Traços i segments: A foc lent...

Sí, a foc lent, ja sabem, es cuinen les millors olles; el millor perfum a l'alambí; l'obra de l'alquimista; les més nobles amistats; els veritables sentiments… Perquè tot el que fa temps, tot el que requereix la paciència sol ser una obra d'art.

Així, teixir un tapís, una catifa persa, compondre una bella simfonia, escriure una obra mestra…; requereixen de temps. Temps de preparació de l'esperit, de la primera matèria, de l'art que emergeix de la pràctica i la tenacitat.

Quant va necessitar la terra per parir un diamant, quant el cel per omplir els oceans, quant la vida en les seves formes més variades per ser.

Jo no sóc experta en paciència, és una assignatura que en aquesta escola encara no he aprovat, però hi sóc. Segons la meva mare, vaig néixer amb pressa i ho vaig fer tot des de sempre amb molta pressa: menjar sòlid, caminar, parlar… Deia ella que era com si hagués nascut apresa. Em fa riure, pobre meu: “Apresa”…No, mare no, crec que vaig néixer fugint; realment no sé de què, potser fos del temps perquè no m'arribés massa aviat. Però ja gairebé em va aconseguir i encara ni tan sols he començat a ser qui sóc.

Traços i segments, no són un caprici de títol; són trossets de vida que s'aboquen en traços de cal·ligrafia. Sí, ja no escric a mà; des de fa tant…; però segueixen sent traços cal·ligràfics, encara que ara aquesta combinació meravellosa de zeros i uns realitzin la màgia de fer-los aparèixer a cop dels meus dits sobre la lluminosa pantalla.

Les grans intel·ligències elucubren amb paciència els millors pensaments. Crec que, a més, totes han sabut trobar el camí que obre les portes del coneixement; però s'han hagut de formar durament, profundament i lentament. Aquesta duresa, profunditat i lentitud han estat les claus que han obert les portes de certes veritats.

El coneixement és un registre de tots els temps humans, rigorosament anotat als seus llibres sota una clau, que correspon a cadascun dels esdeveniments memorables de la humanitat com a espècie i de l'individu com a espècimen.

Els nostres gens són també registradors que van conformant, amb la seva imbricació, el seu assemblatge o estructura, allò que en potència se'ns regala perquè col·laborant amb la nostra voluntat ho convertim en acte. No hi ha res a l'atzar, l'entropia és una entelèquia tan gran com el temps.

I què és la llibertat?: la LLIBERTAT és pura VOLUNTAT i en absolut entropia, perquè la llibertat neix de l'ordre natural, genètic i subconscientment informat. Se'ns dóna la idea platònica que haurem de convertir en acte aristotèlic de voluntat lliure. La cadira és una idea, una cadira concreta és un acte…AQUÍ ESTÀ LA LLIBERTAT; EN CADA INDIVIDUALITAT, ja siguin fulles d'un mateix arbre, flocs de neu o éssers humans, tots tan semblants i classificables en l'àmbit col·lectiu; tanmateix sencers i diferents en allò individual.

Començava aquesta petita dissertació parlant d'aquells plats que es cuinen a foc lent i d'aquelles coses que es fan a base de treball pacient i acurat. Em pregunto: Hi ha alguna cosa més lent de crear a la vida humana que la “voluntat de viure”; aquesta voluntat de Schopenhauer, o la “voluntat de poder” de Nietzsche? Amb el primer, som voluntat que neix de la consciència d'un ordre natural. Amb el segon, som voluntat lliure que es gesta des de l'individu i el conforma al costat del seu entorn.

Les idees d'aquests dos grans pertanyen a una mateixa corda; situant-se cadascuna en un extrem. He reflexionat sobre aquestes dues voluntats, i sense anar-me'n a l'extrem del que és providencial (Schopenhauer), ni al del sobrevingut (Nietzsche), em quedo en el just mitjà aristotèlic i concloc:

Qualsevol obra de la natura, ja sigui un ésser humà, un gat, un arbre…, baixa des de la idea a l'acte i ho fa recorrent un camí de canvi, on són molts factors els participants. Aquest canvi és pura adaptació a més del medi a la “lliure voluntat”, en menor o major grau de consciència dels éssers que en aquest camí es mouen. Paradoxalment, entre l'origen i el destí hi ha molts accidents aristotèlics en què el substancial roman encara que l'aparença canviï.

Fa pensar que som una obra feta en essència i només modificable en aparença, com si poc poguéssim aconseguir sent fruit de la nostra lliure voluntat. És la pregunta eterna: L'home neix o es fa?

I si el temps és una quimera, on se situa l'ésser que som, en quina fracció infinita d'aquest temps ens configurem per ser en la totalitat del que estem cridats a ser, del que podem arribar a ser des de la voluntat?

No puc respondre aquestes preguntes, però sí que puc dir que: a foc lent i amb paciència es cou el brou de cultiu de l'existència.