El nostre amor és com Bizanci

Henrik Nordbrandt —el portentós poeta danès— i Francisco J. Uriz —el seu magnífic traductor a l'espanyol— van morir amb 20 dies de diferència, el mes de gener passat. Tot i no haver-los tractat, la seva mort representa per a mi un cop sec, d'aquells que sorprenen, com si impliquessin algú proper o de la meva família; l'expectativa que vaig tenir de trobar-los, per expressar-los personalment la meva admiració, queda encegada per una dalla d'ombres que pren talents i sensibilitat del nostre temps.

Soc lector peripatètic, llegeixo caminant, sota sostre o als parcs. I no surto de casa sense un llibre a la mà. No resisteixo fer files als bancs, l'espera de tràmits d'oficines, al furgó del metro, o l'arribada de qualsevol transport, sense tenir una lectura amb mi. I de preferència, no de la diminuta i viciosa pantalla del telèfon mòbil. Res no substitueix l'espetec del paper i la seva carícia.

Això ho explico amb més deteniment, perquè un dels meus llibres recurrents, des de fa uns quants anys, carregant-ho (una amiga em va dir que jo treia a passejar als meus llibres) ha estat l'antologia de Nordbrandt “El nostre Amor és com Bizanci”, que va traduir en una edició del 2010, Francisco J. Uriz , qui ha abocat a la nostra llengua altres obres fonamentals del gran autor i viatger, estudiós del Xinès, Àrab, Armeni, Grec i Turc, i qui va abandonar les estepes gelades nòrdiques per gaudir de la vida creativa a diversos països del mar Mediterrani, als seus vessants mítics.

El meu gaudi de la desimboltura col·loquial, amb rara i significativa profunditat, de la poesia de Nordbrandt, condensada en textos d'una sola pàgina, majoritàriament, no només m'ha donat el plaer de travessar imaginativament amb ell, paisatges i situacions envejables, sinó que em va impulsar a anar, l'últim any, quatre vegades a Turquia (sigues la paradoxa rau que aquest país que tant admiro viu la desgràcia de terratrèmols que s'han acarnissat en milers de gents, i com a mal presagi també, al mes que Nordbrandt ha mort).

L'atracció que té per mi la paraula Bizanci, amb el seu fardell històric, i la metàfora d'amors perduts com l'hecatombe a l'ànima de la caiguda d'aquest imperi, em va fer recórrer a una mena de mapa poètic d'una regió que en tanca una part fonamental de la història de la humanitat.

He viscut al Caire, Roma i Barcelona. I volgut radicar-me en alguna illa de l'Egeu, a Atenes, oa Istanbul, o en alguna regió banyada pel Màrmara o al Bòsfor. M'ha fascinat la història, gairebé màgica, malgrat el controvertit dels seus mètodes, de Schlesinger i la seva dona Sophia Engastromenos, que van demostrar al món que Troia no era només un somni de la poètica d'Homer, sinó un enclavament de terra, pedra , vestigis i tresors, amb una vista sobre la península de Gallipólis, que em va sumir en una mena de prolongada contemplació.

De la poesia de Nordbrandt se'n desprèn una gran lliçó; el lliurament sense prejudicis cap a gent i llocs estranys i de cultures diferents; aplicació de valors que també són presents a la vida de tot diplomàtic. L'extraordinària oportunitat de reconèixer que la nostra identitat s'enriqueix amb la dimensió cultural aliena. En poques paraules, apreciar el valor multiètnic que sustenta una visió humanística, prevalent sobre una ideologia que lluita per implantar-se, com l'ou de la serp, com anomenaria al feixisme un altre genial artista nòrdic, Ingmar Bergman.

A Nordbrandt es reflecteix l'obra d'un autor amb mirada compassiva, gairebé budista, que va resumir les seves pròpies contradiccions a la recerca d'experiències intel·lectuals que van acabar guiant-lo, amb mà sàvia, per camins prodigiosos. Nordbrandt ha dit que les seves primeres impressions a Istanbul van ser lamentables i que, preocupat per aquests sentiments primerencs, va estudiar la llengua turca i per poder explicar-se millor els motius del seu inicial rebuig a una realitat multicultural tan poderosa. A tal grau, que a més d'aconseguir el clima poètic tan dens que reflecteixen els seus textos, va arribar a escriure un tractat culinari que va titular “Muslos de senyora i altres especialitats” sobre la Gastronomia otomana, les receptes del qual va arribar a experimentar a la seva pròpia cuina.

Dir que traduir és trair (Tradurre ė tradire) és un lloc comú on crec. El meu trasllat d'una llengua a una altra, especialment de les lletres de música i dels poemes d'altres llengües que he transportat a la nostra, és un intent d'abocar-hi contingut i ritme que s'aproximi a l'original que el provoca. I l'assumpte es complica quan la traducció ve d'altres versions de la llengua inicial en què es van concebre els textos. És el cas del poema “AT THE ENTRANCE” on reconec l'arbitrarietat que pot contenir la meva traducció. Thom Satterlee va traduir aquest concís, sintètic text, del danès a l'anglès. D'allà el vaig reprendre, fent diverses versions per proposar una lectura propera al tema profund i dramàtic que enfoquen aquests set paràgrafs de Nordbrandt, concebuts enmig del dolor davant de la mort —tràgicament jove— de la seva estimada espanyola a Màlaga; capítol vital del qual mai no va voler referir-se en detall, i que a mi, sense entrar en matèria, em toca de prop.

A L'ENTRADA

I

En un somni

a les reixes de la teva tomba

em vas impedir passar

amb les mateixes paraules

que vaig dir durant un altre somni

on jo moria abans que tu

així que ara

ja estic impedit

de somiar.

II

Frontisses rovellades

i grinyolants

a totes les portes

que sempre vaig veure,

vaig sentir i vaig descriure

tancant-se, una a una,

sota el cel gris

això és tot el que va retenir

la meva ment,

terra.

III

Què podria dir

sobre el món

en què les teves cendres

jeuen en una urna,

més enllà d'això?

IV

T'avances

a cada viatge.

A les terminals

veig les teves empremtes enfonsar-se

sobre la neu fresca.

i quan el tren inicia la marxa

saltes fins al darrer vagó

i sempre arribes,

abans abans de mi,

la següent estació.

V

Fora dels petits barris

de mortecino llampada de carrer

els estadis brillaven com a Capitolis

reflectits a les teves lents

cap a on més hauries

d'haver mirat

quan aquella nit

en què se'n va anar la llum

el teu anell va rodar sota el llit,

desapareixent.

VI

“També jo t'estranyo”

van ser les meves últimes paraules

al telèfon

quan vas dir

que jo et feia falta

també jo t'estranyo

i ja és per sempre

VII

Tu te'n vas anar.

Tres paraules.

i cap d'elles ja existeix

en algun altre context.

NORBRANDT, 2009.

Un altre lloc comú i també veritable: quan un poeta de l'alçada tan alta de Henrik Nordbrandt desapareix, ens deixa un llegat, una porta oberta a percepcions inèdites que representen un promissori viatge interior. En aquest cas, l'escriptor viatger que va adoptar com a casa seva diversos països de la Mediterrània, d'arrels enfonsades a diversos mons clàssics, ens condueix a escenaris amb personatges que transmeten missatges de convivència, amor, solidaritat, passió, no exempts de contradiccions o misèries, però capaces d'aportar a la seva lliçó estètica una dimensió ètica per a aquest món convuls que estem vivint.