Ignacio Lopez Tarso: Neruda, Picasso, Macario i sempre ell mateix

Trist —i com a “anell al dit”— per la tremenda pèrdua que significa la partida definitiva del senyor Ignacio López Tarso per al teatre i el cinema, a més del Corrido histórico i la poesia ben dita, és retrobar-me amb aquesta crònica que no crec haver-hi publicat i que ara em permet retre un homenatge oportú cap a un dels més cèlebres histrions mexicans, gairebé centenari.

Tot just fa uns mesos, a l'emblemàtic cinema REX, de la Xina Town de Kuala Lumpur, Malàisia, vaig presentar la clàssica pel·lícula basada en una novel·la de Traven —trasumpte literari que ve de lluny—. La seva profunditat temàtica i els recursos visuals, tan complexos per a la data en què es va filmar, va repetir el seu èxit entre públic en general, i al cos diplomàtic allí reunit.

La cinta dirigida per Roberto Gavaldón i que ho va immortalitzar, va ser la primera pel·lícula mexicana nominada a un “Oscar”, en la categoria de millor pel·lícula estrangera el 1960. El seu món, entre una realitat i fantasia de la vida i la mort, ressorgeix ara , amb escenes magistrals a les grutes de Cacahuamilpa, amb un rerefons surrealista i dantesc que acompanya la mort d'aquest geni de dicció única i compassada de qui va ser el nostre actor més gran.

En teatre, les últimes vegades que vaig veure actuar López Tarso va ser quan va encarnar magistralment Neruda i Pablo Picasso. Tot sol, ja al camerino, em va autoritzar a fer aquestes fotos que més que “selfies” jo anomeno selfish i que reprodueixo ara amb nostàlgia majúscula.

El nom de "Macario" romandrà lligat per sempre al de López Tarso. El gran actor mexicà —el nostre Jean Gabin— s'ha tornat a deixar veure al teatre, a 85 anys,(fa 9 en aquest moment) en el paper que el va consagrar al cinema fa gairebé set dècades.

López Tarso, acompanyat del seu fill Juan Ignacio Aranda i de Gabriela Pérez Negrete, sota la direcció d'Eduardo Ruiz Saviñón, va reposar la història de Bruno Traven en plena celebració del dia de morts, que els mexicans singularitzem com a part de la nostra herència prehispànica.

Aquesta breu, però significativa temporada teatral de 4 funcions, em va fer traslladar des de les meves aigües intranquil·les de l'oceà Pacífic, fins a un cèlebre teatre a la colònia de la Vall de la Ciutat de Mèxic; vaig trencar rutines amb un trasllat de contingut "fanàtic" per tornar a veure un actor que sempre he admirat.

Molts diran que el senyor Ignasi es repeteix en tots els seus papers i no els faltaria certa raó. Actors de la seva talla, tarannà i personalitat tan vigorosa, sembla que s'interpretessin sempre a si mateixos, tal la cadència de les seves inflexions de veu tan poderosa i l'articulació del gest adust, desdoblat en matisos que s'imposen a la memòria que guardem de les seves expressions.

Vaig exagerar en el meu entusiasme i vaig assistir també a la projecció de la versió cinematogràfica després d'emocionar-me amb la lectura sobre faristol de la peça de teatre, muntada en un ambient de cambra fosca, xurrigueresca, amb profusió d'elements decoratius, olorós a copal i circumdat de centenars de veles enceses.

“Macari” és una obra que semblés condemnada al desdoblament i causa confusions la seva múltiple autoria. El fosc escriptor -en el sentit de la seva fascinant identitat tan poc clara fins avui- que ni tan sols sabem si es va anomenar realment Bruno Traven, s'hauria inspirat en un treball literari dels germans Grimm, que al seu torn haurien recollit una faula medieval centreeuropea , que acabaria adaptant el també cèlebre dramaturg veracruzano Emilio Carballido.

A la versió actual no es perd el seu gran poder alliçonador després de tants trasllats. Potser perquè la modernitat segueix tancant els mateixos misteris i la mort continua representant el seu paper universal i perenne de dalla fidel a través dels temps.

En aquesta peça està en joc la noció del bé i del mal, tan antiga com la vida mateixa. Lamentablement, en aquests temps, aquí i en moltes parts del globus, segueix vessant-se sang d'innocents i de culpables en un flux de violència malvada, i això torna més fonda la necessitat de reflexionar sobre la fi i el principi, com si es tractés de la més vulgar i simple de les endevinalles. Els mexicans hem après a jugar amb el concepte de la mort, no només a través del temor i el respecte cap a l'extinció de la vida tornada mofa a les expressions populars, sinó també gràcies a la lectura de poemes de profund calat com "Mort sense fi" de José Gorostiza.

Per aquests dies vaig també llegint quant text puc sobre la Revolució Mexicana, no només amb ànim d'il·lustrar-me en ple Centenari d'aquesta; de fet, segueixo fent un treball sobre la riquíssima iconografia del primer moviment social del segle XX, enfocant-me cap a la figura de Francisco Villa, després d'haver-ho fet amb Emiliano Zapata.

I aquestes lectures del que es considera "la novel·la de la revolució" tenen com a rerefons l'anomenada violència rebel que ens encaixa i que ha cobrat un tribut molt alt, sobretot entre els desprotegits de sempre. Impressiona llegir com s'ajusticiava amb la mà a la cintura i es feia escarni amb la crueltat amb què s'eliminava l'enemic. I això per no parlar de la seqüència de deslleialtats i traïcions en què es van desenvolupar els que van lluitar pel poder.

Encara que no em va agradar la referència, és vàlid un comentari que vaig sentir, en què s'imaginava els nostres pròcers sepultats al monument a la Revolució com si es moguessin en un sainet, donant-se punyalades per l'esquena, en una mena d'eterna dansa macabra .

RESUM

"Macari" segueix donant una lliçó de vida i representant molt més que un entreteniment; el seu missatge és d'actualitat aclaparadora. La fam ancestral; l'egoisme i la solidaritat; l'ambició i la generositat; el discerniment just sobre l'impuls criminal, són alguns dels dubtes existencials plantejats per una obra de teatre convertida en peça vital, on Déu, el diable i la mort exerceixen un paper humà, rebaixant el nostre a les ganas mundanes intranscendents.