, no només en favor d'un alto el foc immediat, sinó d'una perspectiva de pau al Pròxim Orient, hauran de mirar d'entendre les raons de la tragèdia.

L'acció devastadora de l'exèrcit israelià no és una venjança cega després de la cruenta incursió de Hamàs del 7 d'octubre passat. La destrucció sistemàtica d'infraestructures, habitatges, hospitals, mesquites i escoles –comportant la mort de milers d'éssers indefensos– respon a una doctrina militar, establerta per Israel a partir de la guerra del Líban del 2006. És l'anomenada “doctrina Dahiya”, del nom del barri xiïta de Beirut arrasat per l'aviació israeliana. Consisteix a considerar que, en l'enfrontament d'un exèrcit convencional amb una milícia o una guerrilla com la de Hezbol·lah, la població a partir de la qual aquesta opera ha de ser castigada “de manera desproporcionada”. Es tracta de transmetre el missatge que qualsevol atac contra Israel serà respost amb un diluvi de foc, amb la pretensió que la població, sotmesa a un càstig tan brutal, es regiri contra els que van prendre les armes. El general a la reserva Gadi Eizenkot , avui incorporat al directori militar que condueix les operacions a Gaza, és el pare d'aquesta doctrina, aplicada amb un rigor inusitat davant dels ulls atònits del món.

Per descomptat, és més que dubtós que una barbaritat com aquesta aconsegueixi els resultats que diu perseguir. Una enquesta recent indica que, després de l'inici de l'ofensiva a Gaza i el seguici d'horrors, el suport a Hamàs als territoris ocupats ha pujat fins al 70%. Per moltes baixes que Tsahal li infligeixi, Hamàs no serà eliminat així. El que es perfila és més aviat un altre objectiu –o altres objectius– per part de la dreta i l'extrema dreta que governen Israel: una mena de “segona Nakba” , que els més extremistes voldrien definitiva. Els plans encara semblen confusos. Probablement, Netanyahu pretengui comprimir la població gazatí al sud de la Franja -a falta de poder expulsar-la en massa a Egipte-, reservant-se el control d'una àmplia zona de seguretat. (Al capdavall, una manera de fer créixer el patiment del poble palestí, sumint-lo en la desesperança, preludi de nous episodis de violència). Però no falten tampoc els moviments de colons messiànics que somien amb “repoblar” Gaza, alhora que aprofiten el fragor de la contesa per continuar expandint-se a Cisjordània. El somni del “Gran Israel” , en definitiva.

Tot i això, un dels fets més cridaners per a l'opinió pública mundial és l'absència de contestació a aquesta campanya militar per part de la societat israeliana, com sí que n'hi va haver en guerres anteriors. Netanyahu és àmpliament contestat per moltes raons –els seus casos de corrupció, la seva deriva iliberal, la seva imprevisió del 7-O… És molt possible que no sobrevisqui al final de la guerra. I potser per això està intentant estendre-la al sud del Líban. Però, com diu el periodista de Haaretz Gedeón Levy , “aquesta és la primera guerra unànime d'Israel”. Ni tan sols des de l'esquerra, de manera significativa, se'n qüestiona la legitimitat. És cert que, ni la premsa, ni la televisió israeliana mostren les imatges esglaiadores que dia rere dia arriben fins a nosaltres. Tot i que els periodistes israelians no poden accedir a la Franja, en realitat, aquestes imatges no s'exhibeixen perquè no es vol fer-ho, ni ningú no les vol veure tampoc. I aquí hi ha alguna cosa més profunda que l'onada de patriotisme que succeeix a l'inici de qualsevol guerra, més que el resultat d'una atmosfera caldejada pels esdeveniments.

El 7-O va activar ressorts molt poderosos al si de la societat israeliana. Va treure a la superfície la congènita por existencial d'Israel. Per primera vegada, es produïa una massacre al seu territori. La comparació amb l'impacte causat pels atemptats de l'11-S als Estats Units es queda curta davant la commoció provocada per l'atac de Hamàs: de sobte, apareix que “l'Estat refugi” ja no és tal, no hi ha lloc segur al món per als jueus. La memòria secular de totes les persecucions i de la pròpia Shoah reverbera en un temor cerval que impel·leix a una acció desmesurada. Sobre aquest neguit, actua ara el pòsit enverinat de dècades d'ocupació –amb la corrupció consegüent dels valors democràtics argüits per Israel, la progressiva deshumanització de la població palestina i el creixement exponencial dels corrents obertament supremacistes que conformen l'ampli ventall de l'extrema dreta sionista i integrista. Des de la llunyania, l'evocació bíblica de les guerres hebrees contra la tribu dels amaletes, condemnats a l'extermini, pot semblar delirant. Però la veritat és que prem un ressort molt íntim: aquesta és una lluita per la supervivència que el món no pot entendre. Perquè Israel prevalgui, Amalek ha de morir. Tot està justificat en un combat vital com aquest. Aquest és el pendent per on la societat israeliana llisca cap al desastre. Perquè no és possible esborrar el poble palestí de la faç de la terra. I no hi haurà pau ni seguretat per a Israel si no hi ha esperança per a Palestina.

