Hemingway, el cubà

Ernest Hemingway també va ser caribeny. La seva inclinació cap a la natura -sense endinsar-nos en la seva qüestionable afició als safaris- i la seva arrabassada vocació de pescador, el van portar a recular durant dues dècades en una de les illes més belles, històriques i emblemàtiques en

el món, a Cuba. Allà es va llepar les múltiples ferides de l'ànima i d'un cos martiritzat per

dos accidents aeris i impactes de metralla producte de la seva quixotesc treball periodístic,

quan va cobrir, magistral i valentament, alguns conflictes bèl·lics. Tot això, és clar, valuosa

munició per a una literatura d'extremada fidelitat a la seva portentosa experiència de vida.

A Cuba, Hemingway es va tornar a inventar com un dels més grans prosistes en llengua

anglesa, amb aquest model de síntesi literària que és el prodigiós relat d' 'El Vell i el Mar'.

I allà es va confrontar també, gairebé al final de la seva vida, amb els dimonis de l'aridesa creativa, la travessia sense retorn en el desert que representa per a un home de lletres saber que la inspiració no li acudeix més i que els temes s'esgoten. I en aquest drama cal recordar que

parlem d'un home que transpirava una disciplina exemplar, malgrat la seva proclivitat als

vins i als aiguardents.

Tres van ser els seus principals esperons a Cuba: la 'Finca Vigía', casona formidable i verger,

tot just fora de l'abast de l'Havana; el seu iot de pesca, el 'Pilar', pilotat per Gregorio Fuentes,

un gran personatge local que li va inspirar i va significar profunds afectes. I el 'Floridita', aquest temple del rom i de la Cherna, on es va batejar un cèlebre còctel en el seu nom. Així que cobertes les bàsiques i imperioses necessitats del seu hàbitat creatiu, Hemingway va dur una intensa vida d'artista bohemi al qual rendien homenatge seus amics, admiradors i els lectors que

massivament li va ser ofert tenir, en haver rebut els premis Pulitzer i Nobel de Literatura, el 1953 i 1954.

I aquesta fascinació per la vitalitat carib es reflecteix molt bé en una fita de la producció de

cinema, amb la primera cinta nord-americana que es filma en escenaris reals després de la Revolució.

'Papa Hemingway in Cuba' del director i productor iranià Bob Yari, protagonitzada per un gran actor britànic, Adrian Sparks, que bé podria ser el germà bessó del gran escriptor, ens trasllada amb la màgia del cinema a alguns instants cims de l'existència d'un escriptor humà, "massa humà", com diria Nietzsche.

Aquesta pel·lícula, que recomano àmpliament i que acabo de veure, em va deixar un deliciós gust de boca. Ens fa degustar aquest clima de tròpic extrem que va representar un influx de creació

incomparable, enmig de les crisis existencials i passions conjugals de Hemingway, i que a més em va reservar una enorme sorpresa. En una escena de la memorable dinar d'aniversari de Hemingway es em va venir al cap un altre personatge de incommensurable vitalitat creativa, el millor pintor colombià, Alejandro Obregón. Vaig tenir el privilegi, molt alt, de ser el seu amic i visitar sovint a Cartagena d'Índies -transsumpte extraordinari de la Havana- i vaig passar amb el seu aniversari setanta, envoltat dels seus fills, entre ells l'actor Rodrigo Obregon. Doncs en aquesta pel·lícula, Rodrigo apareix assegut en aquesta taula on es beu, menja i es discuteix amb Hemingway, veient una d'aquelles rares coincidències que ens han fan dubtar que ho són i ens confirmen que a la vida també es reprodueix el realisme màgic.

Potser sacsejat per l'anterior i sense deixar-me influenciar per algunes opinions divergents de

la crítica, vaig tornar a llegir "Illes a la Deriva". Aquesta lectura em va decidir a retre-li un mínim homenatge personal a Ernest Hemingway a casa meva; a més de reunir en un llibreter destacat algunes valuoses primeres edicions de la seva obra i com estudi, fotografies o referències hagi pogut col·leccionar, he col·locat una placa metàl·lica amb lletres majúscules que diu 'Finca Vigía II' a l'entrada del meu pis, davant del canal de Boca Chica i la illa de la Roqueta, a Acapulco.