Pepe Ruiz Díez

“Hi havia caminades sense distància…”.

Vaig parar tot el que estava fent, així que vaig rebre un correu electrònic del notable siquiatre Roberto Treviño, amic de llarga data, a qui no veig des de fa uns quants anys; per aquesta classe de prodigis que el representen només per als involucrats, però que val la pena compartir en cròniques com aquesta, Roberto em va donar la sorpresa de confrontar-me amb mi mateix en una fotografia en què aparec d'adolescent al costat del formidable artista que va ser Pepe Ruiz Diez, un mentor intel·lectual del grup que vaig fundar i que vam tenir la gosadia de dir SEGLE XXI —i que no era més que un relleu del grup ORIENTACIÓN que va dirigir el gran intel·lectual que va ser el pare Carlos Gonzales Salas—.

La instantània té prou temps per haver estat impresa en blanc i negre i ja tornar-se sèpia. Hi destaca la figura del més irreverent i destacat pintor de la nostra ciutat, a qui les bones consciències criticaven amb ferotgia pel seu aspecte desenfadat. La pinta de Pepe, sens dubte, recorda les imatges dels hippies, encara que li ve millor qualificar-lo com un congènere dels Beat, per la densitat de les seves concepcions de vida.

Per nosaltres, el grup de mozalbetes propietaris només d'una insaciable curiositat que no satisfeia l'educació formal ni la casolana, va ser més que un mestre informal, un guru, en el sentit estricte del terme oriental: el reconeixíem com a guia intel·lectual, no desproveït de bagatge espiritual, mateix que li proporcionava la primerenca deserció d'un seminari catòlic. Pepe havia rebut alhora la influència de pensadors tan complexos i avançats com el jesuïta Teilhard de Chardin, bèstia negra per a moltes cures de llavors, a qui llegia amb el mateix fervor dedicat a Sartre ia Camus.

La seva generositat era majúscula, però sobretot la seva paciència per escoltar i parlar després, sense ufanar-se de la seva saviesa, i sobretot, sense voler pontificar ni asseure càtedra. El vaig conèixer diversos tallers: estudis plens de cavallets on feia classes de pintura a algunes senyores de la “societat” que anaven amb el brete de transcendir les seves “manualitats”. Al final de la jornada preparava un calder enorme de fesols negres amb carn de porc i xoriço, i boixets, per calmar-nos la gana, mentre discutíem incessantment sobre diverses incògnites, des de les més greus, a les més banals. He de confessar que molts ens quedàvem a Babia. El seu bagatge cultural venia amanit amb la seva experiència de vida a Eivissa, quan aquesta illa era la Meca dels desadaptats del món durant el criminal franquisme.

Conformement jo deixava de ser un nen curiós i creixia, m'anava armant de valor per arribar a parlar un dia amb aquell subjecte estrafolari, a qui molts consideraven un desesclatat. El van fer fora de l'Elite, el principal cafè del port, perquè es vestia amb bermudes esfilagarsades i es calçava amb guaraches de soles goodrich euzkadi, de rodada doble. El seu aspecte, dins del descurament, l'assemblava a un Franciscà hirsut; recordava una imatge de crist sofrint. I es va autoretratar al mural de mosaic venecià que encara s'aprecia a la façana de la catedral de Tampico, encarnant el fundador Fra Andrés de Olmos.

I el dia del meu atreviment va arribar. Iniciant el meu interès a l'escriptura, el diari més tradicional llavors, “El Mundo”, em va donar un espai de pàgina completa i un diumenge va aparèixer la meva primera entrevista. Pepe Ruiz Diez va acceptar les preguntes d?un neòfit de 15 anys en aquests menesters i la seva generositat va produir un text ple de curioses innocències que considero un homenatge a una figura imprescindible per a alguns membres de la meva generació; i que com sol passar en qualsevol realitat provinciana del món, va passar gairebé inadvertida per a molts dels coterranis.

Però el millor homenatge als nostres creadors, per part d'una ciutat amb fets històrics decisius en aquest port meu que estimo —i que per això també critico l'abandonament del patrimoni arquitectònic que devora una creixent insensibilitat especulativa— seria restaurar el cartó postal de la Plaça d'Armas, el bell mural de la catedral del qual ja estan caient trossos, sense que es reaccioni a la cúria o entre autoritats municipals.

Encara que sigui reiteratiu: és urgent un tractament de xoc a aquesta significativa obra pública que corre el risc de caure a trossos. Ja li falten dotzenes de fragments. Es de amigues i amics entranyables d'allà (com la destacada escriptora Amparo Berumen i el formidable arquitecte Alberto Almeida) que podrien encapçalar un moviment d'aquesta recuperació justa i necessària. Gràcies pel que es pogués fer per aquesta gran figura i altres distingits personatges que han deixat empremtes molt significatives.

NOTA: a l'Heroic port de Tampico es dóna l'última amenaça a la Independència de Mèxic; allí té lloc, el 1829, l'intent de reconquesta i el posterior rendiment davant de Santa Anna, del general espanyol Isidre Barradas, qui havia partit des de Cuba amb diverses fragates, 2 canoners i 15 vaixells que transportaven 3,600 soldats. Aquest enclavament de la civilització huasteca, que banyen els rius Pánuco i Tamesí, va ser l'escenari inicial d'una gran pel·lícula de John Houston, amb Humprey Bogart. Aquesta regió petroliera per excel·lència va veure treballar allà el revolucionari Augusto César Sandino i va rebre Leon Trotski, entre altres efemèrides d'arrel, com el naixement del gran polític i humanista català, el doctor Bartomeu Robert i Yarzabal. A més, de ser bressol també d'altres eminents metges i científics premis nacionals: el matrimoni Ridaura, Raúl Ondarza i Ruy Pérez Tamayo, així com del gran compositor de Rellotge i de la Barca, Roberto Cantoral, i del tenor Genaro Salinas .