Acapulco Avassallat

Catàstrofe, és una paraula gairebé aplicable a la devastació i al drama que ens deixa l'embat precís de l'huracà Otis, en una de les badies més belles del món, la d'Acapulco. Va ser un atac frontal al cor d'un port, que és una mena de “marca” reconeguda a l'orbe i un dels bressols del comerç mundial. El Galió de Manila -amb mercaderies d'Àsia i del subcontinent Indi- desembarcava en aquest reducte privilegiat de la natura, i les meravelles orientals, a més d'influir-nos, seguien viatge, a través de Veracruz, fins a la península ibèrica, en plena colònia espanyola. Al dolor profund per la pèrdua de vides humanes ia la destrucció d'habitatges i de vital infraestructura, s'uneix la desaparició de flora tropical i fauna, irrecuperable, a curt termini. Estic vivint personalment pèrdues materials a la tragèdia, però no entraré en detalls que individualitzin una situació que és molt greu per a tantes persones que ho van perdre tot.

Fa alguns anys vaig escriure algunes cròniques en què desplegava la meva admiració, el meu amor per aquest port del Pacífic mexicà. I considero que davant la realitat que enfrontem ara, la seva lectura és una mena de fotografia viva del que va ser i fins i tot del que vam ser, molts dels qui hem tingut el privilegi de rebre la inspiració de la seva rotunda bellesa, i la bonhomia i l'encant de la seva gent. I alhora, alguns dels meus textos desplegaran idees per contribuir a convertir aquest destí, en un dels més singulars.

ACAPULCOS I?

Un forer té dret a somiar una ciutat on viu, de manera diferent de com aquesta s'ha anat conformant? ¿Implica una crítica imaginar les coses de manera diferent de les que estan donades? Teniu sentit plantejar somnis urbanístics, quan són ingents els problemes reals, concrets, d'una ciutat de gairebé un milió d'habitants?

Exposo aquests dubtes perquè es tracta del meu propi cas.

No vaig néixer a Acapulco; soc oriünd d'altres mars, d'una platja, el nom de la qual, Miramar, coincideix amb el de la platja de la qual va partir, rumb al seu fallit imperi, l'arxiduc Maximilià. I no sé si aquest nom és una mera coincidència o l'homenatge nostàlgic de la rància inspiració monàrquica del conservadorisme de llavors.

Ara visc durant llargues temporades en aquest prodigiós enclavament marí que anomeno Acapulcos, perquè són diverses les seves identitats en una, tropical i joiosa. He tingut l'oportunitat de treballar-hi durant diversos anys, i en la meva ocupació, les destinacions són llei, com a la milícia. Als que practiquem el meu ofici no solen preguntar-nos si volem anar a un lloc determinat. Els diplomàtics sabem que ens devem a una carrera en què estem destinats a viatjar de llarg a llarg del món.

Encara que l'acapulqueño ho pogués dubtar, hi ha ciutats poc agraciades. De vegades observem l´entorn de manera familiar, excusable; no donem importància a un germà brillant, oa alguna parenta ballarina talentosa. Passa igual amb els llocs excepcionals, com si els mereixéssim, sense més ni més. He tingut destins on vaig assimilar dosis de bellesa similar: vaig viure sis anys a Rio de Janeiro, tres a Roma, i tres a Barcelona; i vaig passar llargues temporades a ciutats emblemàtiques del Carib Oriental, Alexandria d'Egipte, Cartagena d'Índies, i Bombai.

Cadascun d'aquests llocs ofereix prou raons per viure-hi durant tota la vida i les seves tradicions diuen molt de la seva hospitalitat, sense més explicació de color o de sabors; es tracta de llocs que han anat conformant a la seva gent una manera de ser. Els seus habitants han desenvolupat un sentit que no té qui viu immers en ciutats oblidades de la mà de Déu —d'una arquitectura que consideri regles urbanes equilibrades i harmonioses—. En aquesta línia, he de dir que a Acapulco l'avinguda costanera (a la qual s'hauria de qüestionar el nom de qui va permetre construir hotels sobre les platges) té dues facetes: la criminal, que impedeix admirar la badia, i la que rumb al centre històric revela el paisatge intacte, amb els predis a l'altra banda de l'asfalt. Vaig poder haver estat Arquitecte, però no ho sóc i m'estic ficant en una albergínia. Sóc un entusiasta que en matèria de ciutats em deixo guiar per emocions i observo la gent que viu a llocs bonics, reiterant que hi ha una manera de viure que assimila el paisatge urbà amb el seu missatge estètic, inconscientment i incideix en la seva vida quotidiana.

No hi ha qui no estigui orgullós d'habitar el lloc que li ha tocat en sort viure, per més limitat que sigui, però hi ha qui a més a més norma el seu ritme de vida amb el que ofereix l'entorn. Els habitants de ciutats amb categories estètiques, per obra del geni dels homes o de la natura, conviuen amb la bellesa, s'hi inspiren.

Pensem en un parisenc o en un romà. Van néixer on és impossible imposar un criteri urbanístic que no estigui en sintonia amb els edificis del voltant. Ningú no s'atreveix a modificar, pel seu compte i risc, un predi de Pigalle o del Trastévere.

Els interessos immobiliaris a la majoria dels països desenvolupats (amb un passat arquitectònic harmoniós) xoquen amb un mur de reglaments de preservació infranquejable. Nombrosos estudis ens parlen del creixement de les ciutats com si fossin éssers vius. Arnold Toynbee s?ha preocupat del tema. L'autor de l'Estudi de la Història era un profund humanista a qui inquietava el menyspreu pel proïsme de les mega ciutats.

He viscut el caos de Calcuta, Sant Paul, el Caire, Bogotà, l'Alt a Bolívia ia la ciutat de Mèxic, i només pensar en les prodigioses postes de sol a Acapulco, amb el seu enlluernador desplegament de colors (les va pintar Diego Rivera) em fa ser solidari amb el conductor d'una interlocutòria que condueix en un perifèric embotellat, rumb a llocs on arribarà després d'hores perdudes.

Acapulco és un referent poderós a molts llocs del món. Molt coneguda és l?existència d?aquest aparador atractiu del pacífic mexicà. El meravellós autor i periodista que va ser Ricardo Garibay —i que va escriure un brillant llibre de cròniques sobre el port— ens recordava que a qualsevol capital asiàtica podríem trobar un hotel, un bar, un restaurant que s'anomeni Acapulco. Ho vaig comprovar durant la meva llarga estada al sud-est asiàtic.

Si preguntéssim pel món fora, veuríem que a Mèxic se'l relaciona amb nombroses veus emblemàtiques: prodigioses piràmides, civilitzacions maia i asteca, mariachi, tequila, bolero, Agustí Lara, Maria Fèlix, Tintà, mola d'Oaxaca o de Pobla, o xilès a Nogada, entre altres referències a la nostra múltiple riquesa cultural; I sens dubte, l'al·lusió musical del port sona molt clara: “recordeu-vos d'Acapulco, Maria Bonita, Maria de l'Ànima...”.

Per a molts de nosaltres Acapulco ha estat una destinació mítica. Alguns relats, com els del gran escriptor José Agustín, detallen les emocions d'haver navegat litorals transgressius en la sensualitat de les platges, sorres i escarpats, o simplement, haver consumat una “pinta” memorable. Pocs vam poder resistir la provocació d'una escapada —tantes vegades sense maleta— i gaudir al port algunes vivències d'antologia. (Seguirà)