Va ser molt més que una "musa". Marie-Jo Tramini de Paz

Octavio Paz i Casa-Jo, amb Font, en un cèlebre cabaret brasiler.

"... L'ocell caigut / entre el carrer Montalambert i la de Bac / és una noia / detinguda / sobre un precipici de mirades ... poltres alazana / Un feix d'espurnes / una noia real / entre les cases i la gent espectrals ... jo vaig veure a través dels meus actes irreals / la vaig prendre de la mà / junts travessem / els quatre espais els tres temps / pobles errants de reflexos / i vam tornar al dia del començament ... ". Del poema Vent Sencer, d'Octavio Paz.

La primera vegada que la vaig veure, la vaig reconèixer. Era una dona de reminiscència felina en el caminar, bellíssima cabellera lleonada, i a més vestia aquell dia uns pantalons que replicaven la pell d'una pantera. En algun reportatge apareixia com la companya d'un dels escriptors més lúcids del nostre temps; la història del seu idil·li estava esquitxada d'elements on campeja l'"atzar objectiu", aquest pas de màgia real que tant enamorava els surrealistes, com veurem paràgrafs abaix. Entre aquesta trobada fortuïta en un recinte colonial que albergava una exquisida botiga d'artesanies mexicanes i el que segueix, hauran passat tres lustres. Es va iniciar així el privilegi d'un tracte d'admiració per la parella i una extrema cordialitat:

- M'han dit que a Rio de Janeiro hi ha innombrables túnels, és veritat? - em va preguntar Marie José Paz, en desembarcar a l'aeroport que avui es diu Antonio Carlos Jobim.

Li vaig respondre que, en efecte, eren tants com dues dotzenes perforant aquesta complexa geografia que desemboca a la badia de Guanabara; però vaig frenar la seva aprehensió presumint conèixer les rutes, gairebé secretes, sobre els morros d'aquesta "ciutat meravellosa" (no només en l'eslògan turístic) on va ser molt feliç Alfonso Reyes.

"... amb una abraçada gran, com la badia de Guanabara": Targeta postal que em va enviar Octavio Paz, amb una salutació de Casa-Jo, al seu retorn de Brasil

L'esposa d'un dels poetes que més he llegit en el món es va sentir alleujada. Això sí, em vaig cuidar de necessitar que els riscos que correríem serien dos: multiplicar els quilòmetres en cada trajecte que faríem entre penya-segats de pedra tallada sobre les platges del paisatge més prehistòric d'Amèrica del Sud. I l'altre risc que he esmentat, a la recerca de consens, seria el de córrer un relatiu perill; afortunadament no tan agut com el d'avui: circular amb una proximitat atzarosa enfront de les cèlebres faveles que han passat de la imatge romàntica que ens va pintar Stefan Zweig, a l'amenaça mortal que representen els tirotejos quotidians d'avui dia.

A partir d'aquest detall resolt per a qui temia a les fosques i prologades galeries del Rebouças, Rio Cumprido-Laranjeiras, o Santa Barbara, i que a més li va revelar una mena de Rio de Janeiro a vol d'ocell, la relació amb Casa-Jo va les bases d'una amistat entranyable.

En diverses ocasions l'ambaixador Paz -així li vaig dir sempre- va arribar a dir-me per telèfon "... ho deixo, perquè Marie-Jo m'està arrabassant l'auricular per explicar-li".

Anys més tard, ja com a cònsol general de Mèxic a Barcelona, vaig tenir la sort de compartir un cap de setmana amb els Paz. Vam ser convidats pel president de la Generalitat a un homenatge al poeta i editor Carlos Barral, a prop de Tarragona. Marie-Jo, al seient del copilot i Paz al de darrere, deslligaven litigis de parella motivats per no prestar la deguda atenció al paisatge; amb Marie-Jo ens liàvem en una discussió qualsevol, mentre Paz demanava que es prestés la deguda atenció als pins dels prodigioses turons que una vegada van ser romanes, i al blau, únic, de la Mediterrània. En aquest i altres viatges junts per la Catalunya profunda i davant motius inspiradors de vitrines estranyes, murs descascados i objectes trobats al carrer, vaig haver de mediar entre la sorpresa fotogràfic de Marie-Jo, que tenia imatges fotogràfiques per als seus collages, i un Octavio Paz que tenia impaciència en els detalls dels compromisos.

