Pascual Iranzo: Alta Tijera, i imaginació

"El gest és la batuta de l'expressió humana i el perruquer ha de ser un conseller global", deia Pascual Iranzo, el fill d'un anarquista que va tallar els cabells a Testas Coronadas de la poesia, l'intel·lecte, la novel·la, el cinema , la música, l'esport —García Márquez, Serrat, Tàpies, Jaume Camí, Johan Cruyff, João Brossa, Maradona, Alfredo Krauss (a banquers de nom irònicament botinesc), ia una rància flor i nata catalana—.

I se'ns va morir, i ho escric així, perquè sense ser membre de la meva família ho sento com si se n'hagués anat per sempre un germà, i reclamo a la mort que ens deixi sembrada tanta orfandat.

També li va tallar, durant 30 anys, els cabells al Rei Emèrit d'Espanya. Cada cop que li requerien als palaus diversos del monarca, Pascual es lligava —lligada, ben lligada— una valisa amb navalla daurada o d'or mateix? — i gaudia de sentir reials i cortesans secrets, com les que haurà escoltat el senyor Diego Velazquez, durant les seves menines temporades. És clar que d'aquelles xafarderies de llinatge mai no en van sortir paraules de la boca; només gestos i posats acompanyaven la seva mudesa. Sempre em vaig preguntar quantes coses secretes sabria de palau aquell home de saviesa estètica i gran calor humana. Dit això, tampoc dissimulava amb aspectes truculents i va arribar a afirmar: …“Va trigar a descobrir que no hi ha cap ésser humà a la Terra que pugui fer tot el que vulgui i, quan les coses de la vida les tractes amb frivolitat, tenen les seves conseqüències ”.

El 1992, corria el temps de les olimpíades, i em vaig encarregar del nostre consolat general per coordinar aspectes de la nostra participació en aquest esdeveniment d'enorme projecció cultural també: i vaig poder recórrer durant més de 3 anys les Rambles dels meus avantpassats catalans.

A cada país necessito comptar amb un perruquer amb el qual em quedo fins al meu proper lloc. A Roma, Sergio tonsurava els senadors, al carreret darrere de Montecitorio (vaig coincidir allà amb el gran Alberto Moravia). A Egipte ia l'Índia, a l'influx de les tradicions locals, vaig conèixer més de les seves cultures, col·loquialment, com ara a Malàisia, amb el meu perruquer d'origen Tàmil.

I a Barcelona vaig tenir la sort d'aparèixer pel carrer Ganduxer, un dels establiments emblemàtics d'Iranzo. Al cap de poc Pascual em va presentar al gran director de cinema Jaime Camino, l'autor de films fonamentals del cicle de la guerra civil, i de “El Llarg Hivern”, amb figures del fonamentals del cinema europeu, com Vittorio Gassman, Jean Rochefort i Adolfo Marsilach.

Al cap de poc temps, vaig ser convidat per Pascual a una tertúlia de creadors i intel·lectuals que pressionava mensualment, entre vins de l'empordan i delícies de la Balsa, la casa de menjars de la família de Luis López de Lamadrid, a la falda del Tibidabo.

No és exagerat definir com a única la vigorosa personalitat de Pascual. Com tants éssers que transformen la seva realitat amb una mena de batuta màgica, ell dirigia un empori de perruqueries a llocs històrics de la ciutat Comtal, decorades amb mobiliari modernista, obres d'art, moltes de l'escultor de la Sagrada Família, Subirachs; miralls del gran Pistoletto; pintura de Frederic Amat; gravats i dibuixos de Tàpies, el formidable cap del qual va tenir tantes vegades entre les seves mans.

Renglón a part mereix parlar del seu segon d'abord, Josep Vilaseca, a qui va confiar el seu negoci d'èxit. I no em refereixo només a la persona disciplinada que seguia la seva escola i la difonia. Josep és un poeta d'arts conceptuals, com ho va ser el seu gran còmplice en malabars, Joao Brossa —l'obra de la qual és un dels valors més alts de les lletres catalanes, els jocs verbals i les arts plàstiques—.

Pascual, home d'empresa, i creador es cremes i perfums, va ser home de soliloquis que transformava en diàleg mentre caminàvem des del seu negoci, al costat de la pedrera rumb als restaurants on rebia tracte de marquès aquell fill d'un anti franquista, com ho va ser el meu pare, tots dos afiliats a la Federació Anarquista Ibèrica. Iranzo sorprenia amb reflexions noves sobre qüestions existencials que gaudia exposar als banquets sibarites als quals convidava amb generositat Horaciana. A diversos dels últims ens va acompanyar el brillant escriptor Luis Racionero.

Les reunions amb Pascual a la penya que presidia el meu enyorat amic, el cineasta Jaime Camino, es convertien sovint en un duel esmolat d'esgrimes intel·lectuals amb el gran dissenyador (editor i traductor de Hegel) Ives Zimmerman, Román Gubern, Luis López de la Madrid, i altres cèlebres contertulis. Per cert, a l'última d'aquelles sessions entranyables, com a comiat pel meu trasllat diplomàtic a l'Índia, es va convidar un brillant i polèmic personatge, l'actor i Gran de España, Luis de Villalonga.

Els meus contactes amb Pascual transcendien aquestes meravelloses trobades periòdiques, edicions finiseculars de la convivència d'idees que ja no n'hi ha i que van arribar a tenir aspectes familiars. La meva filla Valeria, nascuda a Colòmbia va arribar de nadó a Catalunya —les primeres paraules van ser dites en català— i el primer tall de cabells, amb una bella càrrega de simbolisme fraternal, li va donar la tisora de Pascual.

En una altra ocasió memorable, Pascual Iranzo va protagonitzar una ronda de “cadàver exquisit” surrealista a casa meva a Sant Cugat. Ell era un dels convidats a un sopar en honor del gran poeta cubà Pablo Armando Fernández. En aquella ocasió, Pablo fungía com a jurat del Premi Cervantes i abans de viatjar a Oviedo havia reculat a Barcelona. El novel·lista i poeta cubà era tan estimat que Carmen Balcells deixava bàrtols urgents a la seva Agència per anar a trobar-lo.

Però aquí la història la recondueixo a la nit que després de múltiples caves Pablo va desafiar el pintor mexicà Sebastián Barbera, que dibuixés, a la llum de les espelmes, cadascun dels convidats. Per part meva vaig provocar a Pablo Armando Fernandez, “… però llavors, improvisa tu un poema per cada dibuix… ”. La màgia de la poesia es va fer. A aquesta anècdota li dóna suport un llibre que vaig imprimir a Nova Delhi. Allí es reprodueix el poema amb què tanco aquest record ple de nostàlgia per la partida d'aquell artista insubstituïble que va ser el nostre estimat Pascual:

CANTORS I VIOLES

T'm'avances.

Cerco la llum. Hi ha astres

i els veiem de vegades,

com qui veu per primera vegada

el mar. Allò insondable i etern.

Les aigües van ser al principi

i allà estaves ocult,

sabent que de revelar-te

només podies ordenar aquest orbe

el cap exemplar,

signe únic, regne

de sacerdoci tan pietós,

com pentinar els àngels

que un dia van decidir baixar

i ésser humans.