Shlomo Ben Ami , evocant els anys del fracassat procés de pau iniciat amb els Acords d'Oslo, diu que jueus i palestins tenen a l'esquena un “excés d'Història”. Una història complexa i secular, que continua pesant en els comportaments – i que de vegades és recargolada i manipulada. El projecte sionista, com assenyalen alguns crítics de l'Estat d'Israel, va suposar una ruptura amb el corrent universalista que tanta força va adquirir al món jueu a partir de la Il·lustració i de la Gran Revolució francesa. De fet, l'organitzat moviment obrer jueu d'Europa Oriental i Central sempre es va declarar oposat majoritàriament a la colonització de Palestina, partidari com era d'una autonomia cultural en el marc de societats democràtiques i igualitàries. No obstant això, aquests corrents van ser escombrats de l'escena de la història per l'extermini nazi i el paper nefast de l'estalinisme. Israel va néixer, alhora, marcat pel pecat original de la Nakba i l'aurèola d'una “llar nacional jueva”. Aquesta contradicció ha marcat lʼesdevenir dʼIsrael, alhora que es convertia en una peça de la geopolítica de les grans potències. D'altra banda, no cal subestimar l'enllaç entre l'exèrcit i la societat israeliana. Sense anar més lluny, el mateix fill del general Gadi Eizenkot , reservista com tants centenars de milers d'homes i dones, moria aquests dies en combat a Gaza. Fins i tot en la versió més repulsiva, sota les ordres d'un Estat Major capaç d'assolar la franja sense contemplacions, Israel conserva els trets d' “un poble en armes”. Convé no oblidar-ho.

El moviment nacional palestí sempre ha tendit a veure Israel com una entitat artificiosa, una construcció merament colonial cridada a desaparèixer. El cert, però, és que, malgrat aquesta injustícia congènita, des del 1948 s'ha generat una realitat nacional, sens dubte plena de grans contradiccions, però indefugible. Per la seva banda, Israel, els pares fundadors del qual patia una visió “orientalista”, tampoc no ha mesurat el pes de la història que hi ha darrere de Palestina. Els palestins serien, en certa manera, un poble sense història. Entre els detalls que evoca Shlomo Ben Ami al seu llibre (“Profetes sense honor”) sobre les negociacions amb Arafat , n'hi ha un de molt significatiu: la importància de Jerusalem, de la seva capitalitat, en les aspiracions palestines, molt per sobre d'altres reivindicacions territorials. El valor simbòlic de Jerusalem per a milions de musulmans és immens i Palestina és la custòdia de la ciutat santa de l'Islam. Els ritmes i els desenvolupaments històrics no han estat els mateixos a Europa que a l'Orient. A Europa ia Amèrica, des de la Il·lustració, el temps ha tingut una acceleració que no va viure el món àrab. Convé rellegir “Les croades vistes pels àrabs” de l'escriptor libanès Amin Maalouf , per entendre que, al subconscient del món àrab, Israel és percebut com un nou “Estat creuat”. Un Estat jueu causava tanta més perplexitat com que les comunitats hebrees van formar part de les societats musulmanes durant segles. L'excés d'història aprofundeix la dificultat per entendre la lògica i les raons de l'altre.

Ara com ara, el panorama és ombrívol. Els ressorts democràtics de la societat israeliana estan tetanitzats per una guerra que ha esdevingut la taula de supervivència de Netanyahu i que afavoreix les tendències més reaccionàries del país. ¿Acabarà per emergir un corrent d'opinió lúcida, una direcció valenta, capaç d'apostar per un canvi de rumb? Que la solució de dos Estats resulti inconcebible sense revertir el procés de colonització de Cisjordània –els assentaments arriben ja a la xifra de 700.000 habitants– dóna la mesura del conflicte intern que això suposaria per a Israel. D'altra banda, Palestina, sumida en el dolor, entre una direcció radicalitzada -Hamas-, vinculada a les aspiracions de l'Iran i incapaç de concebre un horitzó de coexistència de dues entitats nacionals, i una altra direcció àmpliament desacreditada -l'ANP-, trigarà encara generar un nou lideratge, reconegut i capaç de mirar a llarg termini. A simple vista, la pau sembla impossible, una quimera. I no obstant... L'esquerra ha de coadjuvar-hi per tots els mitjans al seu abast, conscient de com es juga molt el món sencer en el conflicte Israel-Palestina. Mesurar la sobrecàrrega d'història que pesa sobre aquest contribuiria sens dubte a trobar les interlocucions necessàries.