La diplomàcia: privilegi incommensurable

Donya Amalia Gonzalez Cavaller de Castell Ledón, primera dona ambaixadora de Mèxic

Un ofici minuciós, de formidable i destacada transcendència, és per a molts el exercir les 24 hores del dia com a diplomàtic; exercir funcions en la defensa dels interessos del país i en el nostre cas, dels mexicans que necessiten suport i suport a l'exterior, és un dels més alts privilegis -aquesta és la paraula més precisa i adequada, sense retòrica alguna-.

Sí, tenir la fortuna de pertànyer al Servei Exterior del nostre país, a més de significar una honra reservada als que tenen una provada vocació de lliurament i disciplina, representa una de les més altes distincions de treball que pugui rebre un ciutadà. Això reclama, entre altres aplicacions, rigor, superació intel·lectual, empatia, tolerància i tècniques de negociació depurades, així com la capacitat d'incorporar al dia a dia la saviesa que va planant de l'experiència.

És impossible contenir en unes quantes línies l'opinió d'un d'aquests privilegiats mexicans, que com jo, s'està acostant als deu lustres de pertànyer activament a la nostra diplomàcia; seria una tasca infructuosa tractar de contenir, en un espai periodístic, el desglossament de l'obra d'aquells brillants autors que s'han ocupat de fixar l'univers de la pràctica diplomàtica i de traçar la història de la política exterior; inclosa la de Mèxic, és clar.

Comptem amb un cos formidable de reflexions contingudes en llibres de memòries d'una plèiade de dones i homes que han exercit papers fonamentals en àlgids i decisius moments, i que van contribuir a fixar una lliçó perdurable d'extrem rigor professional, i alhora, de desplegament de una humana passió que atorga mística a una tasca sui generis i complexa, com ho és la de representar una nació, en obediència a les directrius més alts.

En el cas de Mèxic, aquesta tasca de portar el missatge civilitzador de la nostra cultura -rellegint el formidable atribut amb que reconeix universalitat a Mesoamérica Arnold Toynbee- és una mena de bufar i fer ampolles. Tenim les portes obertes, generosament i de bat a bat, en el món. L'influx del talent i de la creativitat dels nostres valors és un poderós laissez-passer.

La història de Mèxic -els seus estimulants fases i períodes ens han anat atorgant una identitat i un caràcter distintiu- actuen com a elements poderosos que donen suport a la ingent tasca de difusió i promoció dels nostres valors, en els àmbits de la cultura, la ciència, l'art i l'educació, pel món fora. Som amos d'un sa orgull, legítim en extrem, fruit de la valenta afirmació de les nostres lluites sobiranes; i compartim amb altres societats d'impulsos vells un missatge de renovació en el present, i de brillant projecció en l'enfocament de les preocupacions futures.

Aquest passat nostre tan enriquidor, que manté la vigència i actualització d'una creativitat singular, ha estat clar producte també de l'encreuament d'altres vigoroses civilitzacions. I cal subratllar-ho, d'una obertura al món, en totes les línies, que ens ha portat en els àmbits econòmic i comercial a ser pioners de lliures i ambiciosos acords transnacionals.

D'allí que parlem, amb el reconeixement vàlid d'institucions d'indubtable cosmopolitisme, dels tints tan peculiars de la nostra extracció local; de les arts a la gastronomia; de la sofisticades tècniques informàtiques a la premiada cinematografia; de la castigada i no obstant això molt talentosa investigació científica a l'excel·lència de l'artesania, la dansa, la música, inclosa la diversa i rica tradició popular i folklòrica.

Tot el apuntat representa en l'àmbit de la nostra cultura moltíssim més que la dimensió manipulable d'una "marca" -paraula que m'incomoda quan es parla de la projecció de les peculiaritats nacionals- i els valors tampoc es tracta de "vendre", si no de compartir i posicionar amb la notable rellevància de l'aportació nacional que representa l'esforç de tants mexicans d'enginy, en un món cada dia més interdependent i per això mateix, més atent a l'extraordinària diversitat de les tradicions que conformen l'esperit més alt de cada un dels pobles.

