Bolívia: vivències d'un asil assetjat

“Edmundo Font s'ha endinsat al més profund de la Bolivianitat. Els seus Illimanis ho diuen... la seva obra pictòrica demostra que Edmundo pintor està immers en les aigües d'aquest art, de vegades en les profunditats, misterioses, altres diàfanes, lluminoses. No deixa de ser un document de vida, aquesta obra realitzada en el transcurs de la seva breu estada a Bolívia; però un document d'art depurat, descobriments sorprenents de la bellesa del colós Illimani, endinsant-se en l'obra d'aquells extraordinaris exponents de la pintura i la poesia: Guzmán de Rojas i Jaime Saenz. Excel·lent idea editar aquest catàleg riquíssim en bellesa plàstica”.

Matilde Casazola Mendoza

Privilegi no és la paraula adequada, però entre els seus significats es podria desprendre un sentit excepcional per a mi; haver tingut l'oportunitat d'aportar un gra de sorra a la històrica política del dret d'asil que Mèxic ha honrat en moments crítics d'embats contra la institucionalitat democràtica, davant els feixismes europeus i els cops d'estat llatinoamericans.

Vaig ser indicat per la meva cancelleria per ser l'encarregat de negocis a Bolívia i instruït a viatjar amb urgència —en menys de 24 hores— per fer front a l'emergència que va representar declarar “persona non grata” a la nostra ambaixadora, a finals de desembre de 2019. Les autoritats de facto van armar un fals quadre de pretesa evasió dels alts personers que havien trobat refugi diplomàtic a la nostra Residència oficial a La Paz, creant una situació que posava en greu perill la integritat de part fonamental del gabinet d'Evo Morales. Vaig conviure, durant el 2020, amb els exministres de la Presidència, Defensa, Justícia, Cultura, Interior, Mines, i altres alts funcionaris. Dos d'ells, dels que vaig obtenir el degut salconduit, me'ls van arrabassar a cops abans d'entrar a l'aeroport d'El Alto (i després de dures negociacions vam aconseguir rescatar-los i posar-los en l'últim vol d'aquella jornada nefasta).

Asilats i funcionaris mexicans ens vam veure sotmesos a pressions indegudes, ia un assetjament permanent. Les autoritats van dirigir potents feixos de llum cap a les nostres habitacions, propis dels camps de concentració, apostant als turons del voltant desenes de policies, i de soldats que ens vigilaven les 24 hores. Tot això va quedar registrat en vídeos i fotografies.

Per això el meu llibre-catàleg, publicat per PLURAL, que narra en imatges i en textos de destacats intel·lectuals bolivians una faceta aïllada del meu treball personal, s'hagi anomenat, amb ironia, “LLUM D'EMERGÈNCIA”; les memòries, pròpiament, dels esdeveniments d'aquell difícil any a Bolívia encara són redactades, pels qui les vivim en els seus altres angles, en els humans i en els polítics.

"Font recrea les forces més profundes d'una identitat comuna profanada i de mites contemporanis".

Juliol Barriga

GRANS CIMS LLATINOAMERICANS: GUZMAN DE VERMELLES, SAENZ I L'ILLIMANI

—Presència de la muntanya:

L'Illimani s'hi està —és una cosa que no es mira.

A l'Illimani, el cel és el que es mira; lespai de la muntanya. No la muntanya.

Al cel de la muntanya, a la tarda, s'hi acumula el crepuscle; a la nit, plana la Creu del Sud. Ja el habitants de les altures ho sap; no és la muntanya allò que es mira.

És la presència de la muntanya.

Jaume Saenz—

A la Sirena que un KALLAWAYA va entreveure amb mi a Titicaca.

Una sèrie pictòrica no requereix explicacions, però conèixer un procés de creació pot oferir elements als qui s'interessen a conèixer aquelles motivacions, que després de bambolines, inciten a plasmar un tema; en el meu cas, passen per la fascinació i la poderosa atracció de l'obra de dos grans creadors, Cecilio Guzmán de Rojas i Jaime Saenz. I a la passió que desperta el poderós món visual i poètic d'aquests dos autors genials, s'hi afegeix una immanència viscuda també a Bolívia, com a extraordinari punt de suport: el majestuós massís nevat de la Serralada Reial, l'Illimani.

Qüestió fonamental, inspiradora d'una obra nascuda en moments de complexitat extrema, ha estat també la invocació de l'Achachila de la singular muntanya —l'esperit protector que baixa a la Hoyada— i el meu respecte a les tradicions del poble Aymara.

A la seva gènesi, la meva tasca va travessar les vicissituds de la tancada i d'un clima d'assetjament que tractaré breument més endavant; la meva feina va representar una travessia de 40 dies, inclinat sobre cartolines treballades amb lavandina (clor); farina amalgamada amb ou i Resistol; taules contraxapades; i, quan ja vaig poder aconseguir, pintura acrílica, amb més lavandina en pols.

La sèrie és un homenatge iconogràfic a Guzmán de Rojas, Saenz ia l'Illimani, com un tot, tenint en compte el vigor de l'obra i el dramatisme de la vida d'aquestes dues figures que van viure a punt dels seus abismes existencials i ens en van arribar una de les obres més vigoroses de la millor tradició a les arts plàstiques i poètiques del continent.