Durant el sopar dedicada a la memòria de Barral a la Pineda, Vila Seca, entre discursos i silencis oficials Marie-Jo em va revelar detalls de la seva prodigiós retrobament en els anys seixanta, després d'un trencament amorós a l'Índia, que considerava definitiu. L'esdeveniment va tenir aspectes de miracle surrealista; i està encriptat en el poema "Vent Sencer". Paz es trobava de pas a París. Es dirigia a rebre un destacat premi de poesia a Bèlgica. Assegut al vestíbul del seu hotel i descansant la vista del diari que estava llegint, va veure passar a Marie-Jo rumb a un laboratori fotogràfic. Li va donar abast i ja no la deixaria mai més. És bo pensar que l'ànim creatiu de Casa-Jo, autor de bellíssims collages, els havia posat de nou en una ruta transcendent de la seva destinació vital. Vaig arribar a dir-li que estava convençut que sense ella la poesia de Paz -no només en el vessant eròtic amorosa- no hagués estat la mateixa. Marie-Jo em va respondre, esquivant: "potser, però saps de qui ha estat Paz total deutor en el tema? ..." I va afegir, de Proust.

L'actitud humil d'aquesta bella dona de caràcter vigorós es reflectia també quan es tractava de parlar del talent notable que expressava en el seu art, emparentat amb les cèlebres obres de Joseph Cornell.

Marie-Jo era conscient que l'ombra del seu marit acotava que volessin, amb les seves pròpies ales, les seves agudes propostes plàstiques. En el món de l'art també -i amb més mesquinesa- es pateix la maledicència aguda de l'enveja i del menyspreu.

Marie-Jo va ser propietària també d'un humor molt fi. Un dia li vaig preguntar sobre el moment estel·lar que viu tot escriptor quan se li anuncia que ha rebut el premi Nobel, -tot referint-me, és clar, al que se li va atorgar el 1985 a Octavio Paz -. El matí de l'anunci del premi es trobaven al Waldorf Astoria de Nova York i ella va atendre la trucada d'ultramar, precedida per alguna altra que des de Mèxic consideraven una broma-. De l'altre costat de la línia, des de Suècia, el secretari de l'Acadèmia li confirmava la serietat d'una decisió tan significatiu que va deixar a un perplex i incrèdul Paz sumit en una angoixa tremenda. A Marie-Jo només li va quedar aplicar una teràpia de xoc. El va fer riure, assajant en camisa de dormir, al Pas de Deux d'un histriònic ballet.

L'última vegada que vaig estar amb ella va ser a la terrassa d'un bistrot fa un parell d'anys. Acabava de passar per un tràngol violent. La nit anterior un individu havia envaït casa seva mentre es trobava sola a la seva alcova. Des del segon pis va observar al subjecte. L'única cosa que se li va ocórrer va ser prendre alguna cosa per defensar-se. I el primer que va tenir a la mà va ser una metralladora. La semblança amb una autèntica arma automàtica era perfecta. Hi havia comprat aquest "joguina" com a regal per al fill del seu assistent. Marie-Jo, va aparèixer cridant i accionant un mecanisme de llums i sorolls que va provocar la fugida del frustrat lladre.

En el centenari d'Octavio Paz, l'abril del 2014, Marie-Jo va tenir la generositat d'asseure'ns a la meva dona i a mi a la taula principal del sopar commemoratiu; entre ella i Veronique hi havia més tela que tallar que la d'haver estat dues de nacionalitat francesa. Jo vaig tenir el privilegi de ser ambaixador a Nova Delhi, i d'haver conegut, en circumstàncies similars, també allà, la meva dona. Vaig viure diversos anys a la mateixa residència que ells van llogar. Un cèlebre bungalou de Lutyens. Paz em va revelar que a aquests portentosos jardins de Pritiviraj 13 els considerava "metafísics". I era d'acreditar. Allà, sota les frondes d'un sagrat Nim s'havia casat amb Marie-Jo, la dona, que en les seves pròpies paraules, va ser el millor que li havia passat a la vida.

Sens dubte, aquesta fotografia té rivets històrics. Hi apareix la parella Paz en una activitat, almenys, imprevisible; durant la seva estada a Rio de Janeiro els vaig convidar a PEOPLES, llavors el cabaret més cèlebre de la ciutat. Allà vam coincidir amb Chico Buarque i Caetano Veloso. Els Paz estaven lluïen pletòrics en aquest respir carioca, enmig dels afanys acadèmics.