Parlo d'un llegat que no només és inqüestionable, sinó que ha gaudit de l'admiració i de franca acollida en altres latituds. Hem comptat amb el reconeixement a personatges destacats del nostre pensament crític, i al seu reflex, plasmat en una rigorosa acadèmia; amb la creació literària que ha escampat la seva influència molt més enllà d'Iberoamèrica. I en aquesta línia, a risc de resultar esquemàtic, prenc la llicència d'esmentar només a alguns creadors que es van exercir com notables diplomàtics: Ignacio Manuel Altamirano, Federico Gamboa, Enrique González Martínez, Estimat Nervo, Francisco de Icaza, Alfonso Reyes, José Gorostiza , Jaime Torres Bodet, Carlos Pellicer, Jorge Cuesta, Rodolfo Usigli, José Rubén Romero, Octavio Paz, Carlos Fuentes, Rosario Castellanos, Amalia Gonzalez Cavaller de Castell Ledón, Jaime García Terrés, Fernando del Pas, Sergio Pitol i Hugo Gutiérrez Vega, entre altres valuoses figures intel·lectuals que segueixen irradiant el seu influx creatiu.

Alguns membres del servei exterior mexicà ens vam inspirar en una mística republicana que s'alimenta d'una tradició negociadora sorgida al triomf del combat per la nostra sobirania. En efecte, des dels primers moments de la independència es va anar forjant un esperit d'afirmació nacional per millor defensar la pàtria, aquesta casa comuna, a través de l'ofici ardu i delicat de la diplomàcia -això ha passat per l'observació i comprensió dels interessos i potencials amenaces alienes, i per l'aplicació d'un rigor i responsabilitat en les que priva una fina discreció i tolerància-. Aquests delicats interessos a conservar és matèria quotidiana, filada en una tasca silenciosa, la majoria de les vegades. Sense escarafalls ni falses presumpcions, es compleixen al peu de la lletra les instruccions que obeeixen al disseny de la política exterior emanada dels principis que consagra la nostra Constitució.

És aquesta una breu reflexió d'un tema d'interès particular d'interès universal i ambiciós, que mereix arribar a estaments de la societat poc familiaritzades amb les funcions i responsabilitats dels seus representants en missions diplomàtiques i consulars. He fet una succinta menció d'alguns noms emblemàtics que van donar prestigi a la nostra diplomàcia, provinents, en alguns casos, d'altres disciplines humanístiques que la van enriquir.

I m'excuso per no incloure detalls d'altres distingits referents fonamentals del nostre quefer diplomàtic, del senyor Alfonso García Robles i don Rafael del Pujol, a molts dels nostres emèrits i eminents caps de missió, entre els quals es troba un dels meus més brillants mestres (i amb qui vaig col·laborar estretament a Centreamèrica, Egipte i Brasil), el sempre recordat ambaixador Antoni de Icaza.

També resultaria prolix esmentar a valuosos companys amb els que he conformat equips de treball en una sintonia que només és possible quan es té clar que els nostres afanys obeeixen a una fi col·legiat; la mateixa meta que anima esforços, supera riscos, enfronta desvetllaments, i assumeix canvis radicals en els plans individuals i de família, entre múltiples circumstància que enfrontem els que estem obligats a una readaptació constant a hàbits, dietes, llengües, ambients, climes i en una paraula, tradicions, diverses i fins contràries a les pròpies.

Les destinacions diplomàtics formen part d'una dimensió aleatòria on també l'atzar juga un paper definitiu en la bifurcació dels camins vitals que emprenem. Sempre he dit que els diplomàtics vivim diverses vides en un.

A aquesta disquisició afegeixo altres pocs línies finals per agrair el profund sentiment de lleialtat de tants companys, empleats locals de les nostres missions a l'exterior. Em refereixo als que no sent connacionals, i exercint càrregues de treball secretarials, administratives i altres suports imprescindibles, manifesten una constant proclivitat afectuosa cap al país que també serveixen.

La redacció d'aquests paràgrafs ha estat propiciada per una ocasió memorable. El dimecres 18 d'abril el President de Mèxic, al costat del canceller i un nodrit auditori representatiu encapçalar en Palau Nacional l'acte de Promulgació del Decret que reforma la Llei del Servei Exterior. El respectiu dictamen d'esmenes va ser aprovat pel Congrés de la Unió, amb aclamació i per unanimitat. Això representa un pas significatiu en l'enfortiment institucional, i se suma a la dinàmica modernitzadora dels drets i obligacions dels qui tenim el multicitat privilegi de defensar les causes més justes i els interessos més alts del nostre país, i no oblidem, dels mexicans a l'exterior; sobretot ara, en temps que pensàvem ja superats i en els que sorgeixen ombres ominoses. De manera dramàtica s'aixequen estructures que divideixen, discursos menyspreables, i amenaces a la pau.