L'Illimani també va estar sempre present en aquests dos intel·lectuals, que van enfrontar dimonis similars als que va patir el cònsol Geoffrey Firmin, el personatge de Lowry, a Sota el volcà. És com si la dimensió dramàtica de la seva iniciació esotèrica ens vinculés al destí malhadat del mateix Lowry a la Cuernavaca dominada pel Popocatépetl. D'allà també la fascinació que em va portar a buscar la inspiració tutelar que guio les meves mans en una terrassa sotmesa a les inclemències de la Raconada, a La Paz.

L'ofici de la poesia, la pintura i la diplomàcia poden caminar de la mà —en paral·lel sempre, amb trets, però sense barrejar-se—. És el cas de grans autors llatinoamericans com els mexicans Amado Nervo, Alfonso Reyes, Carlos Fuentes, Octavio Paz; els brasilers Guimarães Rosa, João Cabral do Melo Net, Raul Boop, Vinicius de Moraes; els xilens José Maria Errázuris, Ramon Subercaseaux Vicuña, Pablo Neruda, José Venturelli; els bolivians Franz Tamayo, Oscar Cerruto; els argentins Miguel Ocampo i Alberto María Candioti; els veneçolans Pedro Centeno Vallenilla, Hernani Escobar, Leandro Area i el salvadorenc Toño Salazar. Per citar només uns quants creadors que es van exercir també com a diplomàtics.

L'experiència privilegiada d'haver estat enviat com a representant del meu país per complir una missió delicada, com va ser el complicat cas dels tretze mesos que vaig servir a Bolívia, em va oferir amb vivències andines formidables, malgrat vicissituds majúscules de setge (tot i que en major o en menor mesura ja havia experimentat aquest tipus d'alta tensió a El Salvador de la guerra civil, o en una Colòmbia assolada pel narcotràfic d'Escobar i de Rodríguez Gacha).

Per molts és coneguda la situació prevalent a la meva arribada a La Paz, el gener del 2020, després de la interrupció abrupta del govern legítim, a finals del 2019. L'administració de facto va incomplir les seves obligacions sobre el Dret d'Asil, però es va aconseguir salvaguardar la integritat física d?una part del gabinet presidencial anterior, de l?exfiscal general, d?un governador i d?altres funcionaris amb qui vaig conviure prop d?un any.

No és aquest el lloc per abundar en qüestions que esperen més dilucidació i anàlisi política. I, tanmateix, no em sostreig de comentar alguns detalls que podrien haver gravitat en el contingut de la tasca creativa. En aquestes pàgines només es podrà observar el costat lluminós de les dificultats. El material gràfic no conté una mica d'intenció pamfletària. La densitat intel·lectual, múltiple, plural, de Bolívia està per sobre d'episodis de greu enverinament com els que van provocar situacions crítiques el 2020.

A la fustigació que va significar el seguiment de cotxes amb torvos individus de la “intel·ligència” policial, de manera ininterrompuda les 24 hores del dia, registrant els meus moviments amb preses fotogràfiques, s'hi van sumar gestos violents, amb el desplegament de contingents amb gossos, armats fins als dents; a més d'haver suportat el disturbi de potents projectors de llum que eren dirigits cap a les recambres de la Residència oficial de l'ambaixada.

A aquesta situació, en extrem anòmala, i que mereix la condemna internacional, s'hi va afegir un estricte confinament obligat per la pandèmia de COVID-19. Vaig viure més de mig any amb limitació de moviments, en una residència de proporcions limitades, la mateixa que allotjava un grup considerable de persones que temien per la vida. També havia d'observar estrictes mesures de seguretat sanitària, i no posar-los en perill. Amb la infame persecució en contra haurien sortit mal lliurats, en cas d'haver requerit atenció hospitalària.

Una història personal que no es tanca:

En resum, amb materials simples a la mà, vaig plasmar una lectura en homenatge a un estament intel·lectual i paisatgista que em va permetre expressar sentiments macerats en una mena d'admiració per valors intrínsecs de la cultura boliviana i vaig mostrar a algunes persones amigues el resultat aconseguit en alguna cosa més de tres dotzenes de pintures. El portentós artista que és Gastón Ugalde en va venir a saber i em va parlar de l'interès que podria suscitar exposar-les. Li vaig respondre que no volia involucrar cap gestió del personal amb allò oficial. Gastón, amb el seu tarannà generós, va respondre que seria ell, amb la seva filla Canela, els que curarien l'exposició. I així va ser que les imatges van acabar sent allotjades en un recinte primordial, la Casa del Poeta, on havia viscut i mort, precisament, aquest pilar de la poesia boliviana que va ser Jaime Saenz.

La valuosa idea de publicar un llibre amb les meves imatges i textos curts d'alguns poetes excel·lents va ser de Marisabel Villagómez —qui ho ha prologat—. Li va semblar oportú, a l?acuciosa historiadora, que s?ampliés el radi de l?exposició, i la generositat d?un equip d?artistes de la talla d?Ivan Cáceres i Mónica Navia; de la ploma del formidable arquitecte Carlos Villagómez, i de la generositat de José Antonio Quiroga, a la seva bella editorial, “Plural”, n'han fet la resta fonamental. Gratitud profunda dec a totes elles ia tots ells.

Finalment, vaig deixar Bolívia amb certa pena. El de qui aprèn a estimar allò que admira: un país de valors multiculturals d'arrel prodigiosa, i de gent de calidesa molt fonda. Però ara la partida quedarà marcada per aquesta admiració que es materialitza en bells exemplars, projectant instants d'una mena de MEMÒRIES “en temps de crisi sociopolítica i de pandèmia”, mal parodiant potser el títol de l'afortunada novel·la que parlava de l'amor i d'un altre tipus de còlera…